GOVERNANTS  TITELLES

“La nostra república necessita amb urgència dirigents que s’atreveixin a dir el que creuen és recte i just, no importa el nombre dels que s’hi oposin. La majoria pot equivocar-se i no promouen la vertadera democràcia si ignoren la minoria, encara que sigui la minoria d’un. Amb urgència es necessiten dirigents que s’atreveixin a dir el que necessitem escoltar, no el que volem sentir” (Richard C. Helverson).

Desconec el context en que Helverson va dir o escriure aquestes paraules. El que sí és cert és que en aquest moment el nostre país necessita amb urgència dirigents que s’atreveixin a dir el que creuen és recte i just. Manquen polítics amb conviccions i que tinguin objectius clars i que res els aparti de la meta. Els governants dels nostres dies mouen peça segons indiquin les enquestes. Si la intenció del vot va cap a la dreta giren vers aquesta direcció. Si la intenció és  vers l’esquerra giren vers aquesta direcció. S’han convertit en titelles del que la gent vol escoltar. Manquen de criteri propi.

El periodista Jordi Juan  en el seu escrit “La por de governar” esmenta una citació anònima que em va agradar: “Manolete si no saps torejar, per què t’hi fiques?” Polítics, si desconeixeu què es fer política, per què us hi fiqueu? Quins motius són els que us impulsen a exercir un càrrec de tanta responsabilitat i que repercuteix en el benestar o malestar de la ciutadania que depèn de vosaltres? ¿És el servei públic o l’ambició que us impulsa?

Abraham Lincoln que va ser president dels Estats Units en un moment que el país estava fracturat per una guerra fratricida. Se’l considerava un líder savi i un home d’una gran qualitat moral. El que el home és no és per accident. Va entendre que no era la persona idònia per agafar les regnes del país en una situació tan dramàtica. El lideratge moral que se li reconeix té una explicació: “ Moltes vegades m’he agenollat amb la ferma convicció que no hi havia un altre lloc on anar. La meva saviesa i tot el que m’envoltava  em semblava insuficient per a aquesta situació”.

Són molt pocs els polítics que puguin afirmar que són amics de Déu. Poden  ser religiosos, inclús de missa diària. Que s’agenollin davant  el Pare de nostre Senyor Jesucrist demanant-li força i saviesa per portar la feixuga càrrega per governar un país en temps d’una gran crisi es poden comptar amb els dits d’una mà i encara sobren dits. Per la seva manera de parlar ben aviat ens adonem que són uns creguts. En lloc de construir la nació a la que diuen servir, l’enfonsen en la misèria.  Els polítics com tenen peus de fang busquen en el seu entorn experts que els ajudin a resoldre els problemes que afecten la nació. Cometen el greu error de no deixar-se aconsellar per persones verament sàvies. Cometen el irreparable error de seguir l’exemple del rei Roboam que va rebutjar el consell de persones sàvies per  anar a buscar l’assessorament dels seus companys de farra que res els importaven els problemes del regne. El resultat d’aquest consell d’experts va ser que el regne es va dividir en dos. (1 Reis 12. 1-24).

Quanta importància té que els polítics sàpiguen  escollir els seus consellers!

Si al polític “li manca saviesa, que la demani a Déu, que dóna a tots generosament, i no en fa retret, i li serà donada” (Jaume 1: 5). La saviesa que Déu dóna en abundància no es rep com per art de màgia: “Que demani amb fe sense dubtar gens, perquè el qui dubta s’assembla a l’ona del mar, moguda i agitada pel vent” (v. 6). S’ha de demanar amb perseverança. Qui vulgui ser un bon polític ha d’aprendre de Lincoln que buscava la saviesa que necessitava per governar bé agenollant-se amb la ferma convicció que no hi havia cap altre lloc on anar-la a buscar. La pregària que Déu escolta és la que conté l’esperit de la pegaria de la viuda que persistia en presentar-se davant el jutge injust a reclamar-li justícia. Per no haver d’aguantar més l’aclaparament que li provocava la dona amb la seva insistència, el jutge injust es va dir: “li faré justícia”. A la cloenda de la paràbola Jesús es pregunta. “Quan vingui el Fill de l’Home, hi trobarà fe sobre la terra” (Lluc 18: 1-8). De fe esporàdica sempre n’hi haurà. Jesús lloa la fe de Joan Baptista i la posa com a model per als fills de Déu: Profunda, persistent, incombustible (Mateu 11. 7-12). Aquesta és la fe que exhibeix Abraham Lincoln quan diu que s’agenollava amb la ferma convicció que no hi havia cap altre lloc on anar a buscar la saviesa. La meva saviesa, diu el president,  i tot el que m’envolta em sembla insuficient per resoldre el problema pel que estem passant. El que va convertir Lincoln en un gran estadista no va ser el títol universitari ni l’experiència acumulada exercint d’advocat. El que li va atorgar el caràcter moral que el va convertir en un president admirat i odiat a mort va ser la humilitat que li permetia agenollar-se davant el tron de la misericòrdia de Déu despullat de tot envaniment. Aquesta és la fe que necessiten tenir els nostres polítics perquè deixin de ser líders titelles moguts pels fils de les enquestes.

Octavi Pereña i Cortina