BELLESA DE L’ÀNIMA

Joan-Enric Vives, arquebisbe de Barcelona, en el seu escrit Catalonia Sacra. “Tot és aquí” fa un clam perquè es visiti el patrimoni cultural que posseeix l’Església Catòlica “amb el convenciment que la bellesa “és camí vers la veritat, vers el bé, vers Déu”. Amb aquesta invitació que el purpurat fa perquè ens interessem pel patrimoni artístic i cultural que posseeix l’Església Catòlica perquè considera que la bellesa contemplada porta a Déu. Podríem dir: A Déu per la cultura. La citació que fa el clergue ens ve a dir que sobra la Bíblia. Si l’ésser humà que és pecador, injust es pot convertir en una persona justa que pot presentar-se davant Déu pel sol fet de contemplar la bellesa creada per l’home, sobra Jesús que és el Camí que porta al Pare (Joan 14: 6).

El temple a Jerusalem va ser una meravella per la seva bellesa arquitectònica i per allò que representava per al poble jueu: Allotjava l’arca del pacte en el lloc santíssim que simbolitzava la presència de Déu entre el seu poble. La bellesa arquitectònica acompanyada del simbolisme espiritual no va ver bones persones els sacerdots que diàriament oferien sacrificis d’ovelles que apuntaven ver l’Anyell de Déu que esborra el pecat del món, ni als fidels que hi assistien. No es convertien en bones persones pels sol fet d’assistir a les celebracions.

Jesús en compliment de les Escriptures es va presentar al temple i va expulsar  els que venien els animals destinats al sacrifici i va tombar les taules dels canvistes  que canviaven les monedes estrangeres per la moneda que s’utilitzava en el temple. Indignat pel que va veure, va dir: “Està escrit: La meva casa serà anomenada casa de pregària, però vosaltres l’heu convertit en una cova de lladres” (Mateu 21: 13). A causa de les denuncies que Jesús feia del comportament sacerdotal i dels que feien negocis en el temple en nom de Déu, l’odiaven a mort. No van parar fins aconseguir que Pilat ordenés crucificar aquest home que “no mereix viure”

L’art no fa bones les persones. La bellesa cultural no canvia els cors dels homes. Sovint els converteix en assassins. Allò que els religiosos van fer amb Jesús mostra que l’aparença de bellesa amaga una lletjot terrorífica.

Joan el Baptista, el precursor del Messies, que batejava a la riba del Jordà, deia a aquells que venien a ell a batejar-se: “Penediu-vos que és a prop el regne dels cels” (Mateu 3: 2). Joan, “veient que molts fariseus  i saduceus venien al seu baptisme els va dir: “Cria d’escurçons! ¿Qui us ha advertit per fugir de la ira que està venint? Feu, doncs, fruits dignes del penediment” (Mateu 3: 7,8). Jesús va començar el seu ministeri públic amb aquest advertiment: “Penediu-vos, perquè s’ha apropat el regne dels cels”                     (Mateu 4: 17). A Jesús no li enlluernava la bellesa externa “ja que no he vingut a buscar justos (persones bones), sinó pecadors al penediment” (Mateu 9: 13). A Jesús li encanta la lletjor espiritual perquè d’ella en vol extreure la bellesa de l’ànima que glorifica el Pare celestial.

L’ésser humà a causa del pecat d’Adam ha malmès la bellesa original amb que ser creat i intenta tapar-la amb afaits i enfarfecs . En les cerimònies religioses els oficiants es vesteixen molt vistosament amb els que intenten tapar la lletjor de l’ànima. No són les persones que Jesús ha vingut a buscar per restituir-los la bellesa original perduda en el paradís. Sigui com sigui es vol amagar la condició de pecador  perquè ens avergonyeix ser-ho. Aquesta és la gran equivocació que van cometre els fariseus. Jesús. per fer-los-hi veure el seu error cita la paràbola del fariseu i el cobrador d’impostos. El propòsit de la paràbola és denunciar la pretensió dels fariseus de ser justos, es dir, ser persones d’esperit bell i que menyspreaven les altres que consideraven monstruoses al considerar-les pecadors, amb menyspreu.

Dos homes pugen al temple a pregar, l’un fariseu, l’altre cobrador d’impostos. El primer pertanyia a la secta dels fariseus que es caracteritzaven per creure que eren estrictes complidors  de la Llei divina. Consideraven que per ser tan exigents en sotmetre els seus cossos a una estricta disciplina rebrien el favor de Déu i així deixarien de ser persones espiritualment lletges. Doncs bé, aquest personatge tan religiós, dempeus perquè els assistents se n’adonessin de la seva pietat,  s’adreça a Déu en aquests termes: “Oh Déu et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, rapaços, injustos, adúlters, ni tampoc com aquest cobrador d’impostos. Dejuno dues vegades a la setmana, pago el delme de tot el que guanyo. La pregària mostra superioritat moral sobre la resta dels mortals. Presumeix d’una bellesa moral que no té.

“I el cobrador d’impostos de lluny estant”, per tal de passar desapercebut, “no gosava ni alçar els ulls al cel, sinó que es copejava el pit, dient. Oh Déu, sigues propici a mi un pecador”. Aquest home reconeixent davant Déu la lletjor de la seva ànima busca el perdó de Déu perquè el converteixi en un hom espiritualment bell.

El fariseu i el cobrador d’impostos invoquen el mateix Déu. L’important es saber com s’ho pren el Senyor. Referint-se Jesús al cobrador d’impostos, diu. “us dic que aquest va baixar justificat a casa seva”. És dir, la lletjor de la seva ànima es va convertir en bellesa espiritual perquè pel perdó dels seus pecats per la fe en Jesús el va convertir en portador de l’Esperit de Jesús, iniciant-se el procés de formació de Jesús en ell. La bellesa de Jesús deixa empremta en la seva ànima, bellesa que es reflecteix en la seva faç. “Qui s’humilia a si mateix serà exalçat” va dir Jesús referint-se al cobrador d’impostos.

Pel que fa el fariseu tan ufanós de la seva religiositat de cara la galeria, Jesús va dir d’ell: “Tot aquell que s’exalça serà humiliat”. Dir-li a un hom fariseu es anomenar-lo hipòcrita. El fariseu de la paràbola va pujar al temple per exhibir la seva religiositat davant els assistents perquè lloessin la seva pietat. Però el Senyor que coneix les interioritats del cor no se li dóna gat per llebre. Va sortir del temple amb la lletjor del cor multiplicada perquè va pretendre enganyar Déu (Lluc 18: 9-14).

Octavi Pereña i Cortina