NOÈ I EL NOSTRE TEMPS

Hol·lywood ha decidit fer una superproducció amb Noè com a protagonista. Com totes les superproduccions hol·lywoodenses de caràcter bíblic Noè està farcida d’efectes especials, recarregada  d’afegits que no s’adiuen al relat bíblic que té com a base. Seguint el costum, les superproduccions bíbliques que tenen per finalitat distreure l’espectador abans que instruir-lo en el contingut bíblic aconsegueixen confondre’l en amagar-los en vertader contingut en fer-ne l’adaptació cinematogràfica. En definitiva Noè és un melodrama que exagera i deforma el text bíblic amb el propòsit de despertar sensacions que mantinguin enganxat l’espectador fins el The End.. L’únic valor positiu que pot tenir Noè és si desperta l’espectador i el mou a voler descobrir el paral·lelisme existents entre el temps del patriarca i el nostre, llegint el text bíblic que el desperti de la letargia espiritual i el mogui a témer Déu. Com totes les novetats cinematogràfiques Noè passarà sense pena ni glòria, excepte si es descobreix    el valor que té el Noè bíblic pels nostres dies. 

La terra que habitava Noè “S’havia corromput davant de Déu, i la terra era plena de violència…estava corrompuda, perquè tota carn havia corromput el seu camí sobre la terra” (Gènesi 6:11,12). En aquest escenari de degradació moral causat per haver abandonat Déu hi ha un home: Noè que manté íntima comunió amb Déu que li revela els seus propòsits: “La fi de tota carn ha arribat davant meu, perquè la terra és plena de violència per culpa d’ells. Heus aquí els destruiré juntament amb la terra” (v.13). Esbrinarem qui era Noè.

El text ens diu: “Noè caminava amb Déu” (v.9). En el context bíblic caminar amb Déu significa mantenir diàriament i al llarg de tota la vida íntima relació amb Déu, obeint els manaments divins i vivint santament. Noè podia viure aquest estil de vida perquè “va trobar gràcia davant dels ulls del Senyor” (v.8). Déu en la seva misericòrdia va escollir Noè perquè fos el seu representant i fos “un predicador de justícia” (2 Pere 2:5), no d’una justícia humana que ho és tot menys justa, sinó de la justícia de Déu que perdona el pecador i el converteix en amic seu. Noè sabia per revelació divina la destrucció que s’apropava a la humanitat si no es penedia dels seus pecats i retornava a Déu. Durant tot el temps que va durar la construcció de l’arca Noè predicava el perdó de Déu .  El text no ens diu res quina va ser la reacció dels homes a l’anunci que feia Noè de la misericòrdia de Déu. Ens podem imaginar que devia ser semblant a la resposta que els futurs gendres de Lot van donar quan els anunciava la imminent destrucció de Sodoma i Gomorra: “Els semblava que bromejava” (Gènesi 19:14). Finalitzat el període de gràcia: destrucció irrevocable. La família de Noè, un total de sis persones van trobar refugi en l’arca i van sobreviure al Diluvi.

Jesús, referint-se al Judici Final, reconeix la historicitat de Noè i el Diluvi en dir: “I com els dies de Noè, així serà també la vinguda del Fill de l’Home. Perquè així com en els dies abans del diluvi menjaven i bevien, es casaven i es donaven en casament, fins el dia que Noè va entrar dins de l’arca, no se’n va adonar fins que va venir el diluvi i se’ls va endur tots, així serà també la vinguda del Fill de l’Home” (Mateu 24:27-39). El recordatori que Jesús fa de Noè i del Diluvi no és per fer-lo caure en sac foradat.

El Diluvi, amb la destrucció de tota la terra és un avís que ens recorda que no es pot bromejar amb la ira de Déu. L’apòstol Pere referint-se al Dia Final, escriu: “El Senyor no retarda la seva promesa, sinó que és longànime amb nosaltres, i perquè no vol que ningú es perdi, sinó que tots arribin al penediment. Però el Dia del Senyor vindrà com un lladre de nit, Aquell dia els cels passaran amb estrèpit, els elements s’abrusaran, i la terra i les obres que hi ha seran cremades” (2 Pere 3:9,10).

Jesús que mai bromeja explica la paràbola de les deu verges, cinc assenyades i cinc nècies. Les assenyades estaven preparades per “entrar amb Ell a les bodes, i la porta va ser tancada”. Les nècies van anar corrent a buscar oli. Quan van tornar es van trobar que la porta que donava accés a la sala del banquet estava tancada. Llavors es van posar frenètiques a donar cops a la porta i cridant: “Senyor, Senyor, obre’ns! Però Ell va respondre i va dir: En veritat us dic, no us conec”. Llavors dirigint-se als seus oients i a nosaltres, diu: “Vetlleu, doncs, perquè no sabeu el dia  ni l’hora en que el Fill de l’Home ha de venir” (Mateu 25:1-13). Que el lector no cregui que Jesús bromeja. La paràbola de les deu verges és una suplica amorosa  per intentar desvetllar-nos del son ensopidor que ens mou a negligir que la vinguda del Senyor pot ser imminent i sense avisar. “Vetlleu!” És el clam angoixós de qui estima ja que si tanca la porta del banquet de noces ja no es pot obrir . Serà colpidor escoltar “el plor i el cruixit de les dens”

Octavi Pereña i Cortina

perenya22@yahoo.es