MANS NETES

La Bíblia és el llibre que a l’hora d’escriure’l hi van participar dos redactors: L’escriba per la part humana i l’Esperit Sant per la divina. Coneixem el nom de la majoria dels escriptors humans. A aquests s’ha de saber posar-los en el lloc secundari que els correspon. A l’Esperit Sant se l’ha de col·locar en el lloc preferent que li pertoca: “Sabent això en primer lloc: que cap profecia de l’Escriptura no ve per interpretació pròpia, perquè la profecia mai no ha estat portada per voluntat humana, sinó que els sants homes de Déu van parlar portats per l’Esperit Sant” (2 Pere 1: 20,21). El contingut de la Bíblia  no és casual. “Els sants homes de Déu” inspirats per l’Esperit Sant van escriure el text sagrat per instruir els lectors a caminar guiats per una ètica positiva.

Ponç Pilat, governador d’una llunyana província romana no hauria quedat el seu nom registrat en els annals de la història si no hagués estat per la seva desafortunada participació en el judici contra Jesús. ¿És casualitat que el seu nom aparegui en les pàgines del llibre sagrat dels cristians? En absolut. Té molt a ensenyar en l’administració de justícia de les generacions posteriors. El  Nosaltres pertanyem a la darrera generació. ¿Aprendrem quelcom de la manera com Pilat va jutjar Jesús?

Era Pasqua “i per la festa el governador acostumava a alliberar al poble un presoner, el que volguessin” (Mateu 27: 15). Per a ser alliberats hi havia dos candidats: Barrabàs i Jesús. L’aspirant de Pilat era Jesús “perquè sabia que” (el gran sacerdot  i els seus sequaços) “l’havien lliurat per enveja” (v. 18). El governador romà sabia que Jesús era innocent i que els càrrecs que els religiosos presentaven contra Ell eren falsos. No tenia necessitat de preguntar al poble a qui tenia que deixar en llibertat. Barrabàs tenia les mans tacades de sang. A primer cop de vista  semblava que la cosa seria bufar i fer ampolles. “Però els principals sacerdots i els ancians van persuadir la multitud a fi que demanessin Barrabàs i matessin Jesús” (v. 20). De l’estira i arronsa que es va produir entre Pilat i la multitud en va sortir guanyadora la multitud que tenia set de veure un espectacle sagnant. Les autoritats establertes per Déu,  Pilat n’era una, ho són per administrar justícia. Han de ser imparcials i rebutjar el suborn. “no acceptaran cap suborn perquè el suborn cega els qui hi veuen clar i perverteix les paraules dels justos” (Èxode 23: 8). Pilat no va ser subornat amb denaris. Ho va ser amb poder. Pilat volia deixar lliure Jesús “però els jeus cridaven dient: Si alliberes aquest, no és amic del Cèsar. Tot aquell que es fa rei s’oposa al Cèsar” (Joan 19: 12). En sentir això va agafar por. Va tenir que decidir entre ser just i perdre el càrrec o ser in justper conservar la butaca. Va optar per això últim. Va intentar eludir la seva responsabilitat de la mort de Jesús amb una escenificació que no para de donar voltes al món fins avui: “Va prendre aigua i es va rentar les mans davant la multitud. Sóc innocent de la sang d’aquest just. Vosaltres veureu” (Mateu 27: 24),

La crucifixió de Jesús no va ser un acte desafortunat, sinó el propòsit de Déu que el va preordinar abans de la fundació del món  però manifestat en els darrers temps per amor de nosaltres (1 Pere 1: 20). La teatralitat de Pilat no li va treure la responsabilitat per accedir al clam del populatxo d’enviar Jesús a la creu. Referint-se a Judes Iscariot que el va trair, Jesús diu d’ell: “Li hauria valgut més de no haver nascut” (Marc 14: 21). Tant la casta sacerdotal per haver instigat la multitud i aquesta per deixar-se manipular pels sacerdots i Pilat que va preferir conservar el poder abans que ser just, el que el espera, com a mínim serà el que li és reservat a Judes.

El judici de Jesús va ser una parodia. No és l’única. De parodies judicials se n’han fet al llar dels segles. Se’n segueixen fent avui. És molta la responsabilitat dels jutges a l’hora d’asseure’s davant la mesa del tribunal.

“Déu” (en l’Esperit) “s’alça en l’assemblea divina, i judica enmig dels jutges. ¿Fins quan jutjareu injustament i afavorireu els malvats? Defenseu el feble i l’orfe, feu justícia a l’afligit i al desvalgut, allibereu el feble i el necessitat, deslliureu-los de la mà del malvat” (Salm 82: 1-4). En molts casos els jutges no dicten sentències que tinguin en compte el que Déu els demana quan s’asseuen a la taula del tribunal. Poden excusar-se en les lleis que són injustes. La Llei que ha de prevaldre en els judicis és la de Déu que és l’única que és justa. Si les lleis que han dictat els homes són injustes ho són “perquè han fet tornar el judici en verí, i el fruit de la justícia en verí” (Amós 6: 12). Les lleis que no són justes s’han d’anular com més aviat millor ja que la injustícia és l’ensorrament dels pobles. “Una cosa no és justa pel sol fet de ser llei. Ha de ser llei perquè és justa” (Montesquieu). Com se sap si una cosa és justa abans de convertir-se en llei? La Llei de  Déu, no n’hi ha d’altra, és on el legislador hi ha de posar els ulls perquè les lleis que dicti siguin justes. Entre el poder polític i el judicial hi ha d’existir una línia vermella que cap d’ells ha de traspassar. “La política en mans de la magistratura és una desgracia. Però si aquesta magistratura està infiltrada de poder polític, resulta una catàstrofe” (Indo Montinelli).

Molta feina queda per  fer en la Justícia. Els seus actors poen fer com Pilat: rentar-se les mans com volent dir: Jo no sóc culpable si les sentències que dicto són injustes si ho són les lleis. Si se sap el està malament i es fa, és pecat. L’aigua amb que el jutge injust es renti les mans, com la del baptisme, no té poder de rentar els pecats dels jutges. Les notícies posen de manifest que la societat s’ha convertit en un femer. “¿Trobarem prou gel desinfectant al supermercat per netejar tanta merda”?, escriu Ramon Camats. No n’hi trobarem perquè no existeix cap detergent en el mercat que sigui capaç de netejar els pensaments perversos que originen les sentències injustes que es dicten en els jutjats.

Octavi Pereña i Cortina