L’EPIDÈMIA DE LA DESESPERACIÓ
“L’epidèmia de la desesperació. La mortalitat
de blancs sense estudis als Estats Units es dispara pel consum de medicaments
amb opiacis, drogues i alcohol i a això s’ha de sumar l’augment dels suïcidis”
(Andy Robinson). El somni americà ha portat a la mort de l’esperança. El sentit
de la vida s’ha convertit en un absurd per a un creixent sector de la població
que no aconsegueix que els medicaments que pren guareixin el dolor de l’ànima,
opta per suïcidar-se. La paradoxa que es dóna
és que els països considerats més feliços pel benestar que proporciona
la prosperitat econòmica és on hi ha més suïcidis. La llum roja s’encén
avisant-nos que la primera causa de mort entre joves d’entre 15 a 29 anys és el suïcidi i duplica el nombre
de morts per accident de trànsit des de fa anys.
La societat gira a l’entorn del benestar
material. L’esperit Scrooge, el vell avar i cobdiciós que només vivia per
acabar el dia per comptar el calaix fet, que descriu Charles Dickens en “Conte de Nadal”, perviu en els nostres
dies. Tot gira l’entorn da “la puta pela”. Guanyar diners sigui com sigui: amb
corrupció política. Els treballadors cisant
les empreses. Els fills robant els pares. Tothom mirant de treure algunes
monedes d’on sigui. S’ha d‘estar a l’alçada social. Què dirà la gent si no faig
vacances? Quina vergonya si sempre porto el mateix vestit! Quedarem molt
malament si els nostres fills no van al viatges extra escolars! El cotxe té
tres anys i l’he de canviar. He de substituir l’Samrtphone o l’iPhone o la
tauleta perquè no tenen les prestacions que tenen les novetats. Es fan crèdits
personals, hipotecant el sou per pagar les vacances que el casament de la filla
sigui impactant. L’aparença pesa molt. Quan es viu pensant en el que la gent
pot dir de nosaltres, sense adonar-nos-en ens fem esclaus d’ella. No som
lliures d’anar al nostre aire. Les cadenes del què diran fan molt de mal.
L’orgull, l’esperit narcisista, pot més que la satisfacció pròpia. La cosa
sembla que funciona bé mentre el ingressos segueixin engreixant el compte
bancari. La crisi econòmica ens afecta. La situació laboral és precària. Els
ingressos disminueixen. El crèdit personal signat per portar un estil de vida
que no pertoca, no es pot tornar. El desastre cau amb força sobre la família
endeutada que no pot seguir amb el tren de vida de cara l galeria. La medicació
de l’estrès, de l’angoixa, de l’insomni es poden neutralitzar fins a un cert
punt amb píndoles multicolorades. Què s’ha de fer amb el dolor de l’ànima que
no mitiga?
Mentre s’ha estat vivint pensant en el que
diran els altres ens hem oblidat de nosaltres mateixos. Quan arriba l’hora de
les vaques flaques, ¿on són totes aquestes persones que reien les teves
gràcies, que presumien de ser els teus amics? Et quedes més sol que un mussol.
No tens ningú que t’escolti. Els que es deien amics teus fugen de tu com si
fossis un esperitat. Durant tots els anys de vaques grasses has viscut com si
Déu no existís. Has caminat sense tenir-lo en compte, pensant que podries viure
sense Ell. Ara que la crisi econòmica permesa per Déu per no seguir les seves
instruccions, que ho controla tot. La crisi no l’ha agafat per sorpresa perquè
ha anunciat des de sempre les
conseqüències de viure no tenint en compte la seva Llei donada per al bé de les persones. ¿On busques
aixopluc? ¿On t’arronses per buscar caliu? Et trobes sol enmig d’un desert.
Malgrat que has viscut durant tota la vida
donant l’esquena a Déu, potser burlant-te d’Ell i mofant-te del seu Nom amb el
teu parlar groller i vivint en una falsa opulència. Ara que no tens ningú que
t’allargui la mà per ajudar-te, tens la mà estesa de Déu per fer-ho. El
problema és en tu. ¿La vols? Malgrat el refús que puguis donar pe resposta, el
Pare celestial segueix esperant que tornis en si i deixis de donar-li
l’esquena. El profeta Isaïes escrivint en Nom de Déu per alertar els homes,
redacta: Ei! Tots els assedegats, veniu a les aigües, el qui no té diners, veniu, compreu i mengeu: sí, veniu, compreu
sense diners i sense preu, vi i llet. Per què peseu el diner per allò que no és
pa, i malgasteu el vostre treball en allò que no satisfà? Escolteu-me
atentament, i mengeu el que és bo, i la vostra ànima s’alegrarà en
l’abundància. Inclineu la vostra orella, i veniu a mi: escolteu, i la vostra
ànima viurà” (Isaïes 55: 1.3). Però Déu
no en té prou en parlar-te mitjançant el profeta. Arribat el compliment
del temps, mitjançant el seu Fill que es va encarnar en la persona de Jesús que
morint en la creu liquida el deute que tens amb el Pare celestial, et diu:
“Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré descansar”
(Mateu 11: 28). Si al lector li afecta l’epidèmia de la desesperació, Jesús és
el remei a la malura de la teva ànima.
Octavi
Pereña i Cortina
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada