INFÀNCIA MALALTA

Unes dades que alerten del drama que s’apropa: “La xifra de menors visitats als centres de salut mental infantil i juvenil ha crescut un 28% en els últims cinc anys a Catalunya. Els centres de desenvolupament infantil  i atenció precoç van atendre l’any passat (2015) el doble de nens de 0 a 6 anys que fa deu anys. El 7,1% dels menors de 15 anys van anar al psicòleg el 2014, davant el 4,6% que ho va fer el 2010” (Mayte Rius). L’informe sobre l’atenció a la salut mental infantil i adolescent a Catalunya elaborat per la Fundació Pere Tarrés i la Federació Salut Mental Catalunya de la que provenen les dades aportades per Mayte Rius, també diu: “De fet, la pobresa figura com un dels factors que augmenten el risc de tenir trastorns mentals igual que les ruptures i el conflictes familiars”. L’entorn sembla ser que és el culpable de l’increment de trastorns mentals en infants cada cop més joves. L’entorn és el que és i no es veu la possibilitat de canviar-lo a curt termini i hem d’aprendre a conviure-hi perquè la manca de recursos públics destinats a atendre la salut mental de la població infantil fa impossible que tots els afectats puguin rebre l’atenció sanitària que necessiten.

L’informe assenyala la crisi que genera pobresa com un factor que provoca trastorns mentals en infants cada cop més jovenets. Aquest factor no és a la mà dels pares afectats canviar-lo. Però en ressalta uns altres: “Les ruptures i els conflictes familiars”. Aquests problemes que contribueixen a generar trastorns mentals als fills, la seva curació no depèn de la sanitat pública i, per tant, no es pot justificar la seva presència a la manca de recursos públics.

L’actriu Melanie Griffth envia un missatge als pares quan va dir: “Al 10 anys bevia com si fos un refresc. M’estava medicant per escapolir-me del meu dolor i de les meves inseguretats”. No especifica què li provocava dolors i inseguretat. Crec que és lícit extreure’n les causes del que passa en les famílies en general. Els infants no respiren en les seves llars un ambient saludable. Les relacions dels pares són conflictives a mata-degolla que de rebot afecten els fills. La prole contempla com els pares ofeguen les penes en l’alcohol, drogues, addicció al treball. Quan la situació ha arribat al límit, la separació o el divorci és la solució. Això provoca el dolor i la inseguretat que esmenta Melanie Griffth que s’han de tractar amb píndoles. Aquest cercle viciós s’ha de trencar pels pares que són la causa de l’augment dels trastorns mentals infantils que preocupa a la sanitat pública.

Què és el que fa que les picabaralles siguin la causa dels problemes domèstics que són inevitables? És un fet evident que Déu és un desconegut per molts pares. Per tant, és lògic que no se’l tingui en compte a l’hora d’haver de solucionar-los. No tenint a l’abast unes espatlles on descarregar els treballs que afeixuguen, erròniament amaguen el neguit en l’alcohol, antidepressius, ansiolítics i en la diversitat de diversions que la societat posa a disposició dels adolorits per fer desaparèixer els seus efectes. El resultat és tot el contrari. Amb el pas del temps les càrregues es fan més pesants i més asfixiants. La “desesperació tranquil·la” com algú anomena aquesta situació és la característica de moltes llars. Amb recepta o sense, amb la intenció de fer desaparèixer  l’infern en que es viu s’utilitzen com a remei les pastilles que els experts en salut mental consideren que són pegats que no solucionen la malura infantil.

M’han dit que acabo els escrits fent referència a Jesús. Si he de proposar la solució a un problema de caràcter espiritual, per força, el que escric ha d’acabar d’aquesta manera. La mateixa classe mèdica assegura que les píndoles no són la solució als trastorns mentals infantils.  The Royal Australian and New Zeland College of Psichiatrics avisa: “És alarmant que qualsevol antidepressiu es recepti als nens”. El Dr. Joe Tucci assegura: “No hi veig un bon motiu perquè a un nen de sis anys o menys se’l tracti amb antidepressius. Crec que això creix perquè es fa servir medicació per tractar els símptomes però no la causa”.

Un toc d’atenció als pares. Algú ha dit: “Enutja’t, infants infeliços s’enutgen, adults infeliços. El tractament de la salut mental costa bilions de dòlars a la nostra societat, no solament en l’aspecte sanitari, sinó en l’aspecte de serveis educatius, justícia i presons. D’on creieu que venen aquests problemes. La majoria comencen en la infància”.

Jesús ha de ser present en les llars no com un personatge històric que jeu sobre la taula d’un forense per a ser disseccionat per estudiar-lo, sinó com el Crist vivent que és el Camí que porta al Pare celestial. Jesús és el Salvador perquè ha esborrat els pecats i la relació amb Déu s’ha restablert. Llavors, la pregària que l’Esperit sant posa en els cors dels pares atribolats  per les malures mentals dels fills és l’eina que serveix per traspassar a les espatlles de Jesús la pesada càrrega dels trastorns mentals dels fills. Si Jesús es fa present en una llar perquè els pares hagin cregut en Ell  pot ser l’inici de la curació dels fills perquè allí on tot es tirava endavant peti qui peti s’ha implantat la pau de Déu que excedeix la comprensió humana i, aquesta pau divina és el bàlsam que transforma la inestabilitat infantil.

Felip li diu a Natanael: “hem trobat a Jesús de Natzaret”. Natanael li diu: “¿De Natzaret en pot sortir res de bo?” Felip li diu: “Vine i ho veuràs” (Joan 1:45,46). Si el lector està tip de gastar diners en tractaments que no resolen els problemes dels seus fills, no faci cas de les pestes que es diuen sobre Jesús, vagi a Ell i veurà qui és realment.

Octavi Pereña i Cortina