ODI QUE MATA

El rei Assuer va “enaltir Aman…i va posar el seu setial per damunt de tots els caps que eren amb ell”  (Ester 3: 1). Aquest enaltiment implicava “que tots els servents del rei s’agenollessin i es prostressin davant d’ell” (v.2). Però hi havia el jueu Mardoqueu que no feia cas al que el rei havia ordenat i no retia homenatge al recentment nomenat, diguem-li primer ministre. Assabentat l’acabat de rebre els poders reials que el desobedient Mardoqueu era jueu i no satisfet amb penjar-lo a la forca, va pensar amb matar tots els jueus del regne. Malgrat que Aman havia estat enaltit per damunt de tots els sàtrapes, no tenia plens poders. Per damunt d’ell s’hi trobava el rei i no podia fer res que l’enutgés. Ja se sap com les gasten els dèspotes! L’odi fa molt perspicaç a qui el té. Amb molta manyagueria Aman li diu al monarca: “Hi ha un poble escampat i separat entre els pobles, en totes les províncies del teu regne, que té unes lleis diferents de tots els altres pobles, i no compleixen les lleis del rei, i no es profitós per al rei deixar-los tranquils. Si li sembla bé al rei que s’escrigui l’ordre d’exterminar-los…Llavors el rei es va treure l’anell de la mà i el va donar a Aman” (3: 8-10). Amb l’anell del rei en la seva mà significava que podia firmar el decret que autoritzava la mort i l’espoli dels jueus del regne. La cosa no li va sortir bé a Aman. El llibre d’Ester dóna per a molt. Ens limitarem a tractar el tema de l’odi en els qui retenen el poder.

En les paraules que Aman li diu al rei per convèncer-lo de la conveniència de destruir els jueus del regne destaca la característica que els jueus “són un poble diferent, que té unes lleis diferents de tots els altres pobles, i no compleixen les lleis del rei”. Les paraules d’Aman són dards enverinats. Destaca les característiques culturals i religioses com si aquesta singularitat hagués de produir inestabilitat política en el regne. L’odi fa veure gegants allí on només hi ha molins de vent.

El rei Acab després de fer assassinar Nabot en un judici fraudulent per apoderar-se de la seva vinya, el monarca rep la visita del profeta Elies per trametre-li l’encàrrec de Déu d’acusar-lo pel mal que havia comés. En el moment de la trobada Acab li diu a Elies: “¿Has trobat enemic meu?” El profeta li contesta: “T’he vingut a trobar perquè t’has venut a fer el que és dolent als ulls del Senyor. Heus aquí jo portaré el mal vers tu” (1 Reis 21: 20,21). Els vers creients no són un perill per les nacions en les que conviuen. Es prenen molt seriosament el respecte que han de tenir per les autoritats mentre no es posin amb la seva fe. En tot cas,  molesten, perquè denuncien el mal comportament dels polítics que amb les seves corrupcions es converteixen en els vertaders enemics de les nacions a les que diuen servir.

Assuer, sense comprovar si la denuncia d’Aman era certa  o no li lliura a Aman l’anell que li permet fer el que vulgui. Quantes sentències injustes no es dicten perquè els jutges no es dignen  verificar si les denuncies que presenten els fiscals s’ajusten a dret o no! Quantes sentencies injustes no es dicten pels prejudicis que els jutges tenen vers els acusats! Com en el  cas de Nabot Déu veu la injustícia que Acab va cometre amb la col·laboració dels jutges contra el seu súbdit.

El periodista Eusebio Val li pregunta a la filòsofa Carlota Casiraghi: “Quina passió negativa l’inquieta més? La resposta que rep: “L’odi. El discurs de l’odi s’infiltra per tot arreu. Comença per petites frases, burles, estigmatitzacions. És el que m’inquieta més, excloure de la humanitat una part de les persones. Perquè s’arriba a pensar que a ells no els han d’aplicar els drets humans. A mi això m’és insuportable. Hem viscut fets molt catastròfics de genocidis. I encara hi ha molts llocs d’extrema fragilitat on es pot desencadenar. Penso que no en som prou conscients”

Un bon sector de la classe política es caracteritza per l’odi. Els seus ulls surten d’òrbita quan ataquen els seus opositors. Pretenen excloure’ls de  la palestra pública. Ignoren el proverbis que diu: “N’hi  ha que parlant  sense engaltar, fereixen com l’espasa”, aquesta és la primera part, la segona diu: “la llengua dels savis, en canvi, guareix” (Proverbis 12: 18).

L’odi, sentiment profund de malvolença contra algú i el prejudici, opinió preconcebuda, van de la mà a l’hora de resoldre els problemes públics. El resultat és que els problemes no es resolen. Es fan més gruixuts. Ambdós sentiments s’han de desterrar de l’interior de l’ànima. L’única manera d’aconseguir-ho és la fe en Jesús, la sang del qual vessada en la creu del Gòlgota té el poder de netejar tots els pecats. Esborra del cor l’odi i el prejudici, també   en la classe política que, de no ser així està incapacitada de llençar-los al contenidor de la brossa.

L’espectacle que donen els polítics amb les seves paraules malsonants que no són pròpies de persones educades i les actituds que mostren els sentiments que s’amaguen en la profunditat de les seves ànimes no s’esborraran de l’escenari polític si hi manca la en Jesús. Mentre gaudeixin del llenguatge que s’assembla a espases esmolades que es claven en l’oponent, els problemes que afecten la societat s’escamparan com la metàstasi que contamina el cos fins la mort.

He començat aquest escrit esmentant l’odi que Aman sentia vers Mardoqueu i els jueus. Poc abans de posar en marxa el genocidi del jueus Aman havia preparat una forca per penjar Mardoqueu. El mateix Assuer que havia donat l’anell que l’autoritzava a cometre el genocidi va ser qui va ordenar que Aman fos penjat en la forca que havia preparat per Mardoqueu. L’odi i el prejudici es comporten com bumerangs  que es regiren contra els qui permeten que s’apoderin de les seves ànimes. Més aviat o més tard pateixen per això. Qui a espasa mata a espasa mor.

Octavi Pereña i Cortina