LLUM EN LA FOSCOR

“L’esperança és la possibilitat de mantenir-se ferms enmig de les adversitats, de no desanimar-se en temps de tribulacions o davant la barbàrie humana” (papa Francesc). l’arquebisbe de Tarragona Joan Planelles exposa com ens podem afrontar a la barbàrie humana, en escriure: “Hi ha d’haver lloc per a la reflexió que ve del substrat espiritual de la societat que recull segles i segles de saviesa i d’experiència. Per això com recull el mateix Papa, és la fe cristiana, juntament amb les altres religions, les que estan cridades fins i tot a liderar –per molt estranya que sembli la proposta- aquesta renovació social. perquè entre les religions es possible un camí de Pau i el punt de partença ha de ser sempre la mirada de Déu”. Aquetes paraules de l’arquebisbe tarragoní mostren que l’ecumenisme, no sols entre les denominacions cristianes l’amplia a les altres religions. Això és possible amb “la mirada de Déu” ¿Quin Déu? Existeixen infinitat de déus que no són Déu. ¿És possible que aquesta infinitat de divinitats portin la humanitat pel camí de la pau? On queden les paraules de Jesús: “Jo sóc el camí i la veritat i la vida: Ningú ve al Pare sinó per mi?” (Joan 14: 6).  Jesús és l’únic qui ens pot donar la pau: “La meva pau us deixo, la meva pau us dono. Jo us la dono, no pas com el món la dona” (Joan 14: 27). ¡I creiem que podem aconseguir caminant junts amb els qui ignoren qui és el camí de la pau! ¡Què en som de necis! No és qüestió de discriminar a ningú, sinó d’escoltar la Paraula de Déu i obeir-la. Com a ciutadans d’un món en flames on la barbàrea humana es mostra sense fre, els cristians hem de treballar colze amb colze amb els qui legítimament colen aconseguir-la, sense perdre la nostra identitat cristiana: ¡”Ai d’aquells que diuen del mal bé i del bé mal, que posen la tenebra per llum i la llum per tenebra, que posen l’amarg per dolç i el dolç per amarg” (Isaïes 5: 20).

Per contribuir a combatre la barbàrie humana, què hem de fer els cristians? Donar exemple de bon comportament perquè els practicants de les altres religions desitgin imitar-nos: “Vosaltres sou la sal de la terra. Però si la sal es torna insípida, ¿amb què la salaran? Ja no serveix per a res, sinó per llançar-la fora i ser trepitjada pels homes. Vosaltres sou la llum del món. No es pot amagar una ciutat posada dalt d’una muntanya. Ni s’encén una llàntia i es posa sota la mesura, sinó que es posa sobre el portallànties i fa llum a tots els qui són a la casa. Així ha de brillar la vostra llum davant els homes, a fi que vegin les vostres bones obres i glorifiquin el vostre Pare que és en els cels” (Mateu 5: 13-16).

Malauradament els incrèduls que poden ser molt religiosos en veure “la llum vertadera” que és Jesús que va venir al món, el món el va rebutjar. Quin va ser el resultat d’aquest rebuig? Es van omplir d’odi i no van parar fins aconseguir que fos clavat a la creu. Així que van creure que s’havien alliberat de qui els molestava tant. Jesús que va il·luminar els cors dels qui havien cregut en Ell, els diu: “Recordeu la paraula que us he dit: Un servent no és més que el seu amo. Si a mi m’han perseguit també us perseguiran a vosaltres” (Joan 15: 20).

L’arquebisbe Planellas “s’atreveix a oferir sis propostes que, en gran part es converteixen en compromisos ineludibles”, que resulten ser pur humanisme cristià que és ni més ni menys que filosofia humana enganyosa. És una llàstima  que l’Església Catòlica no se n’adoni que la llum que pensa que irradia només sigui tenebra. Si de veritat desitja contribuir a eliminar la barbàrie que es manifesta en el món, li convindria treure del fons del calaix on fa becaines el text amb que Jesús clou el que es coneix com el Sermó de la Muntanya: “I tot aquell que escolta aquestes meves paraules i les fa, el compararé a un home assenyat que edificar la casa damunt la roca. I va caure la pluja, i van venir les riuades, i van bufar els vents, i van envestir contra aquella casa, i no es va ensorrar perquè estava fonamentada damunt la roca. I tot aquell que escolta aquestes les meves paraules i no les fa, s’assembla a un home desassenyat que va edificar la seva casa damunt la sorra. I va caure la pluja, i van venir les riuades, i van bufar els vents, i es van llençar contra aquella casa i es va ensorrar i va ser gran l’ensorrament” (Mateu 7: 24-27).

Una església que s’edifica sobre el fonament de sorra que es la Tradició, l’humanisme cristià i altres filosofies s’ensorra estrepitosament perquè no pot resistir les envestides de les forces infernals. Es troba embolcallada de tenebres que li impedeixen veure el camí per guiar els desorientats.

Octavi Pereña Cortina