LLOSES QUE PESEN

A marxes forçades ens estem convertint en una societat drogodependent a causa de donar solucions mèdiques i farmacològiques als problemes socials. Davant la més mínima dificultat que se’ns presenta, pel sol fet de viure en aquest món automàticament ens auto diagnostiquem: Estic estressat. Normalment els psicofàrmacs que actuen sobre el sistema nerviós central que suprimeixen la intranquil·litat i excitació que produeix una situació desagradable no es poden comprar sense recepta mèdica. Avui, via televisió que és la manera més ràpida d’arribar al possible consumidor ja es  poden comprar sense recepta mèdica  psicofàrmacs per tractar els casos lleus d’ansietat. Es comença per poca cosa però l’alliberament s’aplicarà a altres psicofàrmacs.

Que ha passat perquè el consum de psicofàrmacs hagi crescut exponencialment? Anys enrere   les persones eren més o menys religioses. En alguns casos caient en la superstició. Malgrat l’extrema religiositat dels temps passats, aquesta era molt superficial, es creia en l’existència d’un déu desconegut. Avui d’aquella religiositat d’anys passats només en queden els edificis. Quaranta o cinquanta anys enrere algunes persones es recloïen en la quietud dels temples a reflexionar. El cert és que avui del concepte Déu ha desaparegut excepte per blasfemar. Creients en el Pare de nostre Senyor Jesucrist en queden molt pocs. Per tant en són escassos que edifiquen les seves vides sobre la Roca que és Jesús. A la majoria, amb la incredulitat basteixin les seves vides sobre un feble fonament de sorra.  Els qui edifiquen les seves vides  sobre base tan inestable no poden fer front a les envestides de les pluges torrencials. Davant la brisa més suau es desplomen. El resultat d’aquest esfondrament és que ens convertim en addictes als psicofàrmacs. Les autoritats sanitàries ens avisen del perill que comporta formar part d’una societat addicta als psicofàrmacs. Els avisos entren per una oïda i surten per l’altra.

Ens manca la força que només ens pot proporcionar el Creador que només amb obrir la boca va aparèixer la Terra amb tot el que hi ha en ella i l’imponent sistema solar que ni els més potents radiotelescopis poden abastar els seus límits. Els ateus edifiquen les seves vides sobre fonaments de sorra. Un suau ventijol les enderroca. Normalment no són gegantines les inclemències que ens sacsegen. Sovintegen petits incidents   que no s’ajusten a com nosaltres voldríem que passin les coses. Ens enerven i ens roben l’energia necessària per poder continuar la caminada  sense defallir. La manca de vigor és permanent. El pes de la pesada llosa ens manté permanentment aixafats.

Una de les petites incidències que es converteixen en pesades lloses que ens premsen, és l’estètica. Gràcies a la publicitat que difon models de bellesa que són irreals. Els anuncis van acompanyats de l’afegitó: “perquè tu ho vals”. Crea malestar perquè per més que un hom s’esforci a aconseguí la bellesa digitalment dissenyada el que es fa és afegir paletades de morter que fan més pesant la llosa que ens fastigueja.

Quina és la causa que no impedeix que els petits enutjos es converteixin en pesades lloses que ens mantenen cansats tot el dia. Ja ens llevem fatigats! Necessitem els psicofàrmacs que ens converteixen en zombis. Jesús amb paraules senzilles i clares ens dóna a conèixer la causa. És per això que li demano al lector que implori a Jesús que faci que els teus ulls hi vegin i les oïdes hi sentin. Jesús ens avisa de la impossibilitat de servir a dos senyors alhora: A Déu i a la riquesa (Mateu 6: 24). Quan Jesús es refereix a la riquesa vol dir aquelles coses que havent-les convertit en imprescindibles  les hem transformat en déus als qui servim lleialment. Poden ser aquelles eines digitals que en roben el temps i ens emmalalteixen mentalment. Jesús ens diu que hem d’escollir entre Ell i els déus en que hem convertit les coses materials que ens esclavitzen. Hem de prendre una decisió. Si decidim quedar-nos amb els déus materials que provoquen l’afany de conservar-los, no aconseguirem desprendre’ns de les lloses que pesen i ens afeixuguen. Que el Senyor faci en el lector el miracle de donar-li uns ulls que hi veuen i unes oïdes que escoltin. És impossible servir a Déu i als déus alhora: “No us desficieu per la vostra vida, què menjarem i què beurem, ni pel vostre cos amb què us heu de vestir. ¿No val més la vida que el menjar, i el cos més que el vestit?” Els ulls serveixen per veure el que tenen davant. Què és el que veuen i ens atreu? El Pare celestial nodreix les aus del cel i vesteix amb glamur els lliris del camp, ens diu. “No us desficieu, dient: Què menjarem o què beurem o amb que ens vestirem? Els incrèduls són els qui s’afanyen per aquestes coses. Creure en el Pare de nostre Senyor Jesucrist és el secret per alliberar-nos de la dependència del consum de psicofàrmacs.

Jesús acaba la seva lliçó sobre la salut mental, dient-nos: “Cerqueu primer el regne de Déu i la seva justícia, i totes aquestes coses us seran afegides. no us desficieu, doncs, pel demà, perquè el demà ja portarà el seu desfici. Cada dia en té prou amb el seu mal” (Mateu 6: 25-34). Tan cecs som que no ens adonem que si el Pare celestial proveeix diàriament l’aliment que els ocells del cel necessiten. Nosaltres que als seus ulls som molt més valuosos que les aus, ¿no proveirà el que realment necessitem?

Octavi Pereña Cortina