AIGUA VIVA

Un bon nombre de persones tenen problemes d’insomni, nerviosisme, estrès, angoixa i d’altres problemes d’origen psicològic agreujats per l’explosió del Coronavirus. No saben gestionar les emocions perquè se’ls ha ensenyat a fer-ho malament. No n’hi ha prou amb dir-los: No tinguis por. No t’enfadis. No estiguis trist. El temps ho guareix tot. Seguint aquests consells el que s’aconsegueix és negar el que se sent. El sentiment no desapareix. Se’l tapa i se’l guarda en la motxilla de l’ànima i l’estat emocional empitjora i es busca atenuar-lo amb pastilles.

Macarena Berlín, directora del taller: Depressió i suïcidi: la realitat silenciada, diu que ha llegit una nota d’acomiadament d’una noia que s’ha llevat la vida. Afortunadament, diu, va deixar una nota que afirma: “Estic trencada…ho sento estimada família…mai tindré pau…ningú es mereix viure així…no vull que em tractin com un gos…només voldria tenir una vida normal…però la meva vida és un infern…l’únic que faig és plorar…ja no haureu de carregar amb mi…he arribat al límit…adéu-siau…estic trencada”

Ana González-Pino, presidenta de la Societat Espanyola de Psiquiatria Biològica, diu: ”La mortalitat de nens i adolescents és una pèrdua econòmica i productiva important. I els nostres joves es suïciden”. Javier Jiménez, president honorari d’AIPIS, diu: “El suïcidi és una solució radical al sofriment psicològic insuportable…Però nosaltres defensem que el trastorn ve per un sofriment psicològic per coses que ocorren en el dia  a dia”.

Una noia que va ser trobada morta a l’estació de Roma va deixar una nota dirigida als seus pares que deia: “Reconec que heu volgut el meu bé però no heu estat capaços d’educar-me per al sacrifici. M’ho heu donat tot, fins i tort coses supèrflues, però no m’heu donat el que és indispensable, i no m’heu indicat un ideal pel qual valgui la pena viure. Per això he decidit acabar amb la meva vida. No em queda cap altra elecció”.

Aquesta noia desesperada acusa els seus pares del seu suïcidi. No té raó i no la té perquè els seus progenitors no li podien ensenyar “un ideal pel qual valgués la pena viure”, perquè desconeixien. Davant la caòtica situació actual es diu amb molta freqüència que s’han perdut els valors. ¿Quins valors? L’únic que coneix la nostra societat és l’hedonisme, filosofia que considera el plaer com l’únic o principal  propòsit de la vida. La societat dels nostres dies considera essencial satisfer la sensualitat. Per això  la noia anònima que es va llevar la vida a l’estació de Roma reconeix que els seus pares li han donat “de tot, fins i tot coses supèrflues”. Pot ser que aquesta noia estigués a Roma perquè els seus pares li van regalar el viatge. Pot molt bé ser que la joves sospirés per visitar la Ciutat Eterna i, en tenir-la a la mà no trobés el que desitjava. Es va desil·lusionar, com totes les coses que havia tingut. Tot el que serveix per satisfer els sentits, desencisa.

Els pares de la noia, com la majoria dels pares només veuen en els seus fills el que se’n diu “carn batejada”,  que es belluga, amb capacitat de pensar, de sentir, de plorar, de riure…però sense ànima que els diferencia de les mascotes que tenen a casa. És per això que en els moments insuportables es queixen que els pares no els “donen un ideal pel qual valgui la pena viure” i no els queda cap altra solució que suïcidar-se. “El suïcidi és una solució radical al sofriment psicològic per coses que ocorren en el dia a dia”.

La noia que es va llevar la vida a l’estació de Roma en el seu desesper troba a faltar quelcom que valgués la pena viure. En lloc de demanar per rebre, cercar per trobar, trucar perquè se li obra la porta, prefereix tirar pel dret i suïcidar-se.

La jove es queixa  que els seus pares no li “han donat allò que és imprescindible i no li han donat un ideal pel qual valgui la pena viure”. Aquesta mancança que la xicota descobreix que té poc abans de llevar-se la vida, ¿poden descobrir-la es pares perquè la puguin compartir amb els seus fills per evitar que el virus del suïcidi faci estralls en ells?  Les estadístiques diuen que es donen massa cassos de suïcidis infantils i d’adolescents. No són cassos aïllats.

Jesús fatigat i assedegat per la caminada s’asseu vora un pou. Una samaritana s’apropa al pou portant una gerra per omplir-la d’aigua. Jesús li diu. “Dóna’m de beure”. Així es trenca el gel entre un jueu i una samaritana a causa que els prejudicis religiosos havien fet molt tenses les relacions entre ambdues comunitats. De l’aigua de boca passen a parlar de l’aigua viva, que és Jesús,  que apaga la set per sempre. De la sensualitat a l’espiritualitat. De les necessitats corporals a les de l’ànima. Jesús li diu a la dona: “Tot el qui beu aigua d’aquesta (la del pou) torna a tenir set. Però el qui begui l’aigua que li donaré (que sóc Jo) mai més no tindrà set, sinó que l’aigua que li donaré serà dins d’ell una font d’aigua que brolla per a vida eterna” (Joan 4: 4-42). Més tard Jesús explica als seus oients qui és l’aigua viva: “El qui creu en mi, com ha dit l’Escriptura, del seu interior brollaran rius d’aigua viva. I va dir això referint-se a l’Esperit que havien de rebre els qui creien en Ell” (Joan 7: 38,39).

Els pares que han cregut en Jesús encara que sembli que no hagi passat res, per l’Esperit Sant rebut, es troben en una altra dimensió. Detecten que estan en condicions de transmetre als seus fills el que li mancava a la mossa que es va suïcidar a l’estació de Roma, queixant-se als seus pares: “No m’heu indicat un ideal pel qual valgués la pena viure”. No n’hi ha prou amb que els pares hagin cregut en Jesús i que aquesta troballa la comparteixin amb els seus fills, cal que aquests es facin seu Jesús com a Senyor i Salvador  perquè les seves vides tinguin sentit i valgui la pena viure.

Octavi Pereña i Cortina