ROBOTITZAR O CREATIVITAT

“Des de que va aparèixer la intel·ligència artificial generativa moltes persones es pregunten: què farem els humans quan les màquines ho facin tot? Per primera vegada una eina tecnològica entra en un terreny que consideràvem exclusivament nostre: Pensar, escriure, analitzar, imaginar. Ja no només es mecanitza la tasca, també es mecanitza la part mental. Estem esglaiats. Però cal preservar-ho. La IA treballa amb dades preexistents. No crea des del no-res. Calcula, combina, prediu. Els seus algoritmes s’entrenen amb el que hem dit, escrit i inventat els humans. Tot a partir de probabilitats. La IA no és intel·ligència. És capacitat computacional, però en gran. La IA no hauria inventat mai el cubisme, ni el jazz. Pot simular creativitat, però no viure-la. No té experiències. No té emocions. No té consciència del context ni sentit del propòsit. I això en tot procés creatiu, és essencial. Crear no és només combinar idees. És intuir, decidir, resignificar. És saber quan trencar una regla, quan cal arriscar, quan cal cedir. I això ho fa l’ésser humà. En l’art, en la ciència, en l’empresa. La IA pot assistir, però no pot reemplaçar el que és essencialment humà” (Anònim).

A Toju Duke, exresponsable de IA a Google “li preocupa que un programador humà projecti tots els seus prejudicis racistes, masclistes, edatistes en la IA i aquesta els augmenti i apliqui amb injustícies i discriminacions en la nostra vida diària”. L’exresponsable de Google segueix dient: “Els programes de reconeixement facial, per exemple, que milions de persones porten incorporats en els seus telèfons mòbils són camp abonat per aquests abusos. Jo tinc un bon dossier i alguns casos els he portat als tribunals”.

Com no podia ser de cap altra manera eminents autoritats religioses han donat la seva opinió sobre la IA. El papa Francesc considera “que pot coexistir intel·ligència artificial i saviesa del cor per a una comunicació plenament humana”. Cal esbrinar què significa comunicació plenament humana. Abans que Adam fos seduït per Eva a menjar el fruit de l’arbre que el Creador havia prohibit fer-ho, el seu pensament coincidia totalment amb el del Creador  perquè havia sigut creat a imatge del Creador (Gènesi 1: 27). Aquesta coincidència de pensament poc després desapareixeria.

De sobte es presenta en l’escenari del paradís Satanàs encarnat en una serp que no era fastigosa com les que avui veiem. Es dedueix i gravats antics ho certifiquen, la serp era un animal de bell aspecte i que caminava dret.  Ben  segur que Adam s’havia familiaritzat amb ella perquè no li produïa el rebuig com ho fan avui les serps que s’arrosseguen per terra. Eva va cometre l’error de dialogar amb ella. Cau en la trampa del afalac que l’ensarrona. Satanàs com pare de mentira que és li fa creure que Déu els ha enganyat quan els prohibeix que mengin el fruit de l’arbre prohibit perquè si en mengen seran com Ell. La temptació és molt forta i en menja. No satisfeta amb la infracció, amb afalacs convenç Adam que mengi també el fruit prohibit. Tan aviat com Adam va menjar el fruit prohibit un cataclisme de dimensions còsmiques es va produir: Va fer acte de presència el pecat. La imatge de Déu amb que havia sigut creat es malmet. De sobte passa a ser de fill de Déu a fill del diable i les obres d’un para tan malvat són les que fa (Joan 8: 41). A partir d’aquest instant, en el camp espiritual hi ha dos pares que lluiten pel domini de l’home: Déu el Creador i Satanàs que va incitar un nombre determinat d’àngels a rebel·lar-se contra Ell. Un dia, en el despatx  oval que hi ha en les mansions eternes es reuneixen Déu i Satanàs cap de l’oposició, amb un sol tema del dia: el patriarca Job. El Senyor enalteix la bondat de Job. Satanàs li respon: “Si Job et serveix és perquè tu el protegeixes. Si li retires la protecció ja veuràs com et respondrà”. El Senyor accepta el repte i li diu a Satanàs. “Tot el que té ho deixo a la teva mà, però no estenguis la teva mà contra ell” (Job 1: 12). Dit i fet. En un mateix dia els bandolers li roben a Job els bous que llauraven, un foc del cel cau i mata el ramat, i els fills i filles que s’havien reunit per dinar junts, un vent huracanat ensorra la casa on estaven reunits i moren tots. Després de tot això Job va adorar Déu dient: “Nu vaig sortir del ventre de la meva mar, i nu me’n tornaré. El Senyor ha donat, i el Senyor ha pres, que el Nom del Senyor sigui beneït” (v. 21).

Al cap d’uns dies ambdós personatges es tornen a reunir. Déu li diu a Satanàs. “T’has fixat en el meu servent Job, que no n’hi ha cap com ell a la terra, un home íntegre i recte, temorós de Déu: que s’aparta del mal” (2: 3). Satanàs li respon. “Si allargues la teva mà, i toques els seus ossos i la seva carn, et maleirà a la cara” (v. 5). El Senyor li va dir: ”Heus aquí, ell és a la teva mà, però respecta la seva vida” (v. 6). Llavors “va colpir Job amb furóncols  malignes des de la planta dels peus fins a la coroneta” (v. 7). La muller de Job el va esbroncar pel seu comportament. Job li va respondre: “Parles com les dones nècies. ¿Acceptarem   només el bé de Déu, i no acceptarem el mal?” (v. 10).

Tal vegada m’he fet una mica pesat amb aquestes citacions. El tema de Satanàs i la seva relació amb els humans bé mereix que se li pari una mica d’atenció. Per a molts Satanàs és aquest personatge burleta que amenitza les festes majors. L’autèntic, el que se’ns mostra actiu en el cas de Job, es frega les mans de satisfacció i així pot continuar fent malifetes doncs ningú se li enfronta. Jaume ens dóna un toc d’atenció quan escriu: “Sotmeteu-vos a Déu, resistiu el diable, i fugirà de vosaltres” (Jaume 4: 7).

A Toju Duke, coresponsable de IA a Google “li preocupa que un programador humà  posi tots els seus prejudicis racistes, masclistes, edatistes en la IA”. Això és el que  succeirà si Satanàs, que és pare de la mentira i homicida des del principi, no se li paren els peus. Es farà amo i senyor de la IA amb tots els mals que seguiran.

Octavi Pereña Cortina