SOFRIMENT QUE ACOMPANYA LA MORT

Preocupats per Ana Obregón. No ha passat un mes des de que va perdre el fill i la seva família es preocupa pels seus missatges”, escriu el periodista Albert Domènech. El mateix reporter segueix redactant: “Ha passat gairebé un mes des de que Álex Lequio ja no hi és, i l’actriu sembla ser que ha quedat atrapada en un pantà de dolor  i de tragèdia i més després de perdre també la seva gossa Luna, la seva fidel companya i un dels nexes d’unió més forts amb el record d’Aless, com ell es feia dir”.

Poc després de la mort de l’Alex, Ana Obregón va escriure: “Perdre un fill és morir i tenir l’obligació de viure”. El periodista cita  Teresa Mortadella, psicòloga clínica: “I si fem cas del especialistes en el dol, no li falta raó. La pèrdua d’un fill és la pitjor que pot tenir perquè no és coherent amb el cicle de la vida de les persones, perdre un fill sempre va després”.

Referint-se a la pèrdua del fill Ana Obregón escriu: “Ara només demano que pugui tornar-lo a abraçar molt aviat perquè el trobo insuportablement a faltar”. Ana Obregón com tants pares que perden un fill a l’alba de la vida troben insuportablement a faltar el fill que els ha deixat. El futur d’uns pares que han perdut un fill, ¿ha de ser de perenne tristesa i dolor? No forçosament ha de ser així.

Marck Littleton narra la següent historia. “Una missionera a Pakistan ho va passar molt malament quan va perdre un fill de sis mesos. Una velleta panjalí la va anar a visitar i li va dir: “Si ets un ou la teva aflicció et farà dura i insensible. Si ets una patata en sortiràs tova i mal·leable, flexible i adaptable”. La missionera comenta que encara que li pugui emblar estrany a Déu, molts cops li emana: “Oh Senyor, fes-me una patata”. Cada cop hi ha menys tolerància al dolor en aquesta societat nostra que es recrea en la superficialitat i l’hedonisme de les tanques publicitàries. Es busca el confort immediat i no se’l troba.

Si algú perd un fill i creu que aquesta pèrdua és una injustícia que no es mereix i es rebel·la contra Déu i el culpa d’aquesta injustícia, S’està comportant com un ou que el dolor endureix. La pena li corroeix els ossos i fa que la vida es converteixi en un infern. Si el lector es comporta com  la missionera que va escoltar el consell de la velleta i demana a Déu que el converteixi en una patata tova perquè no tingui que arrossegar-se més pels verals d’aquest món sentint-se infeliç i desgraciat. Si la incredulitat no li permet dirigir-se a Déu faci l’esforç de vèncer-la demanant-li al Pare de nostre Senyor Jesucrist que li regali el do de la fe. En el mateix instant que el vel de la incredulitat caigui estarà en condicions de poder demanar-li a Déu  que el transformi en una patata que el dolor fa tova, modelable i flexible. Trobarà en Jesús el Metge que cura la ferida del cor omplint-lo da pau i tranquil·litat inexplicables.

La nostra societat educada en l’hedonisme es a dir, per complaure les exigències del cos, és incapaç d’aixecar els ulls vers el cel d’on li ve el socors que necessita quan l’adversitat oprimeix. Una societat educada en el materialisme, que només creu en el que toca, no creu en el Déu invisible que no se’l pot tocat ni analitzar en un tub d’assaig, però es fa present per la fe en Jesús. Llavors l’hedonista es converteix en un ésser espiritual capacitat per invocar Jesús, que l’allibera del materialisme insatisfactori. “Invoca’m en el dia de l’angunia: t’alliberaré i no moriràs” (Salm 50: 15).

En el moment que Déu deixa de ser un Ésser desconegut, estrany, absent, per convertir-se en un Ésser personal, proper, amorós, consolador, misericordiós, en un Pare sensible a les necessitats dels seus fills, llavors, l’ànima angoixada està en condicions de sol·licitat l’ajut diví: “Amb la meva veu demano auxili al Senyor, amb la meva veu demano misericòrdia al Senyor, vesso el meu plany davant d’Ell, declaro la meva aflicció davant d’Ell: Quan el meu esperit defalleix dins meu, tu coneixes el meu camí. En aquest meu sender per on camino han amagat una trampa per a mi. Vaig mirar a la dreta, i m’hi vaig fixar, però no hi havia ningú que em volgués conèixer. No tinc cap refugi, ningú no es preocupa de la meva ànima. Vaig cridar a tu, Senyor, vaig dir: Tu ets el meu refugi, la meva porció en la terra dels vivents. Escolta el meu clam, perquè estic molt afligit” (Salm 142: 1-5).

Per què viure acompanyat d’un dolor insuportable per la pèrdua d’un fill, d’un ésser estimat, i permetre que l’ànima es marceixi per  manca de consol quan en Jesús s’hi pot trobar la pau de Déu que sobrepassa la comprensió humana?

Octavi Pereña i Cortina