NOVES ADDICCIONS

Vivim en una època caracteritzada per au accés sense precedents a la informació. Els avantatges que proporciona internet no estan mancats de trampes. Per un costat l’excés d’informació no vol dir que es dirigeixi. Per l’altra banda l’excessiva dependència de la informàtica pot portar una paràlisi mental que afecta la salut. Se’ns bombardeja amb correus electrònics, Facebook i altres novetats digitals que ens asfixien.  No tenim temps per a processar la gran quantitat d’informació que rebem, la major part de la qual és brossa.  Internet fa perdre molt de temps que és irrecuperable. Té un preu voler accedir a aquesta riuada d’informació que ens arriba sense impediments i, com internet el tenim a casa, ens persegueix fins al llit.

Segons un estudi realitzat per investigadors de la Universitat de Cambridge un de cada cinc britànics admeten que no sempre controlen les tecnologies de la comunicació i, un de cada tres estan tan aclaparats que necessiten arraconar-les. Un estudi de la UE diu que Espanya està al capdavant en percentatge de joves en risc de desenvolupar una addicció informàtica.

Catherine Madigan, psicòloga clínica, especialista en desordres d’ansietat diu haver vist molt pacients que pateixen ansietat degut a la seva addicció a les xarxes socials o angoixats per la gran quantitat d’informació que han de processar a la feina. Assegura: “en el passat, els treballadors se n’anaven cap a casa i no es podien localitzar”. Segueix dient: “Ara, el lloc de treball et proveeix d’un mòbil i tal vegada un iPad, i inclús un portàtil. La gent no se n’adona que s’espera d’ells que estiguin sempre connectats a l’ordinador”. Catherine Madigan segueix dient: “Per a algunes persones superar el síndrome d’abstinència que els provoca la tecnologia els és bastant difícil. Conec persones que no poden passar els caps de setmana sense el portàtil per estar-hi connectats”. Recomana posar límits a l’ús de la tecnologia. Per evitar aquesta addicció que aïlla els atrapats de mantenir relacions familiars i socials saludables, els entrampats haurien de buscar alternatives que els desconnectessin d’internet i les xarxes socials.

Com en totes, les addiccions a les noves tecnologies tenen una causa que és d’ordre espiritual. A les dificultats de la vida, els problemes de relació de parella, les difícils relacions pares i fills i altres situacions conflictives, s’hi hi ha d’afegir la greu crisi econòmica que fa perillar el benestar de moltes famílies. La inseguretat creixent que es viu provoca una patologia ansiosa que es vol guarir prescindint del psiquiatre, substituint-lo, en el cas que ens ocupa llençant-se als braços de les tecnologies de la comunicació que ens atreuen  donant-nos una felicitat fictícia que ens fa sentir bé momentàniament. En moments de crisi galopant com la que ens engoleix augmenten les addiccions i, en concret a internet. La malaltia de l’autoengany distorsiona una realitat que causa angoixa que no es pot afrontar ni fugir d’ella. Es cau en un fangar. En general no n’hi ha prou amb la força de la voluntat per sortir-se’n.

Sol Bacharach, directora del Centre Terapèutic Marenostrum quan se li pregunta: ¿ni tan sols amb força de voluntat es pot sortir del pou?, contesta: “No, és una idea molt estesa però no és així. El cervell de l’addicte depèn dels estímuls agradables que li proporcionen les drogues (internet en el nostre cas), que actuen sobre el circuit de la recompensa cerebral, el que ens proporciona gratificació alliberant substàncies  com la dopomina quan realitzem activitats indispensables per a viure, com beure aigua, menjar o tenir relacions sexuals. Per això les repetim. Amb el temps la dopomina alliberada pel tòxic va minvant. I el pacient segueix consumint  no per passar-s’ho bé, sinó per evitar el malestar”. Aquesta és la causa de l’addicció a les noves tecnologies.

L’origen de les addiccions és espiritual, l’absència de Déu. Sense el Pare de nostre Senyor Jesucrist l’ànima no se sent gratificada i està mancada  del coratge suficient per encarar-se victoriosament als enemics que l’assetgen i li roben el benestar que necessita. El clam del salmista hauria de ser el nostre clam: “Tingues misericòrdia de mi, Senyor, perquè estic angoixat: els meus ulls es desfan de tristor, la meva ànima i el meu interior, perquè la meva vida s’esgota en el dolor, i els meus anys en sospirs: la meva força decau a causa de la meva iniquitat, i els meus ossos es desfan” (Salm 31: 9,10).

Espanya és el país europeu amb un percentatge més elevat de joves en risc de desenvolupar conductes additives, amb un 21,3%. La gravetat del problema que no se soluciona amb píndoles hauria de fer reflexionar en si la fe en Crist no és la solució del problema que s’expandeix. El fet que les esglésies estiguin buides i que no es prediqui la Paraula i que la seva absència no preocupi, és un avís clar que l’ànima està molt malalta.. Diria més: està morta.

Octavi Pereña i Cortina