TSUNAMI ADOLESCENT

Un reportatge sobre sexe infantil – adolescent és escruixidor. A Lleida quinze nenes menors de 16 anys van donar a llum l’any 2011, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística. Unes altres 26 d’aquesta mateixa franja d’edat van decidir avortar. Entre les més joves, 6 d’elles tenien 14 anys o menys, de les quals 3 van ser mares.

Sempre que hi ha un problema hi ha una causa. Les coses no succeeixen per casualitat. Cada cop que es presenta una dificultat s’ha de buscar el motiu per contrarestar-la. La causa de tot això és més profunda que la llei  absurda i mancada de seny que manifesta el legislador que estableix que el infants poden mantenir relacions sexuals amb adults a partir dels 13 anys.

És un fet contrastat que la societat actual està supersexualitzada, que per rendir culte al sexe es troba en un estat de frustració permanent i d’una intensa desvalorització de l’altre ja que se’l percep com un objecte d’usar i llençar. Fixem-nos en la publicitat: s’usa la dona com esquer. Quin paper se li fa jugar a la dona que se la presenta mig nua i de manera provocativa en anuncis de companyies aèries o de cotxes? Els  publicistes saben que l’estímul sexual atreu i que els homes es fixen en els anuncis que estimulen la seva sexualitat. Podem assegurar que la dona gairebé és omnipresent en la publicitat.

Es diu que de tan repetir una mentida s’arriba a creure-se-la. La publicitat està farcida de mentides que de tan reiterades  s’acaba creient el missatge fraudulent que transmet. De tan vendre la dona com objecte d’explotació s’acaba per considerar-la com un objecte que serveix per gratificar les passions sexuals masculines. Ens agradi o no, el cert és que la societat actual en gran manera considera la dona com objecte. La gelosia com expressió d’amor és un sentiment incorrecte que porta a fomentar la violència contra la dona i que neix del domini que es vol imposar sobre ella. Els assetjaments sexuals en els llocs de treball i les violacions conjugal i extraconjugals en són la conseqüència. De considerar la dona propietat de l’home. Davant d’aquesta filosofia que impera no ens ha d’estranyar que hi hagi mares que prostitueixin les seves pròpies filles adolescents o que els seus companys assetgin i violin les seves fillastres.

El psicòleg Javier Urra afirma: “Ja de nens s’ha d’ensenyar a embridar l’ego i a no aixecar la mà i que no valen excuses com em vaig obcecar , se’ls ha d’educar amb sentit crític sabent que hi ha coses que estan bé i d’altres que estan malament, encara que hi hagi qui les faci”.

Espanya es caracteritza per la seva exuberant legislació i també pel seu incompliment i d’una remarcable absència d’ètica i de moral. És aquí on s’ha de posar l’èmfasi en l’educació infantil. Les paraules han d’anar acompanyades d’un bon exemple.

El programa de ràdio que escoltava tractava de l’interès actual que desperten les xifres que recentment ha publicat  l’Institut Nacional d’Estadística sobre el comportament sexual de la infància – adolescència. Javier Urra assegura que en general els infants que viuen en un ambient en el que s’hi respira bona convivència familiar no es presenten amb tanta gravetat els problemes que denuncia l’anàlisi del comportament sexual de la infància – adolescència. Hi ha excessives desestructures  familiars en tots els nivells socials. L’ètica i la moral brillen per la seva absència en massa llars. El problema infantil /adolescent que comentem s’ha de començar a resoldre en l’àmbit familiar.

Si li dediquem un minut a llegir els Deu Manaments que es troben a Èxode 20:1-17 hi trobarem quelcom molt significatiu: els quatre primers preceptes emfasitzen l’autoritat suprema de Déu. Els sis restants tenen que veure amb les relacions socials. El primer de la sèrie afirma que els fills han d’honorar el pare i la mare. Fet que manifesta que Déu l’Autoritat suprema delega en els pares la responsabilitat d’educar els seus fills. Un bon nombre d’especialistes afirmen que el desgavell que presenta l’adolescència actual es deu a la pèrdua de l’autoritat paterna. Aquesta desaparició la provoca el fet que els pares no reconeixen l’autoritat suprema de Déu. El resultat és que la moral i l’ètica trontollen perquè no hi ha normes inviolables que s’han d’obeir. La conseqüència d’aquesta pèrdua és que caminem per un fangar i per evitar ser engolits, precipitadament ens volem agafar en els nostres principis ètics i morals inestables. La nostra activitat precipitada fa que el fangar ens engoleixi més ràpidament. Sense Déu no hi ha sortida vàlida al fracàs ètic i moral.

Si els pares reconeguessin que l’autoritat que tenen sobre els fills és d’ordre diví, la manera d’educar els fills en seria una altra. Tindrien de manera permanent en el seu punt de mira  les instruccions divines donades  per la felicitat de l’home, no per fer-li la  guitza. És així com sortirien del fangar en que han caigut per la seva desobediència a la Llei de Déu i posarien els peu sobre la Roca que és Crist, la qual cosa els proporcionaria estabilitat i responsabilitat. Pel que fa el tema de la sexualitat que comentem avui, ensenyarien els seus fills: siguin nens o nenes que els seus cossos no són de la seva propietat i que no poden fer amb ells el que vulguin. Que no els han d’exhibir públicament i que no els han d’utilitzar com si fos una automedicació per esborrar l’angoixa a que els provoca la inestabilitat del món que els envolta, la desesperació que desperta la crisi oceànica en que es troben immersos i la por paralitzant que els desperta veure la misèria que porta la degradació ètica i moral de la societat en general. Si els pares eduquen els fills en el temor del Senyor el tsunami impetuós no se’ls engoliria perquè les seves vides estarien edificades sobre Crist, la Roca que resisteix amb fermesa l’envestida de les aigües turbulents.

Octavi Pereña i Cortina