JOVENTUT INSATISFETA

“Acostumem a vincular la joventut amb l’alegria i les ganes de viure” (Lola Garcia, periodista). La realitat desmenteix aquest aforisme. El context social fosc i retorçut no facilita que els infants i els adolescents siguin feliços. Tampoc no ho permet l’entorn familiar tan tòxic en molts casos. En conjunt es respira un aire tan contaminat, ajudat per l’addicció als ansiolítics i els antidepressius fa que l’escalada de la insatisfacció repunti. Ela nens i adolescents es troben immersos en un medi de confusió generalitzada on no hi ha cap porta de sortida d’emergència que doni accés a un espai on es respiri aire pur. La insatisfacció ha vingut per quedar-se. ¿Estan obligats els infants i adolescent condemnats a viure en un medi tan enverinat? Tot depèn de la decisió que prenguin.

La Dra. Teresa Vilà diu quelcom incorrecte segons la Sanitat oficial: “L’ansietat acostuma a somatitzar-se amb dolor d’esquena, mal de cap o molèsties físiques. I en moltes ocasions aquesta malaltia no es soluciona amb una pastilla, sinó buscant l’origen que l’ocasiona i actuant sobre aquest”. El que no es pot aconseguir col·lectivament sí que es pot obtenir individualment. Normalment es busca la solució horitzontalment amb la medicació. Si Sanitat no pot solucionar el problema, per què no s’intenta corregir-lo per la via vertical que ens proposa el salmista? “Alçaré els meus ulls a les muntanyes, ¿d’on ens vindrà l’auxili? El meu auxili ve del Senyor, que ha fet els cels i la terra. Ell no deixarà relliscar els teus peus, no s’adormirà el qui et guarda: Heus aquí, el qui guarda Israel, no s’endormisca ni s’adorm. El Senyor és qui et guarda, el Senyor és la teva ombra, a la teva mà dreta, el sol no et ferirà de dia, ni la lluna de nit. El Senyor et guardarà de tot mal, Ell guarda la teva ànima.  El Senyor guarda la teva sortida i la teva entrada, des d’ara i per sempre” (Salm 121: 1-8).

Les relacions pares/fills sovint són tòxiques. Els vincles del Pare celestial amb els seus fills sempre són d’amor incondicional. Fixi’s el lector com es manifesta l’amor del Pare celestial vers els seus fills: “I us heu oblidat de l’exhortació que (Déu) us adreça com a fills: Fill meu no menystinguis la disciplina del Senyor, ni defalleixis quan et reprèn, perquè el Senyor disciplina els qui estima, i assota el fill que Ell accepta. Si suporteu la disciplina, Déu us tracta com a fills, quin fill hi ha que el seu pare no disciplina? Però si esteu sense disciplina, de la qual tots n’hem esdevingut participants, llavors sou bastards i no fills” (Hebreus 12: 5-8). El Pare celestial s’assembla al pare de la paràbola del fill pròdig. El fill abandona la casa paterna “per anar-se’n a una terra llunyana, i allí va malbaratar el seu patrimoni vivint dissolutament…i va tornar en si i es va dir: M’alçaré i me n’aniré al meu pare…ja no sóc digne de ser anomenat fill teu. I es va alçar i se’n va anar cap el seu pare. I quan encara era lluny, el seu pare el va veure, i en va tenir misericòrdia, i va córrer, i se li va llençar al coll i el va besar” (Lluc 15: 11-32).

Un text de Proverbis que encaixa perfectament amb el fill pròdig. El Pare celestial s’encarna en un pare que instrueix el seu fill. Ho fa així: “Escolta, fill meu, la instrucció del teu pare, i no rebutgis l’ensenyament de la teva mare, perquè seran una diadema de gracia per al teu cap, i collars al voltant del coll” (1: 8, 9). L’autor d’aquest proverbi presenta el Pare celestial instruint el seu fill (¿pròdig?). Realment tots som fills pròdigs des de que en Adam vam abandonar la casa del Pare celestial  “per anar-nos-en a una terra llunyana, i allí vam malbaratar el nostre patrimoni vivint dissolutament”. L’adolescència acostuma a ser díscola. És una etapa de formació i creixement, que el fill creu que ho sap tot i que pot prescindir de la instrucció paterna. Aquesta deformació racional és la conseqüència de l’engany de Satanàs que va confondre la ment d’Eva  en dir-li: “Déu sap que el dia que en mengeu (el fruit de l’arbre prohibit), els vostres ulls seran oberts, i sereu com Déu, coneixedors del bé i del mal" (Gènesi 3: 5). Heus aquí la font d’on neix que els fills. creguin que ho saben tot i que ningú els ha d’ensenyar res. ¡Greu error! que porta moltes complicacions als pares i a ells mateixos.

Els pares: “ens corregien per una certa durada i segons els semblava, Ell, en canvi, ho fa mirant la nostra conveniència, perquè vol que siguem sants com Ell” (Hebreus 12: 10). Sovint la disciplina dels pares és forassenyada. Això és un handicap perquè crea un abisme generacional.  La joventut creix insatisfeta a causa dels prejudicis fomentats per Satanàs el pare de la mentira, que la vida cristiana és avorrida. Segons el verset esmentat de Proverbis la instrucció del Pare celestial és una “diadema de gracia per al teu cap, i collars al voltant del coll”. Escoltar el consell de Déu d’avorrit no en té res. Ens ensenya : “Sobre tota cosa guardada, guarda el teu cor, perquè d’ell brolla la vida” (Proverbis 4: 23).

Octavi Pereña Cortina