dilluns, 28 de gener del 2019


MIRADA ALS ESTELS

“Déu va crear l’home a la seva imatge, el va crear a la imatge de Déu i els va crear mascle i femella. I Déu els va beneir, i Déu els va dir: Sigueu fructífers i multipliqueu-vos, i ompliu la terra i sotmeteu-la, i domineu sobre els peixos del mar, i sobre els ocells dels cels, i sobre totes les bèsties que es mouen sobre la terra”                              (Gènesi 1: 27,28).
Segons el relat de la creació que descriu Gènesi tot el que existeix va ser format per la paraula de Déu. Déu va parlar i cada dia van anar apareixent coses no del no-res, perquè del no-res no en pot sortir res.  Previ al no-res ja existia Déu i d’Ell procedeix tot el creat. Una característica d’aquest relat és que la creació no va ser l’efecte d’un Big Bang sinó d’una curosa formació que va durar sis dies. Quan l’hàbitat va estar a punt, Déu, el dia sisè va ordenar “que la terra produís éssers vivents segons la seva espècie. I Déu va veure que era bo” (Gènesi 1: 24,25). Entre la creació dels éssers vivents i la de l’home creat a imatge de Déu hi ha un marge de temps, potser ínfim, doncs especifica que la creació de l’home va ser independent de la resta dels éssers vivents: “I Déu va crear l’home a la seva imatge, el va crear a la imatge de Déu. Els va crear mascle i femella” (v.2).Per  Gènesi 3: 19 sabem que l’home va ser creat a partir del pols de la terra perquè a conseqüència del pecat i amb l’aparició de la mort “amb el suor del teu front menjaràs el pa, fins que tornis al terra, perquè d’ell has estat fet i perquè tu ets pols, i a la pols tornaràs” .
També sabem que la creació d’Adam i Eva no va ser simultània. El text sagrat té cura de precisar la procedència d’Eva: “I el Senyor Déu va dir: No és bo que l’home estigui sol. Li faré una ajuda adient…I el Senyor Déu va causar un son profund en Adam, i es va adormir. I va prendre una de les seves costelles. I va cloure la carn al seu lloc. I el Senyor Déu va formar de la costella que havia pres d’Adam la dona, i la va dur a Adam. I Adam va dir: Ara sí, aquesta és os dels meus ossos i carn de la meva carn, ella serà anomenada dona perquè ella ha estat treta de l’home” (2: 18,21-23).
La creació detallada d’Adam i Eva posa de manifest que l’ésser humà és molt preuat als ulls de Déu i el va fer responsable de tenir cura de l’hàbitat que prèviament li havia preparat. ¿Tenia Déu en ment que l’home s’interessés pels viatges siderals? Penso que no.  Crec que el text sagrat deixa prou clar que l’espai que ha d’explorar l’home és la Terra. Penso que hauria estat així si no s’hagués produït un esdeveniment que trastornés les relacions de l’home amb el seu Creador.
 Adam i Eva vivien feliços en el jardí que conreaven sense que els caigués una gota de suor dels seus fronts i gaudint del privilegi de passejar i xerrar amb el seu Creador a la fresca del dia (3: 8).
A l’escenari s’hi presenta la serp. Restes arqueològiques la presenten com un animal que caminava dret. El fet que fos condemnada per Déu a “arrossegar-te sobre el teu ventre i menjaràs pols tots els dies de la teva vida” (3:14), confirma el que les restes arqueològiques afirmen. Ben segur que a Adam i Eva que ja l’havien vist i la seva presència no els espantava. L’aparença de l’animal de bell aspecte no havia canviat quan va ser posseït pel diable, el pare de la mentida. No sabent el que li havia passat a l’animal, Eva l’escolta. No va resistir al diable i no va fugir. El missatge del dubte la va atrapar. Va desconfiar de Déu i va voler ser com Déu. Van menjar el fruit de l’arbre prohibit i van perdre la virginitat espiritual. A partir d’aquí la descendència d’Adam vol ser com Déu. Volent fer-se grans empetiteixen Déu fent-lo desaparèixer de les seves vides.
A Babel volen fer-se un nom (Gènesi 11: 4). A l’home sempre li ha captivat les nits estelades. Li atreuen les estrelles com l’imant el ferro. Quina millor manera de fer-se un nom que arribar a tocar-les amb la mà. Emprant la tecnologia de l’època construeixen “una torre amb el seu cim tocant els cels” (v.4). L’intent va fracassar perquè Déu el va aturar provocant la dispersió de llengües i també perquè el projecte era inviable. La tecnologia de l’època no era l’adequada. Les centúries passen i la tecnologia progressa. Al segle XX l’home arriba a la lluna i comença la competició de les grans potències per fer-se un nom. Milions i milions e dòlars es gasten per construir eines per a ser enviades a les profunditats de l’espai. Aquí hi ha una contradicció. En lloc de conrear i guardar el jardí on Déu l’ha posat, que es la Terra, es capfica per enviar persones per explorar els llunyans planetes. Per proveir les necessites  dels astronautes ja s’han fet intents de fer germinar llavors de plantes a la lluna.
S’ha avançat molt tecnològicament però molt poc en civilització. Mentre s’intenta crear horts a la lluna aquí a la terra hi ha molta fam. Hi ha diners per explorar l’espai i no n’hi ha per atendre les necessitats bàsiques de la humanitat. Què passa? Succeeix que volent fer-se un nom l’home perd la seva humanitat donant l’esquena a Déu  el seu Creador. L’orgull és la força creativa que porta a la destrucció. Si la Bíblia s’escrivís avui s’hi tornaria a escriure aquest text: “I Déu va mirar la terra i, heus aquí, estava corrompuda, perquè tota carn havia corromput el seu camí sobre la terra” (Gènesi 6: 12). El resultat va ser que la Terra, el jardí que Déu havia preparat per a l’home va ser sepultat sota les aigües del Diluvi Universal. De tota la humanitat només vuit persones es van salvar: Noè i la seva família. No hem d’oblidar que Déu segueix mirant  des dels cels el que passa a la terra.
Octavi Pereña i Cortina


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada