FER AMICS

Quina mena de persona truca? li pregunta Víctor-M. Amela a Maria Rosa Buxarrais, presidenta del Telèfon de l’Esperança. La resposta que dóna és: “De més de 45 anys (un 80%) i homes i dones (elles, el 70%), truquen pel mateix: la desesperació per la solitud, l’atur, una separació o desamor, conflictes amb la parella, els fills, els pares, els caps…”

Per què truquen?, pregunta Amela. La resposta que dóna la Maria Rosa és breu i emfàtica: “Per parlar”, De què, pegunta el periodista. La resposta que rep és molt aclaridora: “Del que sigui. La desesperació per no tenir ningú que t’escolti és molt anguniosa…I molta gent la sent…”. El que reprodueixo és l’extracte d l’entrevista. N’hi ha prou per posar de manifest la necessitat que tenen les persones de parlar. De buidar el pap. ¿Amb qui? Aquest és el problema. Qui està disposat a escoltar el nostre drama? La veritat és que molt poques persones presten les seves orelles per escoltar els desenganys d’altri. Davant aquesta evidència, el que fan persones que com la Maria Rosa prenen la decisió de posar les seves orelles per escoltar aquells que no tenen ningú amb qui parlar, és molt encomiable.

La solitud traumàtica és molt estesa. La pregunta que ens hem de fer al respecte és: Per què es dóna en una societat que disposa de tants enginys electrònics que en pocs segons ens permeten comunicar amb algú que es troba a l’altra punta del món? El problema es troba en el fet que a causa del pecat s’ha tallat la comunicació, en primer lloc amb Déu, i com a conseqüència amb el proïsme. No es pot recuperar la comunicació dintre els humans si no es restableix en primer lloc la comunicació amb el Creador. El pecat, no solament l’inconscient que tothom fa pel fet de ser pecador, també el voluntari que es fa amb plena consciència de que s’està fent malament tapa les orelles del Senyor que no li permet escoltar-nos. El tallament de la línia, és, doncs, responsabilitat nostra.

Moltes vegades Déu li va dir a l’antic Israel: He intentat parlar amb vosaltres però no heu volgut escoltar. Per això les coses no us van bé, perquè no us puc donar la meva benedicció. No puc resoldre els vostres problemes que no sabeu solucionar perquè no voleu que jo intervingui en les vostres vides pel vostre bé. Quan deixareu de ser rebecs i permetreu que us ajudi!

La comunicació és bidireccional. La comunicació unidireccional és monòleg, un parlar amb un mateix. L’altre no existeix. Per què parlar amb Déu si aquest no existeix? Amb aquesta filosofia no ens ha de fer estrany que la solitud existencial sigui tan acusada i que no hi hagi manera de curar-la.

La societat actual està abocada al materialisme. Tot gira entorn dels béns materials. Quants més millor. La filosofia d’aquesta societat estimula a desfer-se d’objectes que serveixen per substituir-los per l’últim model que dóna més prestacions que no es faran servir. El materialisme crea una insatisfacció que mai serà satisfeta. Com que som cecs a les coses de l’esperit no ens adonem que el materialisme no és l’estil de vida que necessitem. Inclús festivitats que tenen un caràcter tradicionalment religiós, malgrat que la seva essència l’ha malbaratat la tradició que no contrasta els costums amb l’original, els solitaris de solemnitat prefereixen anar a esquiar, viatjar, distraure’s, però no fan cap moviment per intentar esbrinar d’on procedeixen els costums tradicionals sense preguntar-nos si són correctes, Mentre busquem envoltar-nos de persones per no estar sols, la realitat és que ens sentim com mussols. Es fracassa quan s’intenta vèncer la solitud en la multitud.

Per vèncer  la solitud que ens destrueix ens hem d’imposar la solitud voluntària. No una solitud malaltissa per fugir de les persones  i ens tanquem en la cambra per mantenir relacions virtuals que fereixen. Aquesta no és la solitud recomanable. L’eremitisme cristià va fracassar quan les persones es retiraven del món sorollós per recloure’s en llocs desèrtics per restar a soles amb Déu. Aquest comportament que pot semblar sa, és pur egoisme, és contrari al principi evangèlic d’estimar el proïsme com a un mateix.

La solitud volguda que aporta salut emocional l’ensenya Jesús quan diu: “Tu, en canvi, entra dins la teva cambra, i tancada la  porta prega al teu Pare que és en el secret. I el teu Pare que mira en el secret, et recompensarà en públic” (Mateu 6: 6). Jesús dóna exemple del que diu quan es retirava en llocs apartats per pregar al seu Pare. Quan s’acabava el temps de solitud voluntària sortia al carrer a anunciar les bones notícies de la salvació de Déu i ajudar les persones en les seves necessitats. Potser les paraules del salmista: “Déu fa habitar el solitari en una llar” (Salm 68:6), tenen que veure amb les pregàries que el creient dirigeix al Pare de nostre Senyor Jesucrist, que surt de la cambra omplert de l’amor de Déu disposat a compartir-lo amb les persones del seu entorn.

Octavi Pereña i Cortina