ASSETJAMENT

El cos de l’Alan, l’adolescent transsexual de 17 anys que es va suïcidar el 24 de desembre de 2015 posa un altre cop davant l’opinió pública el tema de l’assetjament. Les proclames polítiques i socials es fan sentir. “Posarem tots els recursos perquè això no torni a passar” (Anna Maria Martínez, alcaldessa de Rubí). “Alan es mereixia aquest homenatge després del menyspreu per part de la societat”,  va afirmar Natàlia Aventin, presidenta de Crysalis, associació que agrupa famílies de menors transsexuals.

Per poder combatre l’assetjament  sigui el tipus que sigui, primer s’ha de saber què és, doncs, si es desconeix la malura, com podrà receptar el medicament adequat? “Es considera com a tal” , l’assetjament) tota informació que es difongui mitjançant                e-mails, SMS, whatsaaps, xarxes socials, com Facebook, Twitter o qualsevol altra, així com a través de webs o comentaris que es facin en elles amb el propòsit de difamar, vexar, assetjar o constrènyer la persona que sigui amb atacs personals o difonent continguts íntims no autoritzats, en gran part visuals. Només el fet de seguir enviant      e-mails a algú que ha dit que no vol seguir rebent d’algú en concret ja es pot considerar assetjament en línia” (Esther López, psicòloga). L’assetjament, socialment conegut com bullying es pot resumir en una breu frase: “Manca d’amor”, no d’un amor genèric del que se’n parla amb inconsciència , sinó de l’amor que ensenya a buscar el bé del proïsme i no el mal. Els psicòlegs que són els especialistes en el comportament humà diuen que els matons que treuen pit davant els seus companys i que assetgen els qui no els cauen bé es formen en les llars en les que hi ha models inconsistents de paternitat o en les que hi ha models de comportament violents. El que es respira en la llar es reprodueix al carrer. L’ambient que es respira en la llar hi fa molt perquè els fills practiquin o no l’assetjament. En definitiva, els fills reprodueixen a l’escola i entre els seus companys el model de comportament que respiren a casa i com el respiren des del seu naixement el consideren que és el correcte. No ens ha de fer estrany que siguin assetjadors.

Sent la cosa així, és imprescindible que canviï el model patern, d’un que fomenta l’assetjament per un altre que respecti el proïsme en tota la seva diversitat. Respectar el que és diferent no vol dir que es comparteixi. El respecte no significa renunciar a les pròpies conviccions, sinó que mantenint-se inamovible en elles, no actua contra les peculiaritats de l’altre, sinó que les ha de tenir en compte sense impedir la seva manifestació. El respecte que jo vull per a mi l’he de tenir vers els altres. L’assetjament és un atemptat contra la integritat de les persones que ha de ser penalitzat. Desconec si està tipificat com a delicte en el codi penal, si no és , se l’hauria d’incloure. Però la lluita contra l’assetjament no solament ha de ser de tipus judicial i punitiu, també ha de ser educativa. La psicòloga lleidatana Rosa Jové diu que cal assegurar-se que lles  campanyes de tolerància quallin entre els nens i “fer-les per obligació”.

David i Blau, dos adolescents que han patit assetjament per la seva orientació sexual i que han explicat en el seu entorn com són i quines són les seves preferències sexuals, afegeixen: “A l’escola ens haurien de donar més suport”.

No estic en contra de l’educació, però l’educació que es limita a dir que l’homosexualitat i la transsexualitat hi són presents en la societat i que cal respectar les persones que trien aquestes opcions sexuals sense canviar els sentiments que bullen en la profunditat de l’ànima, no es resol el problema. A pesar de les campanyes per fomentar la tolerància l’Observatori contra l’Homofòbia ha detectat que els casos d’homofòbia a Catalunya durant el 2014 va ser d’un 5% i a Lleida la incidència va ser del 30%.

Abans hem dit que el que es respira en la llar es reprodueix al carrer. Encara que insuficient, l’escola ha de continuar ensenyant que la tolerància amb qui és diferent ha de ser una prioritat. Ha de ser l’Església en la seva diversitat denominacional que ha d’anar més enllà de l’escola i anunciar el missatge alliberador de Crist sense quedar-se en la banalitat de que el missatge cristià és present en les tradicions populars. El missatge de la Tradició deixa els homes en els seus delictes i pecats. No desperta les consciències. Les activitats tradicionals com les nadalenques, de Setmana Santa, els aplecs amb rerefons religiós distreuen i desperten sentiments, però no porten  les persones a un veritable penediment que és la base d’un canvi  d’actitud vers el fet diferencial.

L’Església en la seva diversitat denominacional s’ha de fer seva l’ordre que Jesús va donar a l’església naixent abans d’ascendir als cels: “Aneu, doncs, i instruïu tots els pobles, batejant-los en el Nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant, ensenyant-los a guardar totes les coses que us he manat” (Mateu 28:19,20). Però si els qui es diuen cristians no creuen en el Senyor de l’Església, com compliran l’encàrrec d’ensenyar la Veritat alliberadora de l’esclavitud del pecat? Si ens considerem cristians hem de desterrar els prejudicis i les actituds incorrectes que s’amaguen en les profunditats dels nostres cors.

Octavi Pereña i Cortina