JUSTÍCIA EQUITATIVA

Què fa la justícia quan una dona veïna de Torà va ser agredida per un jove del poble que “ja ha causat molèsties als veïns en altres ocasions? Coses semblants es repeteixen més del compte. Els ciutadans davant d’aquests casos de violència creu que la justícia no fa  res. Es detenen els violents, entren per la porta del davant i surten per la del darrere. Es dóna una desconfiança molt gran vers la justícia. Penso que en aquest cas, pel que es refereix a la justícia se li podria aplicar el que Susanna Carrusso, secretaria general del sindicat CGIL la seu del qual ha ser assaltat per l’extrema dreta italiana, diu: “També crec que es necessita un debat públic perquè no n’hi ha prou amb il·legalitzar  les associacions neofeixistes, és necessari reconstruir una altra cultura”. Les lleis no són suficients per eradicar els comportaments que afecten la pau social. En el cas de la justícia és necessari reconstruir una altra cultura que arribi a lo més profund de les persones.

Queixar-se que la justícia no és justa. Que estem farts de veure la impunitat que gaudeixen els delinqüents, no canviarà el seu comportament ni dels jutges que jutgen injustament. Centrem-nos en la violència infantil i adolescent. Per què es dóna? Dos textos bíblics ens ajudaran a entendre el problema: “Els malvats s’esgarrien des de la matriu: s’extravien des del si matern, parlen mentida” (Salm 58: 3). “Heus aquí, en iniquitat vaig ser portat, i en pecat em va concebre la meva mare” (Salm 51: 5). Aquests dos textos desmunten la filosofia que ensenya la bonesa innata de l’ésser humà. Ensenyen clarament que els nadons no són innocents i que si es tornen dolents és a causa d’influències externes que els exculpen de les seves malifetes. Si es dóna per bona l’ensenyança bíblica s’ha de canviar el model educatiu. No n’hi ha prou amb ensenyar als infants a llegir i escriure, sumar i multiplicar que és el fonament de la cultura. Segons els dos textos citats el problema de la maldat és de caràcter espiritual. S’ha d’anar a aquest camp  si és que verament es vol eradicar de soca-rel la violència. La feina d’ensenyar vera espiritualitat als fills li pertoca fer-la els pares. La Bíblia no es cansa de repetir que els pares tenen la responsabilitat d’ensenyar els fills el temor del Senyor. El problema rau en que la majoria dels pares són incrèduls malgrat que públicament es considerin cristians. Donada aquesta condició, els pares els importa un rave l’educació espiritual dels seus fills. En tenen prou amb que l’escola els prepari per a saber guanyar-se la vida quan siguin adults. Aquest model educatiu coixeja i porta a que es donin massa cassos d’infants i adolescents que es comporten com el jove de Torà que va agredir la dona perquè el va amonestar perquè la seva música no deixava dormir el seu nadó. El proïsme tant se m’importa.

Davant una educació cent per cent materialista no ens ha de fer estrany que els casos de violència infantil i adolescent creixin exponencialment. La Bíblia que hauria de ser el conseller espiritual dels pares ens diu què haurien de fer donat el cas que les correccions no facin cap mena d’efecte i el mal comportament s’endureixi: “Quan un pare té un fill tossut i rebel, que no vol obeir la veu del seu pare i la de la seva mare, i l’han castigat i no els obeeix, llavors el seu pare  la seva mare el prendran i el portaran als ancians de la seva ciutat, i al portal del seu lloc, i diran als ancians de la seva ciutat: Aquest fill nostre és tossut i rebel, no obeeix la nostra veu, és un golut i un embriac. Llavors tots els homes de la seva ciutat l’apedregaran i morirà. I trauràs el mal d’enmig teu i tot Israel ho escoltarà i tindrà por” (Deuteronomi 21: 18-21).

A cop d’ull, a causa dels canvis cultural que s’han anat donant al llarg dels segles ens pot semblar aquest text molt salvatge. Si ens prenem la molèstia d’analitzar-lo per aplicar-lo al nostre temps descobrirem que conté ensenyances molt equànimes. Ens mostra que els pares s’han de prendre seriosament l’educació dels seus fills. Que els han corregit quan ha calgut perquè caminessin correctament. Tot l’esforç emprats ha estat inútil. Les ensenyances li entraven per una orella i li sortien per l’altra. Les malifetes que cometia no ren foteses sinó delictes greus. Encara que el text no ho esmenta és molt probable que hagués comés algun delicte de sang. Quan els pares han fet tot el que ha estat al seu abast i no se n’han sortit de que caminés pel bon camí, aquests pares no fan com molts pares fan que coneixent el que fan, defensen per tots els mitjans una bondat inexistent. Conscients del ferotge que és no tenen més remei que portar-lo davant la justícia que és la responsable de dictar sentència. Quan es donen casos de criminalitat ferotge el text que comentem aplica la pena de mort. En la nostra cultura s’ha abolit la pena de mort i s’ha substituït per la cadena perpètua que hauria de ser sense possibilitat de revisió. Quants casos no s’han donat de violadors sotmesos a llargues condemnes i subjectes a tractament psicològic, que s’han caracteritzat pel bon comportament durant l’encarcerament. Un cop sortits de la presó tornen a les seves.

La sensibleria no és un bon motiu. Els drets humans portats a l’extrem fan més mal que una pedregada. La justícia s’hauria de caracteritzar per castigar el delinqüent d’acord a la gravetat del delicte. Si la condemna hagués de ser pena  de mort, la cadena perpetua significa perpetuïtat.

Octavi Pereña i Cortina