AVUI SERÀS EN EL PARADÍS

Hi ha una semblança entre la disciplina dels partits polítics i l’autoritat eclesiàstica. En ambdós casos es roba a les persones el sentit crític que els permet discernir entre el bé i el mal. En el cas dels partits polítics es prohibeix als càrrecs electes d’exercir lliurement l’ús de la raó il·luminada pel contrasts entre punts de vista diferents  i per la consciència que dicta que les coses no són de la mateixa manera com les veu la cúpula del parit. La disciplina de partit elimina la discrepància amb la qual cosa s’impedeix l’entrada de l’aire fresc que proporciona frescor als partits en decadència.

Pel que fa les esglésies cristianes, l’autoritat representada pel magisteri docent,  censura la discrepància amb el tallafocs: “doctors té l’església” que menyspreen els feligresos que pensen, de la mateixa manera que ho feien els fariseus amb aquelles persones que es posaven al costat de Jesús. Les esglésies cristianes que oficialment consideren la Bíblia com l’autoritat suprema, a la pràctica la desautoritzen sotmetent-la a l’autoritat  de la interpretació que en fan els magisteris docents. Aquesta actitud és contrària al que ensenya la Bíblia que anima a tots els creients a meditar diàriament en el seu contingut i interpretant-la a la llum  de la saviesa que atorga l’Esperit Sant. Les autoritats religioses jueves expulsaven de les sinagogues les persones que s’atrevien a qüestionar la seva autoritat. Quelcom semblant succeeix en les esglésies cristianes. El resultat és la seva decadència perquè es fan mundanes. En lloc d’il·luminar el món amb la llum de la Paraula de Déu que n’han de ser portadores, obren les finestres perquè les  doctrines errònies del món entrin en el seu interior. Així és com en lloc d’irradiar la llum de Déu desprenen la foscor de l’error.

Un problema  que afecta a molta gent és el de la mort. És un misteri per a molts. Segons la bíblia un misteri no és un tema indesxifrable sinó quelcom que es desvela. La llum de la Paraula de Déu l’il·lumina i el que és fosc es fa clar. Els dies previs a Tots Sants comentaris que fan bisbes entorn de la mort aporten més foscor que llum perquè el que afirmen no està basat en el que ensenya la Bíblia, sinó en tradicions procedents de religions paganes.

Una de les dites  que ensenyen “resar pels difunts” està fonamentada en els Apòcrifs, llibres que no estan inclosos en el Cànon de les Sagrades Escriptures. En aquestes no se troba ni el més mínim indici que autoritzi la seva pràctica. “Avui, si escolteu la seva veu (la de Déu), no enduriu els vostres cors” (Hebreus 3: 7,8), perquè l’avui és el temps de la misericòrdia divina. Un cop el decés, ja no hi ha possibilitat de canviar l’estat en que es produeix. Si es mor en la condemnació les pregàries pels difunts l’únic pel que serveixen és infondre una esperança vana als que viuen. És una esperança sense fonament. A més, resar pels difunts està vinculat a la pràctica pagana de consultar els morts, clarament prohibida en la Bíblia. Un cas ben evident de les conseqüències nefastes per no haver fet cas a la prohibició d’aquesta pràctica la tenim en la mort de Saúl, el primer rei d’Israel, que entre altres coses va consultar l’endevina d’Endor. Una pràctica molt comuna és pregar pels difunts implorant-los ajuda. “Suposo que us haurà passat com a mi quan escolteu d’algú una frase explicativa  de la mot d’un ésser estimat: “allà on siguis…mira’ns, acompanya les nostres vides, no t’oblidarem mai” (Salvador Giménez, bisbe de Lleida). El mateix  prelat cita el catecisme: “El que moren en la gràcia de Déu, però imperfectament purificats, tot i segurs de la seva salvació eterna, sofreixen una purificació després de la seva mort, a fi d’obtenir la santedat necessària  per entrar en el goig de Déu,” Això ho diu el catecisme. Què diu la Bíblia al respecte? A Romans 7:20-25 l’apòstol Pau afirma sense avergonyir-se  la seva in capacitat de fer el bé de manera absoluta:” Trobo, doncs, aquesta llei. Encara que vull fer el bé, el mal és en mi…Miserable home de mi! Qui m’alliberarà d’aquest cos de mort? Dono gràcies a Déu per mitjà de Jesucrist, Senyor nostre!   Així doncs, amb la ment jo mateix serveixo la llei de Déu, però amb la carn la llei del pecat” (vv. 21,24,25). Segons el catecisme de l’Església catòlica l`apòstol Pau ha de sofrir “una purificació després de la seva mort”. Pels qui moren imperfectament purificats, què significa sofrir  “una purificació després de la mort”?

Segons la doctrina catòlica el Purgatori és el lloc on es troben els qui han mort imperfectament purificats, purgant les seves imperfeccions. L’arquebisbe de Barcelona  Joan Josep Omella diu que amb la pregària pels difunts “els confiem a la misericòrdia de Déu…D’altra banda podem ser d’ajut per als difunts que es troben en una fase de purificació”. Aquesta doctrina és contrària a l’ensenyança bíblica  que afirma que “ la sang de Jesucrist el seu Fill (de Déu) ens neteja de tot pecat” (1 Joan 1:7). Un exemple bíblic de la perfecta purificació de qui mor creient en Jesús com el Salvador es troba en el lladre que mentre penjava en la creu, dirigint-se a Jesús li va dir: “Senyor, recorda’t de mi quan vinguis en el teu regne”. Què li contesta Jesús?: “En veritat et dic: Avui seràs amb mi en el paradís” (Lluc 23: 42,43). El lladre era un delinqüent. Potser tenia les mans tacades de sang: la fe en Jesús el va portar directament a la glòria de Déu. No va necessitar passar per una fase de purificació de llarga durada. Tot just exhalat el darrer alè va arribar a destí.

Abans hem dit que l’apòstol Pau malgrat que era sant perquè la sang de Jesús  li havia netejat tots els seus pecats, malgrat la imperfecció que confessa tenir  estant aquí a la terra, confessa: “Perquè, per ami el viure és Crist, i el morir un guany. Però si el viure en la carn  significa en benefici de l’obra, no sé que escollir, però em trobo pressionat pels dos cantons: d’una banda tinc l’anhel d’anar-me’n i ser amb Crist cosa molt millor, d’altra banda, però, romandre en la carn és més necessari per causa de vosaltres” (Filipencs 1: 21-24)

Octavi Pereña i Cortina