VIOLÈNCIA INSTITUCIONALITZADA
¿Som una societat violenta?, és la pregunta que sovint ens fem. ¿Es pot prevenir-la? ¿És la televisió, els
videojocs i altres estris electrònics els que la promouen? Aquestes i altres
preguntes ens les fem en moments puntuals que malauradament es produeixen amb
excessiva freqüència.
Els telenotícies ens ameren de violència: els
vídeos de decapitacions, les imatges de destrosses causades pels bombardejos,
els cossos mutilats estesos vora camins i carreteres, mares famèliques que
donen el pit que no té llet a nens cadavèrics…A tot això, els governants en nom
de la pau es preparen per la guerra amb la qual cosa s’incrementa l’espiral
agressiva, afegint-hi la indústria armamentista que afavoreix la cultura de la
brutalitat. ¿Hi ha remei a aquesta bogeria que escampa el terror, la misèria i
la desgràcia? Es diu que si governessin les dones la política seria més humana
i que es reduirien dràsticament les injustícies. No cec que fos així perquè
l’experiència de les dones presidentes no han canviat la manera de
governar perquè “del malvat surt la
maldat” (1 Samuel 24:13). Tan la dona com l’home són malvats, segons Déu.
Es diu que l’ésser humà per naturalesa és bo,
que si actua malament és perquè les circumstàncies l’esperonen a fer-ho. És
cert que determinades circumstàncies ens poden impulsar a reaccionar amb fúria,
però no són les coses externes les responsables del nostre comportament
indesitjable, sinó la nostra predisposició a fer-ho. Es diu que l’ocasió fa el
lladre. Un no manifesta la seva predisposició a robar fins que no se li
presenta l’oportunitat. Ens lamentem dels escandalosos casos de corrupció
política. La honorabilitat dels ciutadans es posa a prova quan al tenir càrrecs
públics s’unten els dits d’oli. Pel que fa la violència succeeix quelcom
semblant: un no es mostra violent fins que no té l’oportunitat de manifestar el
que s’amaga en el seu cor. Hi ha infants i adolescents que maltracten els seus
pares i padrins. Hi ha pares i mares que maltracten els seus fills. Hi ha
marits que peguen les seves esposes o les danyen psicològicament, també hi ha
dones que ho fan amb els seus marits. Hi ha persones que no tenen miraments i
assassinen els vellets dels qui n’haurien de tenir cura. Podem dir que res
d’això ho faríem mai, potser no amb tanta magnitud. La violència té molts
matisos. Qui pot dir que no s’hi troba en un grau entremig?
El filòsof brasiler Sebastiao Salgado li diu a
la periodista Ima Sanchís: ”Quan vostè i jo ens varem trobar sentia una gran
desil·lusió per nosaltres els humans. Jo creia que teníem la capacitat d’estimar-nos els uns als altres tal com va
dir Jesús i com sostenien Sòcrates i ·Plató. Però vaig comprovar que som una
espècie brutal, que potser la nostra veritable naturalesa és la violència, som
un animal predador, molt agressiu, no només vers les altres espècies, també
contra nosaltres mateixos”.
Romans 3 descriu la naturalesa humana fruit de
la desobediència d’Adam, de qui procedim i pel nostre abandonament de Déu: “Com
està escrit: no hi ha ningú just, ni un. No hi ha ningú que comprengui, no hi
ha ningú que cerqui Déu. Tots s’han desviat, alhora s’han fet inútils: no hi ha
ningú que actuï amb benignitat, no n’hi ha ni un de sol. La seva gola és un
sepulcre obert, amb les seves llengües parlen enganyosament, sota els seus
llavis hi ha verí àspid. La seva boca és plena de maledicció i d’amargor. Els
seus peus són lleugers a vessar sang, en els seus camins hi ha ruïna i
desgràcia i no han conegut el camí de la pau. No hi ha temor de Déu davant dels
seus ulls” (vv.10-18).
El retrat que l’apòstol Pau fa de l’ésser humà
és el resultat de que en l’home no hi ha temor de Déu. Aquesta mancança
afavoreix la manifestació agressiva perquè no hi ha brida que la freni. Negar
el temor de Déu permet que Satanàs es converteixi en el pare espiritual de l’incrèdul, filiació
que obliga al compliment de la voluntat de pare tan maligne.
Un exemple de transformació de personalitat
agressiva a pacífica el tenim en el cas de l’endimoniat de Gadara que “era tan
violent que ningú no podia passar per aquell camí” (Mateu 8:28). Aquest
personatge tan agressiu entra en contacte amb Jesús que l’allibera de la
possessió satànica. El resultat de la intervenció de Jesús en la seva vida és
que el veïnatge el troba “assegut i vestit en el seu seny” (Marc 5:15).
El problema de l’agressivitat creixent no és
una qüestió de moral i d’ètica. Tampoc d’educació. Ni de filosofia. La lectura
del filòsofs clàssics avui tan estimulada no canvia la ferocitat humana en
pacifista. Només convertint-se en fills
de Déu per la fe en Crist s’inverteix la tendència perquè havent rebut l’amor
de Déu es comença a estimar i a buscar el bé del proïsme. L’amor de Déu és
pacificador i busca resoldre les diferències buscant el bé de l’altre encara
que s’hi perdi quelcom en l’acció. Aquesta és la gran necessitat avui: que
l’amor de Déu prevalgui en les relacions humanes.
Octavi
Pereña i Cortina
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada