dilluns, 2 de novembre del 2020

 

POBLE DE SANTS

La Festa de Tots sants  i el Dia dels morts han conservat en el costumari tota una sèrie de celebracions, elements i ritus  que provenen de sistemes de creences anteriors al cristianisme.

El camí que mena l’Església Catòlica a celebrar la Festa de Tots Sants comença a principis del segle VII quan el papa Bonifaci IV va transformar el temple romà del Panteó, que era dedicat a tots els déus dels romans, i el va consagrar en honor de la Verge Maria i de tots els màrtirs cristians. El papa va establir que la celebració d’aquesta festa fos el 13 de maig.

La celebració d’aquesta festa l’1 de novembre, no apareix fins el segle IX a precs de Lluís el Piadós. Però l’impuls definitiu no es va establir fins que l’abat de Cluny sant Odiló la va instal·lar en tots els monestirs reformats pels vols de l’any 1.000 en els monestirs establerts en zones on els cultes funeraris celtes seguien vigents i exercien una gran  influència social. Odiló va aprofitar la celebració del dia dels  morts de la cultura celta i la va fusionar amb les noves pràctiques cristianes. Va ser el papa         Gregori IV que va designar l’1 de novembre com a data oficial per celebrar la Festa de Tots Sants. La celebració de la Festa no té fonament bíblic perquè clarament  prohibeix el culte als morts.

La Festa de Tots Sants com hem vist és d’origen pagà i s’ha introduït en el si de l’Església Catòlica perquè la seva doctrina del baptisme considera que tots els batejats són fills de Déu, al considerar que l’aigua baptismal té el poder de perdonar els pecats dels batejats, la qual cosa els atorga el privilegi de ser admesos en el si eclesial. Amb l’admissió de masses batejades però no convertides a Crist, que és l’únic qui té poder de perdonar els pecats, i que per l’acció de l’Esperit Sant que capacita els vers creients a caminar en santedat. Les masses no convertides a Crist van introduir en l’Església Catòlica els costums pagans. En lloc de ser una Església santa s’ha paganitzat. El culte als difunts no és cristià.

Moisès va tenir un enterrament molt peculiar i únic. El text que descriu el seu decés diu: “a la muntanya del Nebo, al cim del Pisgà…” (el Senyor li a mostrar la Terra Promesa), “te la faig veure amb els teus ulls, però allà no hi entraràs. I allà va morir Moisès, servent del Senyor, a la terra de Moab , d’acord amb la paraula del Senyor. I Ell el va enterrar en la vall, a la terra de Moab, davant de Belpeor, i ningú fins el dia d’avui no sap on és la seva tomba” (Deuteronomi 34: 1-6). Segons la nostra cultura pagana cristianitzada ens costa entendre el motiu perquè Déu manté en secret el lloc on va enterrar Moisès el seu servent. No dubto gens que el motiu es troba en la tendència humana a divinitzar els difunts i més si són de renom. Si hagués estat possible saber el lloc on Déu va enterrar Moisès ven aviat s’hauria convertit en un lloc de pelegrinatge, convertit en un santuari luxós on s’hi formarien cues de pelegrins per venerar el gran home de Déu. Si homes i dones que per potestat eclesiàstica es converteixen en sants i verges dotades de poders miraculosos i en els seus noms es construeixen majestuosos edificis sagrats i en màquines de fer bitllets, què hauria passat si se sabés el lloc on  reposen les despulles de Moisès? No cal donar-li resposta.

Davant les despulles d’un ésser humà per més eminent que hagi estat, deixa d’exercir influència en els vivents. Entre el lloc on es troben els difunts i els vius no hi ha cap porta oberta que permeti comunicar-s’hi. Si alguna cosa s’ha pogut fer als difunts va ser quan vivien en aquest món. Un cop produït el decés deixem-los que descansin en pau. Recordar les persones estimades no és contrari a la doctrina cristiana. Venerar-les és inacceptable perquè se’ls interposa davant Déu. “No tindràs altres déus davant meu” (Èxode 20: 3).

Mentre siguem aquí a la terra ens hem de preocupar de nosaltres. Aquest és el consell que ens dóna l’apòstol Pau. “Perquè sabem que si aquesta tenda, la nostra casa terrenal, es desfà, en els cels tenim un edifici de Déu, una casa no feta amb les mans, eterna. I per això gemeguem, perquè anhelem de ser revestits amb la nostra habitació del cel, i en tant que vestits no serem trobats despullats. Perquè els qui estem en aquesta tenda gemeguem oprimits perquè no volem ser despullats, sinó revestits, a fi que allò que és mortal sigui absorbit per la vida. I és Déu qui ens ha format per això mateix, que ens ha donat també les arres de l’Esperit Sant. Per tant estem sempre plens de confiança, i sabem que mentre estem presents en el cos estem absents del Senyor. Perquè caminem per fe, no per vista. Estem, doncs, confiats, i ens estimem més estar absents del cos i presents en el Senyor” (2 Corintis 5: 1-8).

Octavi Pereña i Cortina

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada