TRANSPARÈNCIA DEMOCRÀTICA
La Via
catalana que va unir Catalunya de nord a sud amb una cadena humana va ser
un èxit d’organització i de participació. La pregunta que ara molts es fan és: I
ara què? Els mitjans de comunicació estan farcits, per una banda pel dret a
decidir, per l’altra consulta res de res. Mentre es dirimeix consulta sí i
consulta no, ¿no s’ha de fer quelcom més? Crec que s’ha de començar a reformar
l’Administració Pública de cap a peus. Tal com està muntada és molt cara.
D’això no se’n parla. És més fàcil obligar els ciutadans a estrènye’s el cinturó que arremangar-se les mànigues per
posar-se a netejar l’Administració pública que falta li fa. Per sortir de la
crisi a més de crear llocs de treball que aportaran ingressos a l’erari públic
s’ha de simplificar l’Administració. ¿És de bona organització que a Catalunya
hi hagi Delegació del Govern Central i Subdelegacions provincials, Generalitat
i subdelegacions provincials, Diputacions, Ajuntaments i Consells Comarcals? Oi
que es podria simplificar l’Administració per abaratir-la i fer-la més
eficient?
Daniel
Lacalle, gestor de fons d’inversió a Londres en una entrevista que li va fer
Lluís Amiguet a La Contra de La
Vanguardia va dir coses molt sucoses de les que no se’n parlen i que són
vitals: “El que no funciona i ens ha portat el 26% d’atur és la despesa
política que no s’ha de confondre amb la despesa pública tan beneficiosa si
s’administra bé”. El reporter li pregunta a Lacalle que defineixi despesa
política. La resposta que dóna Lacalle no sorprèn perquè s’intueix. El que
admira és la claredat amb que ho diu: “El malbaratament dels nostres diner pel
polític a fi d’augmentar el seu poder i el del partit : la subvenció
clientelar, l’obra pública inútil construïda per fer la foto d’inauguració i la
comissió, les duplicitats en l’Administració per col·locar amics i
familiars…Però és més fàcil apujar els impostos
(a la classe mitjana)que reformar l’Administració i retallar la despesa
política”.
Amiguet
li diu a Lacalle: ¿No creu que per molt que es retalli en polítics, tot plegat
és la xocolatada del lloro? La resposta que arriba: “És el que diuen ells, però
és tota una xocolatada. Hi deixem un dineral. Per exemple, en els últims cinc
anys abans de la crisi la despesa
sanitària es va duplicar. Però, ¿es va duplicar també l’assistencial? És clar
que no, però en molts hospitals hi havia i hi ha més càrrecs directius que
metges. I passa el mateix en altres centres de l’Administració i empreses
públiques”.
Les
declaracions de Daniel Lacalle posen el dit en la nafra però cal fer quelcom
més de cara a la regeneració política sense la qual es fomenta la corrupció que
arruïna. Cal democratitzar els partits per dins i això implica que siguin
transparents. Mentre els partits estiguin organitzats de forma piramidal, del
vèrtex a la base, la seva democratització és impossible. Tal com funcionen ara
els partits els polítics tenen clar que deuen els seus llocs a les cúpules que
els posen en les llistes. Aquesta és la causa que sigui tan difícil trobar una
veu mínimament crítica. Aquesta situació és la que ens ajuda a entendre com
davant de declaracions que fan plorar la claca es posi dempeus aplaudint les
gracietes de qui depenen els seus sous. Les llistes tancades clamen a Déu per
la pobresa intel·lectual dels polítics que es limiten a repetir com lloros les
consignes rebudes des de les cúpules. La monotonia informativa posa en
evidència que els portaveus es limiten a transmetre sense variar gens ni mica les consignes rebudes i
la manca de llibertat en els partits polítics que presumeixen de democràtics.
La
política ha de deixar de ser cosa de professionals que viuen d’ella perquè és
una font de corrupció. Quan els polítics es cremen se’ls retira de primera
línia per col·locar-los en una empres pública i a viure a cos de rei. L’activitat política ha de ser una
activitat temporal limitada a un termini establert. Un cop acabada la gestió
han de tornar a l’ocupació que tenien abans d’entrar a l’activitat pública per
gaudir dels mateixos privilegis i
obligacions que la resta dels ciutadans.
Acabi com
acabi la incertesa actual s’ha de posar fi a la corrupció política. No es pot
retardar fer-ho. La Democràcia comença i acaba amb la transparència política.
No pot esperar més que la classe política deixi de ser un col·lectiu que es
regeixi per lleis especials que els proporcionen uns privilegis diferents de la
resta dels ciutadans. ¿És cert que tots els ciutadans són iguals davant la
llei? Si es donen diferències davant la llei llavors estem en una dictadura més o menys velada que només
dóna dret a picar de peus als ciutadans.
Octavi Pereña i Cortina
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada