POLÍTICS SENSE ÈTICA

¿És possible la bona política sense ètica? Rotundament no. La bona política està fonamentada sobre valors. Si aquests no existeixen la política s’ensorra..

Jesús Parra Montero, catedràtic de filosofia fa aquesta reflexió: “Quan un hom veu els líders dels partits, de tots els colors, gallejar envoltats dels seus “cortesans”, aquests que enyoren les engrunes del poder que el líder reparteix, em ve a la memòria aquest refrany de que “els arbres no deixen veure el bosc”, el bosc és la realitat i els arbres aquells cortesans que, sense objectivitat i crítica alguna, adulen i amaguen al líder la veritat dels errors que fa. S’hi identifica com “síndrome de La Moncloa o del poder”. El més intel·ligent per a un polític d’ètica democràtica és identificar els arbres que no li deixen veure el bosc (la realitat) i acomiadar-los: a ell li anirà millor i als ciutadans també”. Jesús Parra fa ressaltar la importància que tenen els consellers en el governant. “On no hi ha un bon guiatge, el poble cau: però en l’abundància de consellers hi ha seguretat” (Proverbis 11: 14). “Sense consell els projectes fracassen”. “Però en la multitud de consellers  s’afermen” (Proverbis 15: 22).

Roboam fill de Salomó quan va pujar al tron d’Israel va demanar el parer als consellers que havia tingut el seu pare. No va fer cas del bon consell que li van donar i que hauria servit per la prosperitat del regne. Va anar a buscar el parer dels seus companys de gresca que el van aconsellar malament. El resultat va ser que 10 de les 12 tribus es van independitzar formant el nou Israel. Els consellers són molt importants. És essencial que els governants tinguin sensibilitat per fer-se seus els consells que porten prosperitat a la nació i rebutjar els que porten a la seva ruïna. Els governants són responsables de les decisions que prenen, siguin encertades o equivocades. Han de ser sensibles a la bona ètica. Aristòtil  amb molt bon criteri va escriure: “No s’ensenya ètica per saber què és la virtut sino per  a ser virtuosos”. Hi ha una distància abismal entre saber què és la virtut  i ser virtuós. En són molts els qui es delecten llegint els savis consells que donen els filòsofs clàssics i moderns. ¿On es veu la virtut?

Algú ha escrit: “Vivim en una època de disciplina, cultura i civilització, però no en una època de moralitat. L’estat actual de les coses es pot dir que augmenta la felicitat de les persones, però també la seva infelicitat. ¿Com pot ser feliç la gent, si no està educada per assolir una moral elevada? La seva saviesa no augmenta”.

La moral elevada, la virtut dels clàssics no s’assoleix mitjançant la raó sinó mitjançant la fe en el Pare celestial i el seu Fill Jesús, que no és de fabricació humana sinó regal de Déu. Toni Batllori en una vinyeta mostra un periodista amb el micròfon a la mà preguntant-li a un candidat a la presidència: “Tot s’hi val Sr. Candidat? El candidat anònim respon: “Tot no, es clar, per exemple: la veritat, la coherència, i l’honestedat, no valen. Només val el que serveix per guanyar vots”. Aquesta és l’ètica amb la que molts polítics volen governar.  Com a Catalunya no hi ha un bon guiatge la política es troba en la situació caòtica en que es troba. Els polítics estan mancats de bona ètica. On trobar l’ètica que enalteix la nació?

El fonament de l’ètica es troba en Déu que al llarg dels segles s’ha donat a conèixer mitjançant l’instrumental dels profetes i en el compliment del temps encarnant-se en la persona Jesús que un cop ressuscitat i abans d’ascendir l cels va deixar l’encàrrec als seus deixebles d’anar a “tots els pobles…ensenyant-los a guardar totes les coses que us he manat” (Mateu 28:19,20). La banalitat de la política de manera generalitzada és senyal que ens trobem en l’etapa post cristiana. En això hi té molta culpa l’Església en la seva expressió multiconfessional que en lloc de predicar l’Evangeli anuncia un altre evangeli que no té res que veure amb l’autèntic. L’Evangeli és bones notícies de salvació per a tots aquells que conscients o no són com ovelles que no tenen pastor que caminen esgarriades per aquest món que s’ha convertit en un desert insalubre assetjats per bèsties ferotges que poc a poc acaben amb nosaltres. Si l’Evangeli de nostre Senyor Jesucrist no és integralment predica,t l’anunci de l’evangeli adulterat no ens ha de fer estrany que a causa d’aquesta adulteració la virtut desaparegui i que la política siguin un escàndol. En línies generals l’Església “defuig d’anunciar tot el designi de Déu” (Fets 20: 27). Per manca del coneixement “de tot el designi de Déu” la mala política del nostre temps n’és la conseqüència.

En aquest temps de tanta confusió política l’Església sense excuses s’hauria de fer seva l’exhortació de l’apòstol Pau. “Perquè tot aquell que invoqui el Nom del Senyor serà salvat. Però, com invocaran en aquell que no han cregut? ¿I com creuran en aquell de qui no han sentit parlar? ¿I com en sentiran parlar sense algú que prediqui? ¿I com predicaran si no han estat enviats? Tal com està escrit: Que preciosos són els peus dels qui anuncien l’Evangeli de la pau dels qui anuncien bones noves!” (Romans 10: 13-15). Una Església temorosa de Déu és que la política necessita per la seva regeneració.

Octavi Pereña i Cortina