EL CAMÍ DE LA VIDA

Joan Planellas, arquebisbe de Tarragona, en el seu escrit El camí de la vida que alhora és el títol d’una obra de Lev Tolstoi, és molt estimulant. Qui no voldria trobar el camí de la vida? L’arquebisbe transcriu del llibre de l’escriptor rus aquest text. “Els pensaments aquí reunits pertanyen als autors més diversos, començant per l’escriptura brahmi, la confusionista i la budista, fins els Evangelis, les Epístoles i a molts pensadors tan antics com moderns”, es dir un popurri de filosofies.  

L’arquebisbe comenta. “Tolstoi considerava que l’home només pot portar una vida de bé si sap el que ha de ser. I per saber-ho, ha d’entendre el que és ell mateix i el que és el món en el qual viu. Això és justament el que han ensenyat al llarg de tots els temps els homes més savis i més bons de tots els pobles. Tots els ensenyaments d’aquests savis, diu Tolstoi, coincideixen entre si en allò principal, i concorden també en allò que a cada ésser humà li diuen la seva raó i la seva consciència”. El pensament de l’arquebisbe tarragoní trobo que estaria molt bé si fos el d’un humanista no cristià. No està bé que el tingui un hom del rang de l’arquebisbe ja que hauria de saber que a causa del pecat d’Adam tota la seva descendència ve al món amb la taca del pecat i que sense la conversió a Crist tots els homes, inclosos els més savis caminen en tenebres i que, de cap de les maneres els seus pensaments poden ser models a seguir.

Joan Planelles segueix comentant:” A Tolstoi li hauria agradat que aquesta obra s’arribés a convertir en un llibre de capçalera de milions de lectors i que tingués una influència benèfica en el destí del món. No anava errat en el seu objectiu, atès que es tracta d’un llibre en que gent molt diversa  s’hi pot sentir còmode i hi pot trobar elements de reflexió”. El clergue acaba el seu escrit amb aquesta perla: ”Es tracta, sens dubte, d’una bona guia per il·luminar el camí se la vida de qualsevol persona”. No, senyor arquebisbe: tots els camins poden portar a Roma però no tots porten al Pare celestial. Jesús és molt clar en aquest sentit: “Jo sóc el camí i la veritat i la vida: Ningú no ve al Pare sinó per mi” (Joan 14: 6). Si l’home pot trobar el camí de la vida prescindint de Jesús que va vessar la seva “sang preciosa, com d’un anyell irreprensible i sense taca, preordinat abans de la fundació del món” (1 Pere 1. 19,20), si existeixen altres camins que porten al Pare, Jesús menteix quan diu: “Ningú ve al Pare si no és per mi”. Precisament perquè Jesús és “el camí i la veritat i la vida” no és una Persona amb la que la gent s’hi pugui sentir còmode al seu costat. Quan Jesús tenia vuit dies els seus pares el van portar al temple per a ser circumcidat. Simeó “un home just i temorós de Déu” (Lluc 2: 25) el va prendre en braços i va beneir els seus pares i dirigint-se a Maria li va dir: “Mira, aquest ha estat posat per a caiguda i aixecament  de molts a Israel, i com a senyal que serà contradit” (v.34). La profecia de Simeó  va començar a complir-se tan aviat com va començar el seu ministeri públic i es va presentar com qui era: el Fill de Déu. Es trobava a Natzaret on s’havia criat. Era dissabte i va entrar com era la seva costum , a la sinagoga. Se li va donar el llibre del profeta Isaïes perquè llegís el que el profeta deia d’Ell. Finalitzada la lectura va dir: “Avui s’ha acomplert aquesta Escriptura en les vostres orelles”(Lluc 4: 21). “En escoltar això tots els qui eren dins de la sinagoga es van omplir de fúria, i es van aixecar i el van empènyer fora de la ciutat, i el van dur fins el precipici  de la muntanya sobre la qual era edificada la ciutat, per estimbar-lo” (v. 29). Al llarg del ministeri de Jesús, tant per la predicació de la Paraula de Déu com pels miracles que feia que el qualificaven ser el Messies anunciat pels profetes, en diverses ocasions els sacerdots van intentar matar-lo perquè els incomodava que digués ser el Fill de Déu ja que el consideraven blasfem i mereixedor de ser matat.

Acostant-se el final i molt propera la seva crucifixió va dir als seus deixebles: “Us he dit aquestes coses perquè no us escandalitzeu. Us expulsaran de les sinagogues, i fins ve l’hora que tot el qui us mati pensarà que ofereix un servei a Déu. I us faran això perquè no han cregut el Pare ni a mi” (Joan 16: 1-3).

L’arquebisbe de Tarragona pot dir que “El camí de la vida de Lev Tolstoi “es tracta d’un llibre en què gent molt diversa s’hi pot sentir còmode i hi pot trobar elements de reflexió”. El ver cristianisme no pot fer sentir còmode a la gent perquè anuncia la condició pecadora  de la gent i la condemna eterna si no es penedeixen dels seus pecats i creuen en Jesús que els perdona i caminen en novetat de vida.

Han passat poc més de cent anys de la mort de Tolstoi i segueix viu l’humanisme que considera bones les persones i que no importa quina religió practiquin perquè totes porten a Déu. En el viatge que el papa Francesc va fer a Iraq, amb el propòsit que els seus interlocutors musulmans es poguessin sentir còmodes, va tenir molta cura de no esmentar el nom de Crist. El vertader cristianisme que no és politiqueig. No renuncia als seus principis per aconseguir consensos. Ha de sacsejar les consciències de les persones. Té l’obligació d’incomodar-les  perquè se n’adonin que necessiten el perdó de Déu. Joan el Baptista denunciava la relació adulterina que el rei Herodes mantenia amb Herodies l’esposa del seu germà Felip i totes les coses que Herodes havia fet (Lluc 3: 19).

A la llista de les maldats del rei cal afegir l’engarjolament del Baptista (v. 20). Calia anar més lluny. El crim que va fer vessar el got de la maldat d’Herodes va arribar quan en la celebració del seu natalici la filla d’Herodies va dansar en presència dels invitats al banquet. L’espectacle va agradar tant a Herodes que va prometre a la seva fillastra donar-li fins la meitat del regne. La jove va anar a aconsellar-se amb la seva mare i va tornar demanant-li el cap del Baptista. Així es va fer. (Mateu14: 3-12). La predicació de tot el consell de Déu que es troba en la Bíblia incomoda els pecadors que es resisteixen a penedir-se. Jesús va incomodar els sacerdots perquè la veritat ha de prevaldre i ens dóna exemple de com s’ha de manejar la Paraula de Déu.

Octavi Pereña i Cortina