TRANSCENDÈNCIA

XL Semanal entrevista Karen Armstrong, exmonja que va penjar els hàbits en una crisi de fe. En l’entrevista apareixen diverses qüestions de caire religiós que crec mereixen ser comentades per desfer l’embolic que penso crea en els lectors.

Afirma: “En l’ésser humà sempre ha existit una tensió entre el cervell reptilià, egoista, i el neocòrtex, altruista”. Per a Armstrong el comportament humà és una qüestió biològica “heretada de quan érem rèptils  que només pensa en menjar, lluitar, fugir i reproduir-se” i que gràcies a l’evolució els “éssers humans hem desenvolupat un cervell “nou” i compassiu”. A resultes d’aquest concepte, el comportament humà és una conseqüència biològica que no té a veure amb la responsabilitat moral. El determinisme a ultrança nega la responsabilitat personal en el comportament. Aquesta filosofia xoca frontalment amb l’ensenyança bíblica que diu que l’ésser humà és responsable del que fa i que rebrà premi o càstig segons la naturalesa de les seves obres. Potser el determinisme biològic és el causant de la greu crisi que patim ja que gairebé no hi ha ningú que entoni un mea culpa per la situació a que s’ha arribat. A més, penso que creure que és l’evolució que ens ha portat on som no és d’estranyar que imperi la cultura del mínim esforç i dels molts drets. A més, si no hem de retre comptes a ningú que estigui per damunt nostre, mengem i beguem que demà morirem.

La resposta que Karen Armstrong dóna a la pregunta que li fa el periodista : ¿Està Déu perdent terreny? Contesta: “Només a Europa occidental. La resta del món és cada cop més religiós. Però no totes les interpretacions de la religió són bones…Hi ha gent que fa un soroll horrible”. L’exmonja vol la pau mundial. Qui no la vol? Quan se li pregunta: com s’aconsegueix ? Respon: “Hi ha una regla d’or en totes les  religions majoritàries: compassió. Tractar els altres com t’agradaria que et tractessin a tu”. Si l’islam es una de les religions majoritàries que ensenya compassió, com és que en nom de la religió actua de manera tan poc compassiva? Per què condemna les dones violades i no fa el mateix amb els violadors? Per què condemna les dones que han tingut relacions sexuals consentides fora del matrimoni i no condemna els homes amb els qui les han tingut? Per què en nom de l’honor familiar condemna a la lapidació les dones que han estat violades?  Per què empresona i condemna a mort el musulmà que abandona l’islam al convertir-se a Crist? Per què en nom de la religió s’incendien capelles cristianes i es produeixen mortaldats entre els fidels reunits? On es veu la compassió? ¿ Quin ha estat el resultat de l’aliança de les Religions? Ni les religions majoritàries ni les minoritàries poden portar la pau al món perquè no poden canviar el cor humà que pel pecat ho farà tot menys sentir una vertadera compassió pel proïsme que sofreix o que és diferent.

En l’entrevista surt a relluir la paraula “amor”. “L’amor”, diu, “és una paraula apegalosa. No demano tant. Respecteu-vos els uns als altres. Quan Jesús parla d’amor, no és una paraula romàntica. La paraula hebrea “amor” significa “lleialtat. És un terme legal: respectar els interessos de l’altre, encara que sigui el teu enemic”. A l’hora de definir “amor” sempre ens quedem curts. La Bíblia diu: “Déu és amor”. Com descriu aquesta qualitat? “Perquè va estimar tant el món que va donar el seu Fill unigènit” (Joan 3:16). Déu no teoritza. Actua. Veu el necessitat a causa del pecat i envia el seu Fill a rescatar-lo del pecat morint en la creu. L’home no pot estimar per si mateix. Necessita la intervenció divina per tal de poder-ho fer: “Perquè l’amor de Déu s’ha vessat en els nostres cors per l’Esperit Sant que ens ha donat” (Romans 5:5). “Però el fruit de l’Esperit és: amor…” (Gàlates, 5:22). L’amor real ve de Déu. No es pot estimar verament l’altre si no es té l’amor de Déu en el cor. L’ànima il·luminada i guiada per l’Esperit Sant, acompanyada de les instruccions que dóna la Bíblia posa  en acció l’amor de Déu a través de quelcom tan fràgil com ho és l’ésser humà.

La pregunta que no podia faltar en l’entrevista que se li fa a Karen Armstrong donada la seva naturalesa és: Creu vostè en Déu? La resposta que dóna em deixa perplex: “És una pregunta irrellevant. Déu és un símbol per mirar més enllà. Crec en la transcendència”. Què és transcendència?, em pregunto.  Si a algú se li diu que després de la mort l’espera transcendència, quin missatge se li comunica? ¿Una pèrdua d’identitat personal per la fusió amb l’absolut impersonal després d’una interminable sèrie de transmigracions? ¿Es un paradís exclusiu pels barons on es satisfan els anhels sensuals de la carn? Si aquesta satisfacció no ens plau aquí, com es pot esperar que ho faci en la transcendència?  Fora de la Bíblia no es troba missatge clar i convincent que doni resposta als interrogats vitals que es fa l’ésser humà: d’on vinc?, on vaig? Si Déu és un símbol o entelèquia per mirar més enllà, quin futur transcendent ens espera? Déu no és un símbol. És una realitat eterna incomprensible per l’home, que se’ns fa present de manera, diguem-ne infantil, perquè ens és permès anomenar-la Pare per la fe en el Nom de Jesús, que ara està preparant un lloc gloriós on passar-hi l’eternitat, cos i ànima, els qui creuen en Ell.

Octavi Pereña i Cortina