POBRES DE SOLEMNITAT

“Aporofòbia: Odi i menyspreu al pobre” Les imatges dels seguidors  d’alguns equips de futbol vexant alguns captaires a Madrid, Barcelona i Roma són aporofòbia pura. Els actes  aporofòbics que s’han registrat en vídeos penjats a les xarxes van ser comesos per encoratjats per sentiments cruels i moralment reprovables  vers els pobres. Els experts alerten que aquest tipus de comportament contra les persones a les que se le humilia i es vexa, donen per fet que les víctimes no poden presentar resistència. Això els fa sentir superiors. El gregarisme i l’alcohol actuen de desinhibidors que faciliten la burla pública vers aquelles persones més vulnerables que saben que no posaran resistència. Això els fa sentir superiors”.

L’odi creix afirmen els psicòlegs. Els  violents asseguren que els indigents han arribat a la situació en que es troben per la seva pròpia culpa. Per posar fi a l’aporofòbia a més de valors morals i educatius, que escassegen, ens hauríem de preguntar perquè la societat en general i els governs en concret no li posen fre. Una mostra d’impietat institucional l’ha manifestat l’alcalde de Badalona Garcia Obiol que ha desallotjat d’un edifici abandonat a unes tres centes persones en ple hivern. Alguns partits polítics tenen gravada l’aporofòbia en el seu ADN. El que és evident és la deshumanització de l’ésser humà que tendeix a deixar-se guiar per l’egoisme: primer jo i sempre jo. La solidaritat i la cooperació amb els altres  no s’inclou en el programa d’activitats. Té molt sentit l’anècdota del vell cheroqui  que explica al seu net que tots portem dins dos llops: Un bo i l’altre salvatge. Amb la innocència  pròpia d’un infant, el net li pregunta al seu avi: quin dels dos guanya? La pregunta pot fer-nos somriure. La realitat és estremidora  perquè la majoria de les batalles  les guanya el llop dolent.

Quan ens referim a la pobresa gairebé sempre al·ludim als esparracats que contemplen els nostres ulls. Teresa de Calcuta fa diana quan diu: “La primera pobresa dels pobles es manifesta en no conèixer Crist”. El problema es trasllada del que és invisible al que es veu. El vertader problema de  la pobresa social no es troba en les moltes persones que no saben on caure  mortes, sinó en aquelles que vestides de seda que no en tenen mai prou. Com no saben on guardar l’abundància de bens que posseeixen. S’assemblen la ric insensat de la paràbola. Enderroca els graners que té per construir-ne uns altres de més grans. Què li diu del Senyor al ric insensat? “insensat! Aquesta mateixa nit se’t demanarà la teva ‘anima, i això que has acumulat, per aquí serà? Així passa amb  el qui atresora per a ell mateix, i no és ric envers Déu” (Lluc 12: 20, 21).

Tots amb més o menys intensitat tenim gravat en la nostra ànima el virus del ric insensat que és l’origen dels molts dels mals que patim. Ens agrada queixar-nos dels polítics.   Ens agrada fixar-nos en la palla que hi en els seus ulls i en canvi som cecs a la biga que hi ha en el nostre. El Dr. Julio Ancoechea, neuròleg, descriu una imatge que s’acostuma a veure en els llocs més inversemblants: “Cada matí veig a la porta d’una casa un sense-sostre que dorm embolcallat de mantes i papers de diari. És una imatge cada cop més freqüent. I els polítics barallant-se.

Un doctor de la llei li va preguntar a Jesús: “Què he de fer per heretar la vida eterna? Què hi llegeixes?, li diu el Mestre.” La resposta que li va donar va fer diana: “Estimaràs el Senyor el teu Déu amb tot el cor i amb tota la teva ànima i amb tota la teva força i amb tota la teva ment, i al proïsme com a tu mateix”. Jesús li va dir: “Has contestat correctament. Fes això i viuràs”. El doctor de la llei volent justificar-se a si mateix, li diu a Jesús: “¿I qui és el meu proïsme? Jesús li respon amb la paràbola de l’home que anava pel camí que va ser assaltat per uns lladregots que el van malferir deixant-lo mig mort. Poc després del esfereïdor fet passen pe aquell indret un sacerdot i un levita. Ambdós religiosos que no es volen complicar la vida  miren l’home tombat a terra i passen de llarg sense atendre’l. Poc després passa per aquell indret un samarità, per cert enemic acèrrim pels jueus. Aquest s’atura. Baixa de la cavalcadura, li fa els primers auxilis, el posa sobre l’animal i se l’emporta a la fonda i va tenir cura d’ell. Quan v marxar va donar diners a l’hostaler perquè tingués cura d’ell.

Acabada la narració Jesús li pregunta al doctor de la llei que tenia dubtes respecte qui era el seu proïsme: “Quin d’aquests tres et sembla que va ser el proïsme d’aquell que havia caigut a mans dels lladres?” La resposta que va donar és la correcta: “El qui va ser misericordiós envers ell”. Llavors Jesús rebla el clau i li diu: “Vés, i tu fes igual” (Lluc 10: 25-37).

El text no ens diu què va fer el religiós en saber que aquell home que considerava enemic del seu poble era el seu proïsme. La resposta de Jesús segueix sent vigent. Què hem de fer segons les nostres possibilitats amb tantes persones pobres de solemnitat que es troben pels carrers i places dels nostres pobles i ciutats dormint sense sostre que els protegeixi? “I els polítics barallant-se.”

Octavi Pereña Cortina