DEPRESSIONS VENÇUDES

“Més del 50% de les visites que atenen els CAP són per ansietat o depressió”, és el títol que ocupa tot l’ample de la pàgina. En lletra més petita es llegeix: “Els metges alerten que la crisi ha fet augmentar aquest tipus de malalties”.

La Dra. Teresa Vilà va assegurar que aquesta xifra inclou pacients que arriben a la consulta amb somatitzacions d’aquestes malalties. “Venen perquè els fa mal l’estómac, pateixen migranyes o estan contracturats, per situacions que deriven de l’estrès o de l’ansietat”. Segons l’Organització Mundial de la Salut l’any 2025 el 25% de la població dels països desenvolupats tindrà alguna malaltia mental. Solen generar-se per l’aïllament, la competició i l’estès que hi ha en aquestos països teòricament  desenvolupats”

Simon Castles en el seu escrit Quan l’estrès és més que dolor al clatell, diu: “Fer patològic (l’estrès), en unes altres paraules fa triomfar la politització. Les malures individuals apaguen l’acció sobre els mals de la societat. Aquest procés no necessita publicitat, funciona molt bé per ajudar a mantenir l’estatu quo. També, indiscutiblement proporciona considerables guanys al capitalisme ja que un sempre  creixent nombre de productes i serveis (massatges, llibres d’auto ajuda, teràpies, alcohol vitamines, productes farmacèutics)  es venen a una població derrotada per tal d’ajudar-la amb l’estrès i l’ansietat”. Simon Castles afegeix: “Agafem un exemple de derrotats: la mare que està sola i que veiem que lluita en el tramvia. Indiscutiblement se’n beneficiarà d’un massatge i d’un tractament en un balneari , si s’ho pot permetre i té temps. Ho trobarà relaxant en un aspecte corporal. Però això no hauria de permetre passar per alt les coses que ajudarien a reduir d’una manera considerable l’estrès: facilitats d’habitatge, millores condicions pels llogaters, disposar guarderies a preus  assequibles, llocs de treball que respirin amistat i familiaritat, sous justos i un millor transport públic que permeti que les famílies i amics es puguin relacionar, ja que evitaria caure en l’aïllacionisme”.

Indiscutiblement en un món tacat pel pecat i el govern de Satanàs entre bastidors fa impossible convertir la terra en un paradís. Això no vol dir que no s’hagi de per tot el que sigui possible per reduir els factors estressants. Però no es podrà evitar la seva presència. Si algú assegura que es pot recuperat el paradís perdut en les actuals circumstàncies, ens enganya.

La medicalització de l’estrès  no és la manera més indicada per combatre’l. Pot ser la manera més fàcil d’intentar arranjar el problema , però la píndola no solucionarà la dificultat, l’agreuja perquè crea addicció i en alguns casos se l’ha de tractar amb les dificultats afegides que l’acompanyen.

Una situació estressant sovint no se la pot canviar a curt termini, per tant hem de conviure amb ella. Si es soluciona l’actual se’n presentarà una de nova. Aquesta és la realitat, encara que no agradi. Donar-nos cops de cap contra la paret agreuja la crisi mental.

Algú va dir: “No és el que menges el que et produeix úlceres…és el que se’t menja a tu”. I això és el que ens passa quan interioritzem el que és extern. Si això ho guardem dins l’ànima es converteix en una cosa que la corseca i fa la vida tràgica i insuportable. El que és fora, real o imaginat, no ens hauria d’aterrir. Hem de deixar-ho allí on és. En tot cas fer-ho desaparèixer si és possible. Mai interioritzar-ho.

La realitat, però, és que l’ésser humà és molt feble. Avui molta gimnàstica, moltes curses atlètiques, molt esport, però l’ànima molt feble. L’home d’avui valora l’aspecte exterior i margina enfortir la seva ànima.  El resultat és que es troba incapacitat per afrontar les situacions externes que amenacen  aclaparar-lo.

L’Escriptura compara l’ésser humà amb un gerro de fang o de vidre que és molt fràgil. Això és  l’home quan s’independitza de Déu: manifesta de manera molt clara la seva fragilitat. Els factors externs el colpegen i el deixen fora de combat. Si no volem que les circumstàncies ens enfonsin en l’estrès, l’ansietat, la depressió, hem de buscar la força interior que necessitem, però no dins nostre on només s’hi troba feblesa, fora de nosaltres, en Déu que proveeix de força al cansat: “El Déu de l’eternitat, el Senyor, el Creador dels confins de la terra”, hi pot trobar en Ell el vigor que necessita perquè “ no es cansa ni es fatiga…Ell dóna  força al cansat, i al qui no té gens de vigor li multiplica l’energia. També els nois es fatiguen i es cansen, però els qui esperen en el Senyor renoven la força, alcen les ales com les àguiles, corren i no es fatiguen, caminen i no defalleixen” (Isaïes 40:28-31). La victòria contra l’estrès, la depressió, l’angoixa es troba en el Senyor que dóna força al feble.

Octavi Pereña i Cortina