¿ÉS UNA IL·LUSIÓ LA FELICITAT?

Rosana Torres li pregunta a l’actriu Rosa Maria Sardà: La felicitat no és possible, com afirma en un dels seus relats? La resposta que dóna l’escriptora és molt categòrica i reflecteix el sentir de moles persones: “La felicitat autèntica només existeix en la imaginació”. Segons l’actriu la felicitat és una quimera, una creació que s’imagina l’ànima que es pren com una realitat. Cert, la felicitat autèntica  només existeix en la imaginació quan es vol aconseguir mitjançant un rosari de plaers sensuals que s’assemblen al benestar que tenen els bous quan se’ls posa pinso en la menjadora. En aquell moment el bous gaudeix de la vida. És molt minsa la felicitat humana si se la compara a la satisfacció que sent el bou quan s li subministra un sarpat d’alfals.

Els éssers humans no acceptem comparar-nos amb les bèsties en les seves satisfaccions. Ara bé, com no coneixem altra cosa, la busquem com encalçant el vent que se’ns escap d’entre els dits quan intentem atrapar-lo. El que satisfà els sentits no és durador perquè les satisfaccions sensorials no satisfan. Buscar complaure el sentits de la mateixa manera com el bou satisfà els seus en el cóm ple d’alfals ens porta a pensar que la vida és molt desagraïda. No ens complau perquè l’ésser humà és més que cos. Sense adonar-nos-en arribem a la mateixa conclusió a que va arribar l’autor d ’Eclesiastès quan escriu: “I em vaig girar per mirar tots els detalls  que les meves mans havien fet, i la feina que m’havia costat, i heus aquí que tot era vanitat i aflicció d’esperit i no hi havia cap profit sota el sol” (2:11).

Es diu que l’home és l’animal que ensopega dos cops amb la mateixa pedra. És una gran  veritat. No haver aprés la lliçó que ens dóna la primera ensopegada, és ser molt neci no vigilar quan la pedra la trobarem moltes vegades en el camí i hi tornarem a ensopegar munió de cops. El gat escaldat amb l’aigua tèbia en té prou. L’homo sapiens sapiens que es diu que som, de saviesa no en té gens. Els animals irracionals són més intel·ligents que nosaltres. Hem perdut el control quan perseguim la felicitat mitjançant la prosperitat material, amb la falsa esperança que el diner i les coses que es poden comprar amb ell, ens satisfaran. La prosperitat material ens pot donar comoditat, mai felicitat. Com algú ha dit: “Qui estima la plata no es saciarà amb la plata i el qui estima la riquesa no en traurà cap renda”. Els plaers sensuals no satisfan i la persecució irracional de la felicitat mitjançant satisfer els desitjos sensuals ens porta al consum insostenible de béns materials que ens porta al canvi climàtic que amenaça amb destruir la Terra, fer-la inhabitable, cosa que fa que la prosperitat se’n vagi a orris. No ens traiem la insensatesa de damunt i ens deixem guiar per la bogeria del  consumisme insostenible, que a més se’ns incentiva per una publicitat sense entranyes. Mentre el seny no s’imposi seguirem considerant que “la felicitat només existeix en la ment” com diu Rosa Maria Sardà.

Que la Rosa Maria Sardà pensi el que vulgui sobre la felicitat. Si considera que només existeix en la ment, és cosa seva. Perquè ella ho digui nosaltres no tenim perquè pensar el mateix.

Jesús, en qui habita la plenitud de Déu és qui pot portar la felicitat real a les persones que creguin en Ell ja que és el Camí que porta al Pare. Déu dirigint-se a nosaltres per la ploma de l’autor humà de Proverbis, ens diu: “I ara fills meus escolteu-me perquè són feliços els qui guarden els meus camins” (8:32). La felicitat que proporciona creure en Déu Pare de nostre Senyor Jesucrist si guardem els seus camins, Jesús ho diu d’una altra manera: “Tot aquell que escolta aquestes meves paraules i les fa, el compararé a un home assenyat que va edificar la casa damunt la roca i va  caure la pluja i va venir la riuada, i va bufar el vent, i van envestir contra aquella casa. I no es va ensorrar perquè estava fonamentada damunt la roca” (Mateu 7: 24,25). Les contrarietats que tan sovint ens fan trontollar no podran robar la felicitat d’aquells que basteixen les seves persones sobre la Roca que és Jesús.

Octavi Pereña i Cortina