DOS FONAMENTS

El periodista Lluís Amiguet li pregunta a Jean Jacques Perennès, monjo dominic, director de l’Escola Bíblica i Arqueològica de Jerusalem: Què el va atrapar del món musulmà? Resposta: “Qui busca la veritat sempre està en minoria, per això sempre m’ha agradat ser als països musulmans, on un monjo cristià està en franca minoria sempre”.

La resposta que dóna el monjo es pot aplicar en qualsevol indret. No cal anar a viure a llocs de cultura molt distinta a la nostra perquè qui busqui la Veritat no estigui en franca minoria”.

Cal distingir entre “Veritat” i veritats. De veritats n’hi ha moltes i mudables, fet que crea un fort sentiment d’incertesa. Quan el Sanedrí jueu va portar Jesús a Pilat perquè el condemnés a mort, entre Jesús i el governador romà es va produir un breu diàleg molt interessant que reflecteix la situació minoritària en que es troba el buscador de la Veritat. “Llavors Pilat li va dir: Així doncs, tu ets rei? Tu dius que jo sóc Rei. Jo per això  he nascut, per això he vingut al món. Per donar testimoni de la Veritat. Tot el qui és de la Veritat escolta la meva veu. Pilat li diu: Què és la veritat? I havent dit això, va tornar a sortir cap als jueus i els diu: Jo no trobo cap causa de condemna contra Ell” (Joan 18: 37,38). Quan Pilat es troba davant la Veritat, la pegunta que li fa és: “Què és la veritat?” No la fa amb el sincer desig de trobar-la. En el moment que els jerarques jueus l’amenacen de denunciar-lo al Cèsar si no condemna a mort qui es declarava Rei dels jueus, no dubta en desentendre’s del cas rentant-se les mans i lliurar-los Jesús per a ser crucificat. La Veritat absoluta només la troben els qui estan disposats a morir, si cal, per ella. Els pusil·lànimes, els qui no estan disposats a pagar un preu elevat per obtenir-la, no l’aconseguiran. En el moment que Jesús planteja als seus admiradors les dificultats que trobaran si el segueixen, l’abandonen. Només cal veure que en el moment que li tenien que donar suport, Ells que els havia guarit les malalties dels malalt, netejat els leprosos, donat vista als cecs, recuperada l’oïda als sords, alimentat a multituds, a l’hora de la veritat li paguen els favors dient: crucifica’l, crucifica’l.

En el moment que molts dels seus seguidors el van abandonar, Jesús va dir als seus deixebles: “També vosaltres us en voleu anar? Llavors Simó Pere va respondre: Senyor, a qui anirem? Tu tens paraules de vida eterna” (Joan 6: 67,68). La Veritat no és una filosofia de les tantes que hi ha, que es pugui canviar a conveniència. Ara, amb els registres de so que guarden els mitjans de comunicació se sap al segon els canvis de pensar dels polítics que per interessos partidistes canvien la veritat que defenien a ultrança per una altra veritat. Aquesta situació es dóna en tots els àmbits socials. La paraula donada no és fiable perquè la promesa feta amb juraments canvia de color com els camaleons. Aquestes veritats mudables no serveixen per establir relacions estables. La Veritat que és Jesús va a missa. És eterna. Des de l’eternitat passada passant pel temps present fins l’eternitat futura, és la mateixa. No ha canviat gens. És més fiable que les rotacions estel·lars.

La condició humana és feble. Les circumstàncies ens fan anar d’Herodes a Pilat. La inseguretat és absoluta. Necessitem un punt de suport que ens doni estabilitat quan els vents ens són adversos. És per això que Jesús ens diu: “Tot aquell, doncs, que escolta aquestes les meves paraules i les fa, el compraré a un home assenyat que va edificar la seva casa damunt la roca” (Mateu 7:24). “Jo sóc la Veritat” diu Jesús. El cristianisme no és la veritat. L’Església catòlica, malgrat que presumeix de ser l’Església vertadera,  no és la Veritat. Qui s converteixi a una de les moltes esglésies cristianes existents, no té la Veritat. Només Jesús és la Veritat que posa l’home en contacte amb Déu, el seu Pare.

Qui escolta les paraules de Jesús i les fa, significa que aquesta persona edifica la seva persona sobre la Roca. L’Escriptura identifica la Roca amb la persona de Jesús, el Fill de Déu, vingut a la terra per a salvar els homes dels seus pecats. Qui edifica la seva vida damunt la Roca, no significa que la seva serà una vida plàcida, sense problemes, una bassa d’oli. NO. “I va caure la pluja, i van venir les riuades, i van bufar els vents, i van envestir contra aquella casa: i no es va ensorrar  perquè estava fonamentada damunt la Roca” (v. 25).

Jesús fa un contrast en dir: “I tot aquell que escolta aquestes meves paraules i no les fa, s’assembla a un home desassenyat que va edificar la seva casa damunt la sorra. I va caure la pluja, i van venir les riuades, i van bufar els vents, i es van llençar contra aquella casa. I es va ensorrar i va ser gran la seva ensorrada” (vv. 26,27).

El contrast entre els qui edifiquen sobre la Roca i els qui ho fan sobre la sorra posa de manifest que els qui posseeixen la Veritat són “en franca minoria” en qualsevulla societat perquè quan es pregunten “què és la veritat” no fan com Pilat que va sortir a fora a complaure els enemics de la Veritat.

Octavi Pereña i Cortina