ENTRE LA FEL I L’AMOR: UN ABISME

Percy J. Buffard, familiarment conegut com Don Percy, fundador de la Missió Evangèlica Espanyola, missioner anglès que va treballar a Espanya als anys vint del segle XX a La Manxa i especialment a Valdepeñas, va dir: “No és estrany que siguem perseguits, quan els que es diuen dirigents cristians de la nació els ensenyen a pregar contra nosaltres amb aquesta pregària” Don Percy es refereix a un fullet amb vint-i-quatre clàusules editat pels capellans “cadascuna d’elles amb una pregària o objecte amb el que està associat  el sant esmentat en la pregària. El seu sant propòsit, s’afirmava era les devotes dones pugessin pregar per la conversió dels perversos, el profit espiritual de les seves pròpies ànimes i l’extermini dels heretges.…Cavall de Jaume, trepitja’ls. Brau de Sant Lluc, banyega’ls. Graula de Sant Onofre, arrenca’ls els ulls. Drac de Sant Jordi, mata’ls. Aquestes pregàries són una mostra de les seves ridícules i perverses pregàries”. Aquestes pregàries són una mostra de la qualitat cristiana dels anomenats seguidors de Jesús d’aquella època. Qui no combregava amb ells se l’havia de destruir. Desconeixien el manament de Jesús d’estimar els enemics.

Ha passat un segle des de que Don Percy recorria Espanya evangelitzant-la, no impartint la doctrina de l’Església catòlica que mantenia en l’obscurantisme la població d’aquella època, sinó amb la llum alliberadora de fanatismes que es desprèn de les Sagrades Escriptures. Actualment, la màxima autoritat de l’Església catòlica espanyola, el cardenal Rouco Varela, president de la Conferència Episcopal Espanyola ha pronunciat unes paraules que descobreixen un tarannà ben poc cristià: “La unitat d’Espanya és un bé moral. Ens preocupa que la unió fraterna entre tots els ciutadans de les diverses comunitats i territoris d’Espanya, amb molts segles d’història comuna, es pugui trencar (…)La unitat de la nació espanyola és una part principal del bé comú de la nostra societat que s’ha de tractar amb responsabilitat moral” .

Davant d’aquesta filosofia política que no dóna espai a la divergència, sostinguda per un alt dirigent religiós de la nació no ens ha de fer estrany que personalitats polítiques del PP com José Mª Aznar i Esperanza Aguirre canviarien la llei per tornar a posar-la com estava, és dir, restablir la llei decretada per José Mª Aznar quan era president del Govern espanyol i que va ser derrocada per José Luís Rodríguez Zapatero, que preveia cinc anys de presó la convocatòria d’un referèndum il·legal.

Per a aquests devots fidels de la Santa Mare Església no hi ha lloc a la discrepància al que ells consideren  ortodòxia política. Per a aquestes persones és verinós pensar diferent, com era verinós ara fa un segles harmonitzar la vida cristiana a la llum de l’Evangeli que és la veritat de Déu que fa lliures els homes. Aquesta divergència  s’havia de pagar amb l’opressió sàdica dels qui s’atorgaven l’exclusivitat de l’ortodòxia cristiana. Aquest concepte s’ha anat traspassant durant el darrer segle i els deixebles de tan ignominiosa doctrina segueixen pul·lulant per les terres hispàniques.

La història d’Espanya, la de Catalunya també, són testimonis del fanatisme religiós que ha transcendit a l’esfera  social. D’aquest pecat, perquè és un pecat no estimar el proïsme com a un mateix se n’han de penedir els que es deixen guiar per un fanatisme religiós – polític perquè és un atemptat contra l’amor de Déu que ha de caracteritzar els que es diuen cristians: “En això coneixeran” va dir Jesús, “tots que sou deixebles meus, si teniu amor entre vosaltres” (Joan 13:35).

Una vinyeta de Toni Batllori ens presenta Aznar nedant en una piscina d’aigua verdosa. Dos homes se l’estan mirant.  Un d’ells diu: “Quin líquid tan estrany, aquesta piscina. L’altre li contesta: “És bilis”. És un mal testimoniatge que donen els que havent de mostrar amor expulsen bilis. Més aviat o més tard el Déu a qui adoren de boca els passarà factura. El Déu just no pot donar per innocent el culpable.

Octavi Pereña i Cortina