LA TRAVESSIA PEL DESERT

Els polítics quan travessem el desert com ho estem fent ara amb la pandèmia del coronavirus, per tranquil·litzar-nos ens diuen que coneixen el camí que ens condueix a un oasi on podrem descansar de la travessia pel desert. Ens enganyen. Van tan perduts com nosaltres. Uns titulars periodístics que demostren que els polítics  no saben on van:

“Les noves directius de Johnson submergeixen els britànics en la confusió.”

Garcia Egea veu el govern sumit en el caos, sense rumb, sense criteri, sense cap mena d’indicador.”

“Sindicats, docents, famílies critiquen l’opacitat de les autoritats”

“Només el 34% dels francesos aproven la gestió del Govern durant la crisi” (coronavirus).

Leopoldo Abadia, divulgador econòmic, escriu: “Al desembre vaig acabar un llibre on ho anticipava. Ara només hi he afegit unes pàgines. La humanitat està angoixada, fosca, perduda, sense referents”

El periodista Víctor-M. Amela li pregunta a Leopoldo Abadia: I si vostè manés a Espanya, què faria? Resposta: “Ajuntar els quatre millors tècnics que hi hagi a Espanya en Economia, Sanitat, Ciència, Educació, i donar-los el volant”. L’entrevistador: ¿No confia en el nostre Govern actual? Abadia respon: “Vist l’escàs respecte a la veritat d’aquests nois que ens governen, em costa, ho sento”. L’Amela segueix indagant: Què li agradaria veure en aquest món nou que ara irromp? Resposta: “Ètica, bones persones i competents al cap davant de les empreses”

Acabada la entrevista Leopoldo Abadia amb ingenuïtat cita Swam Sshantamritamenda Puri: “Malgrat que no pots triar on néixer, ni els teus pares, ni la teva posició social, sí que pots triar ser una bona persona”. Malauradament la utopia de Leopoldo Abadia per trobar bones persones que agafin les regnes de les nacions i les persones en general no se’n troben perquè no n’hi ha. Sota l’aparença de bona persona  s’hi amaga el virus del pecat que impedeix que els governants i les persones en general prenguin les decisions correctes per sortir drets de les crisis que sovintegen en aquest món infectat de pecat. Es pot triar voler ser bona persona però la condició humana li impedeix ser-ho plenament. Immanuel Kant fa aquesta descripció de la bondat humana: “Un no es pot alliberar de certa indignació en observar l’actuació de la humanitat en l’escenari del gran teatre del món, fent balanç del conjunt es diria que ha estat maquinat per una bogeria i una vanitat infantils i inclús amb freqüència per una maldat i un afany destructiu així mateix puerils de manera que al cap i a la fi hom no sap quina idea fer-se sobre tan envanida espècie”. S’ha d’abandonar l’humanisme divinitzat i reconèixer la condició d’home caigut, incapaç d’aconseguir que les decisions facin diana i es busqui en Jesús que és la “llum  del món” en la travessia pel desert.

Poden semblar-nos  paraules molt sentides, però que no fan diana, els mots inspirats per la mort del seu fill Àlex que va dir Alessandro Lequio: “Ets i sempre seràs la meva llum i el meu centre”. “Hi ha camí que sembla recte a l’home, però el seu final són camins de mort”. (Proverbis 14: 12). En general és el que està passant. Ensopeguem infinitat de cops amb la mateixa pedra i no aprenem la lliçó. Ens comportem com el borratxo que en despertar de la seva borratxera, es diu: “Em van copejar, però no m’han fet mal, m’han apallissat, però no me’n sento. Quan em desperti en tornaré a demanar més” (Proverbis 23: 35). Hauríem d’aprendre del salmista quan es pregunta: ”D’on em vindrà el socors?”. Ell mateix contesta: “el meu socors ve del Senyor, que va fer els cels i la terra” (Salm 121: 1,2). Jesús esmenta el cec que guia un altre cec, ambdós cauen en el clot (Mateu 15: 14). Comportem-nos com els cecs dels evangelis que li diuen a Jesús “Obre’ns els ulls”. Una promesa de Jesús: “Tot el que el Pare em dóna, ve a mi, i el que ve a mi no el trauré pas fora” (Joan 6: 37). Aquests escollits de Déu son els que perseveren en la paraula sense esdevenir oïdors oblidadissos, sinó que segueixen Jesús de prop. Aquests cristians no són creients diumengers sinó que practiquen les seves ensenyances, Jesús els compara “a un home assenyat que va edificar la seva casa damunt la roca. I va venir pluja, i van venir les riuades, i van bufar els vents, i van envestir contra aquella casa i no es va ensorrar perquè estava fonamentada sobre la roca” (Mateu 7: 24,25). No és així amb els anomenats “creients no practicants” que “assemblen a un home desassenyat que va edificar la casa damunt la sorra. I va caure la pluja, i van  venir les riuades, i van bufar els vents, i es van llençar contra aquella casa, i es va ensorrar i va ser gran la seva ensorrada” (vv. 26,27).

Construïm una nova  carretera però les tempestes “Gloria” que sovintegen amb altres noms destrossen la construcció un cop i un altre i mai el President pot tallar la cinta inaugural.

Octavi Pereña i Cortina