SANTEDAT TERRITORIAL

Siqui Sánchez, fotògraf de vàters m’ha aportat una idea que ha desplaçat el meu pensament d’un lloc tan poc atractiu, a pesar dels guarniments amb que se’l pugui embellir fins a portar-lo a un aspecte pràctic de la vida social. “Retratar un vàter”, diu Sánchez, “es una manera eloqüent de captar l’esperit d’un lloc. Em parla del grau de civilització del lloc”. Sánchez assegura: “Els qui viatgem, quan tornem sempre parlem d’on hem menjat: ningú dels llocs on ha desmenjat! Per què? Crec que es deu a que no ens agrada la brutícia. Els llocs embrutats ens desagraden. A pesar d’aquest rebuig instintiu el cert és que la brutícia que fa mal a la vista prolifera arreu. Els carrers, els parcs, la muntanya: plens de papers, plàstics, envasos i altres deixalles més voluminoses capten l’esperit d’un lloc, més bé l’esperit de les persones que els han embrutat”

El filòsof de vàters diu: “Ningú no parla dels llocs on ha desmenjat”. Aquest ningú no és absolut. Hi ha algú que sí s’interessa pels vàters on desmengem. Llegim un text bíblic que aporta llum al tema de la brutícia que afecta no solament als vàters d’alguns establiments públics: “I tindràs un lloc fora del campament per fer-hi les teves necessitats, i sortiràs allí a fora. Entre els teus estris tindràs un aixolet, i s’esdevindrà, quan t’hagis d’ajupir a fora, que amb ell faràs un clot, i et giraràs i cobriràs els teus excrements, perquè el Senyor el teu Déu, va pel mig del teu campament, per alliberar-te, i per lliurar els teus enemics davant teu, i el teu campament serà sant, a fi que Ell no vegi en tu res vergonyós, i es retiri de tu” (Deuteronomi 23:12-14).

Les ordenances municipals regulen el comportament ciutadà en llocs públics. Ens diuen que no s’han de fer pintades que embruten les façanes dels edificis. Es posen papereres perquè s’hi llancin papers, paquets de tabac, ampolles de plàstic, etc. Tot i així es llencen papers, paquets de tabac, ampolles de plàstic a terra i amb massa freqüència a pocs metres d’una paperera. Les caques dels gossos empastifen les voreres i zones enjardinades. Solars no edificats es converteixen en abocadors  on s’hi troba de tot, fins i tot rates que pul·lulen amb tota llibertat. Anem a la muntanya i en els llocs més inversemblants les deixalles indiquen que per aquell indret hi ha passat algun exemplar de l’espècie homo sapiens. Els cartells indicadors de coses que no s’han de fer per mantenir nets els espais públics es moren de fàstic perquè ningú se’ls llegeix.

No hi ha res a fer. Ningú fa cas de les ordenances municipals. Potser en el moment de veure un guarda ens abstenim de llençar la deixalla a terra. Tan aviat l’uniforme ha desaparegut de la vista la restricció ja no serveix.

Anem al text transcrit de Deuteronomi per descobrir la causa que ens impulsa a embrutar sense sentit. Abans de tot hem de saber fer una distinció entre una societat nòmada com ho era la israelita en temps de Moisès i la societat actual, dotada de moltes comoditats, inclòs vàters. Per tant, avui no hem de portar un aixolet en la motxilla per fer un clot a les soques dels arbres per desmenjar.  Però el text bíblic conté un principi que ens ajudarà a mantenir net l’entorn pel que ens movem que és vàlid per a tots els temps: “i el teu campament serà sant a fi que Ell no vegi en tu res vergonyós, i es retiri de tu”. Es pot intentar mantenir net l’entorn per motius higiènics. Tots els avenços fets per canalitzar les aigües fecals han estat promoguts per la higiene a fi d’evitar l’aparició i difusió de malalties. Per un costat es progressa en la neteja, per l’altre una regressió. Per mantenir neta Lleida costa milions d’euros l’any. I afirmem que és una ciutat bruta. No n’hi ha prou amb la higiene per a perseguir la netedat màxima. Segons el text de Deuteronomi el lloc on posem els peus ha de ser un lloc sant, es dir, apartat per a Déu. La neteja és l’aspecte extern de la santedat de l’ànima. Una ànima purificada per la sang de Jesucrist li repel·leix la brutícia. Una ànima bruta pel pecat s’identifica amb la porqueria. La lluentor interior ocasionada per la fe en Crist és la causa de la neteja de l’entorn. La fe en Crist és el secret per conservar nets els espais públics.

Una carta al director acabava així: “Però vivim en un món malalt de somnis teològics i anacrònics. Ves per on”. L’autor d’aquesta carta és una molècula de la gran massa de persones que consideren Déu com un invent humà per mantenir disciplinades les multituds. Però Déu és sant i desitja pel bé de l’home que aquest consideri sant l’espai que trepitgen els seus peus 

Octavi Pereña i Cortina