TESTIMONIATGE CRISTIÀ

Ima Sanchís entrevista a Miguel Hurtado que va ser víctima de pederàstia en la abadia de Montserrat pel monjo Andreu Sales. De l’entrevista compilo el que segueix: afirma que “es va queixar quatre vegades a dos abats i no van denunciar el delinqüent a la justícia, no van intentar trobar altres víctimes, no el van sancionar canònicament expulsant-lo de la vida religiosa. Simplement el van traslladar a un altre monestir. Vaig perdre la fe. El papa Joan Pau II “des de mitjans dels anys vuitanta coneixia el terrible problema de pederàstia que patia l’Església. El pare Thomas Doyle advocat canònic en l’ambaixada del Vaticà a Washington li va lliurar un informe demolidor. Però es va negar a prendre mesures per castigar els abusos  a nens, de debò creu que és un sant?” Aquest recull conté diversos temes que mereixen ser tractats un a un.

Segon Miguel Hurtado, el pare Thomas Doyle li va enviar al papa Joan Pau II un informe demolidor sobre la pederàstia en el si de l’Església Catòlica que va anar a parar al calaix de l’oblit. L’apòstol Pau tracta el tema de l disciplina eclesiàstica en el si d’una església local que té a veure amb el sexe. Escrivint l’apòstol a l’església a Corint, diu: “De fet se sent dir que entre vosaltres hi ha fornicació, una fornicació que ni entre els gentils no s’anomena, fins al punt que un té la dona del seu pare. I vosaltres tan inflats, en comptes de doldre-us, a fi que sigui tret d’enmig de vosaltres el qui ha comés aquest acte” (1 Corintis 5: 1, 2). La congregació i els pastors indiferents al que estava passant miren cap a una altra banda. L’apòstol els diu: “La vostra jactància no és bona. ¿No sabeu que una mica de llevat fermenta tota la massa?” (v.6). Durant anys l’Església Catòlica ha permès que la pederàstia s’infiltrés en el seu si sense posar-hi fre. Soterradament s’ha anat infiltrant en tots els àmbits eclesials fins que amb ímpetu ha sortit a la llum pública desacreditant la Institució. Els responsables de no haver tallat a temps l’inici de la plaga n’hauran de donar compte al Senyor de l’Església quan compareixeran davant la seva presència perquè la seva negligència ha causat que es blasmi en Nom de Déu. El resultat de no disciplinar el pederasta que actuava impunement en el monestir de Montserrat va ser que l’afectat “perdés la fe”.

Dures són les paraules que Jesús dirigeix als molts Andreus Sales que amb impunitat maltracten la fe d’infants i adolescents: “El qui faci entrebancar un d’aquets petits que creuen en mi, li fora millor que li pengessin al coll una pedra de molí d’ase i fos enfonsat al fons del mar. Ai del món per causa dels entrebancs! Perquè cal que vinguin entrebancs. Però ai d’aquell home per culpa del qual ve l’entrebanc” (Mateu 18: 6, 7).

La periodista li diu  a Miguel Hurtado: “També va protestar contra la canonització de Joan Pau II”. L’entrevistat, vista la negativa de prendre mesures per a castigar els abusos als nens que ara té 37 anys, es pregunta: “De debò algú creu que és un sant?” Cada ciutat, cada vila, cada poble té com a mínim un sant patró protector. Els mitjans de comunicació que informen dels esdeveniments populars amb tota naturalitat es refereixen als sants protectors de les poblacions de manera semblant a com tracten els  ídols de l’esport. Al lector li pregunto: ¿Sap realment qui és sant? Segons l’Església Catòlica són sants persones finades que després d’un llarg procés conclou amb la proclamació de sant. Es dir, és un procés humà  que com tot el que és humà és contradictori. En el cas del papa un dels títols que té és “Sa santedat”. L’apel·latiu concedeix a qui l’ostenta la condició de sant. Si el papa és sant, per què canonitzar-lo. Deixem de banda el concepte catòlic de la santedat que és un mar de confusió i apropem-nos al Nou Testament per a veure el que ens diu. No cal ser doctor de la Santa Mare Església per a entendre el significat bíblic de la santedat. N’hi ha prou amb llegir amb ulls nets de prejudicis. L’apòstol Pau escrivint a l’església a Corint, els diu: “A l’església de Déu que és a Corint, als santificats en Crist Jesús, cridats com a sants, amb tots els qui en tot lloc invoquen el Nom de nostre Senyor Jesucrist, Senyor d’ells i nostre” (1 Corintis 1: 2). L’apòstol considera sants a persones vives per la fe en el Nom de Jesús. A aquestes persones, moltes de elles ben segur illetrades, els diu: “Però nosaltres hem de donar sempre gràcies a Déu per vosaltres, germans estimats del Senyor, perquè Déu us va elegir des del començament par a salvació en la santificació de l’Esperit i fe en la veritat” (2 Tessalonicencs 2: 13).

Aquests sants no són persones finades. La Bíblia ens diu que són homes i dones com nosaltres. No són déus ni deesses que fan miracles. Són persones imperfectes que per la santificació de l’Esperit lluiten diàriament per abandonar la passada manera de viure que portaven quan estaven en la incredulitat i es revesteixen de la nova que és en Crist. No són ni superhomes ni superdones. Són homes i dones de carn i ossos  que donen testimoni de la salvació rebuda per la fe en el Nom del Senyor Jesucrist. La santedat cristiana no és humana, és divina.

“Ai dels pastors que destrueixen i escampen el ramat de la meva pastura, diu el Senyor” (Jeremies 23: 1).

Octavi Pereña i Cortina