UNA LLAR PEL SOLITARI

Celeste López comença així el seu escrit “Solitud femenina”: “Una bona part dels ciutadans s’ha sentit sol en un moment determinat. És un sentiment trist que apaga l’ànim, que desanima i angoixa. Sol enmig de la multitud” . El problema es presenta quan el sentiment de solitud entra a formar part de rutina diària. La solitud és un dels mals més grans de la societat actual a causa del materialisme que fomenta l’individualisme.

A pesar que la solitud és una pandèmia que colpeix especialment el món occidental i que a Espanya  afecta a uns quatre milions de ciutadans, un no ha de ser forçosament un candidat a patir-la. Una tal Yolanda escriu: “He incorporat a la meva vida el ioga, el tai-txi i el senderisme. Estic molt sana però de vegades em ve una mena de gran neguit, sobre tot quan pregunto per la vida, el seu sentit, el seu misteri. De sobte em ve aquella consciència especial i sento molta solitud, un aïllament que no té res a veure amb la solitud ordinària, encara que estigui amb el meu marit i els meu fill”. La Yolanda no es refereix a la solitud ordinària com ella l’anomena ja que es troba en companyia del seu marit i el seu fill, sinó a la de l’ànima que no l’apaga el fet de trobar-se en companyia de persones estimades.

La societat és conscient del problema sanitari que representa la solitud perquè pot degenerar en depressió i en casos extrems el suïcidi. Vol lluitar contra ella fomentant relacions socials, especialment  entre les persones grans . Els viatges socials, les llars de jubilats i altres centres cívics: fomentant les relacions. Com algú ha dit: “No és que em senti sol perquè no tingui amics. En tinc molts. Sé que hi ha persones que es preocupen per mi, que m’animen, que em parlen i tenen cura de mi i pensen amb mi. Però elles no poden estar amb mi sempre”. Encara que les tingués al seu costat nit i dia, la seva companyia resoldria la “solitud ordinària” de la que parla la Yolanda, però la solitud existencial, la de l’anima que és la que origina el problema, queda intacta. Per més bé que ho faci, el millor conseller no pot posar el nas en  la intimitat de l’ànima aliena.

“Déu fa habitar els solitaris en una llar” (Salm 68:6). El salmista expressa de manera metafòrica el que li succeeix al solitari existencial. En el moment que Déu entra a formar part de la vida d’algú, la solitud existencial desapareix perquè la presència divina omple el buit de l’ànima i la satisfà  amb la pau, el goig, l’esperança que li proporciona. Els psicòlegs asseguren que es pot estar socialment aïllats i no patir solitud i es pot estar socialment acompanyat i patir solitud.

La pregunta que ens hem de fer és: Quin Déu és que fa habitar el solitari en una llar? En el món hi ha cinquanta mil déus. La crisi actual ha disparat la pràctica religiosa, però la religió no és la solució a la solitud existencial. Quan algú en el se desesper s’aixopluga sota les ales d’una religió és cert que momentàniament pot gaudir d’un cert relaxament, però així com es va diluint el primer amor, la solitud existencial torna a prendre protagonisme, sovint amb més força. Quan un es fa immune al sedant de la religió pot succeir el que passa amb els addictes a qualsevol tipus de droga. Per sentir els mateixos efectes s’ha de consumir més droga. En el cas de la religió es converteixen en fanàtics.

EL Déu que fa habitar el solitari en una llar és el Creador, el Pare de nostre Senyor Jesucrist. La solitud se la vol tractar amb fàrmacs que no resolen el problema perquè no toquen l’arrel del problema i s’ha e vigilar no caure amb l’addicció als fàrmacs.

El Déu que resol l’inconvenient de la solitud existencial no és un déu  abstracte al que se li dóna nombrosos noms i se li dóna forma amb l’expertesa de l’artesà, és l’Invisible que es va relacionar amb l’home directament abans de la Caiguda i després mitjançant els profetes. I vingut el compliment del temps amb el seu Fill unigènit que s’encarna en la persona de Jesús. L’Invisible es fa visible en la persona de Jesús: “El qui m’ha vist a mi ha vist el Pare” (Joan 14:9), diu Jesús. Apropant-se el dia que Jesús havia d’abandonar aquest món per anar amb  el Pare, l’apòstol Tomàs li diu “Senyor, no sabem on vas, ¿com podem saber el  camí? En resposta a aquesta pregunta Jesús li diu: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida, ningú no va al Pare  sinó per mi” (Joan 14: 5,6). Aquesta declaració de Jesús posa a l’abast de l’home que pateix solitud existencial el “Déu que fa habitar el solitari en una llar”

Octavi Pereña i Cortina