EUROPA: ON VAS?

Tres adolescents menors d’edat, de 15 i 16 anys, estudiants modèliques en col·legis qualificats d’excel·lents van intentar passar a Síria per unir-se al contingent femení conegut com núvies de gihadistes. Què pot motivar que noies occidentalitzades decideixen unir-se a la bàrbara organització que ha declarat la guerra i destruir la societat en que van néixer i criat? Com és possible que una mare pugui sembrar el l’ànima d’un nen de tres anys sentiments assassins molt intensos fent-li repetir frases com: “Vull anar a degollar” o “Degolla el policia i vine”? Quina és la causa que nens / nenes de 6 ó 7 anys puguin autoimmolar-se fent esclatar els explosius que porten damunt per mirar de fer com més víctimes millor?

La Bíblia ens ofereix dues possibles causes.

“I quan l’esperit impur ha sortit de l’home, vaga per llocs  àrids, cercant repòs, i no en troba. Llavors diu: Tornaré a casa meva d’on he sortit. I quan arriba la troba desocupada, escombrada i endreçada. Aleshores va i agafa amb ell set altres esperits pitjors que ell, i hi entren i hi habiten. I la condició darrera d’aquell home esdevé pitjor que la primera. Així serà també amb aquesta generació dolenta” (Mateu 12:43-45).

L’ésser humà és concebut en pecat. Aquesta situació la podríem denominar “possessió satànica tova”. Aquest domini es manifesta als nostres ulls a partir del naixement. Les entremaliadures dels infants en donen fe. Des de la nostra perspectiva la casa està “desocupada, escombrada i endreçada”. Aquesta condició no dura gaire. Una casa “desocupada, escombrada i endreçada” si no s’escombra, es treu la pols i es netegen els vidres, al poc temps fa fàstic. La innocència infantil es perd per les influències externes que l’assetgen. Pel que diu la Bíblia la influència és satànica. En la concepció, si la possessió era tova poc a poc es va fent més dura. Si un infant cau a les mans d’una mare com Samira Yerou que ensenya el seu fill a degollar és com els set esperits pitjors que el primer que prenen possessió de l’ànima infantil convertint l’infant en un assassí com els gihadistes que ens mostren els vídeos propagandístics per atemorir Europa a la que amenacen amb destruir-la.

Els europeus tenim l’antídot per evitar que les nostres fills siguin reclutats per l’Estat Islàmic i no es converteixin en assassins sense entranyes que no els importa res destruir la cultura en la que s’han criat. No tota la culpa és d’aquests infants i adolescents que es deixen  enganxar en les xarxes que els paren els islamistes fanàtics ja que si no veuen la trampa parada és a causa que quelcom ha fallat en l’educació d’aquests adolescents.

No hem de perdre de vista que és impossible entendre Europa sense la influència que ha exercit el cristianisme. “Si ha arribat fins on ha arribat és gràcies als principis bíblics que, d’una manera o altra, han estat implantats en les seves venes, encara que de vegades de manera incorrecta. Europa no es pot aïllar d’una consciència, història i ciència cristianes” (Luís Cano). És evident que Europa renega del seu fonament cristià i no té inconvenient en donar suport, en nom dels drets humans, l’Islam que amenaça amb destruir-la. Bé es pot aplicar la paràbola del fill pròdig al que li passa  a Europa. Ens hem cansat de viure en la casa del Pare i malgastat l’herència que ens ha donat amb els dons  que l’han fer prosperar servint altres déus que no són Ell: filosofies paganes, ateisme, materialisme…que desemboca en el desconcert que la pertorba. El desastre que va afectar el fill pròdig va fer que aquest, quan ja no podia caure més baix, va tornar en si i es va dir a si mateix: “M’alçaré i aniré al meu pare, i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu, ja no sóc digne de ser anomenat fill teu, tracta’m com un dels teus jornalers. I es va alçar i se’n va anar cap el seu pare” (Lluc 15:18-20). El pare el va rebre com a fill, el va perdonar i es va celebrar una festa per alegrar-se del fill perdut i retrobat. Oh Europa, retorna al Pare per recuperar la glòria que es marceix!

Europa en la seva fugida de la casa del Pare ha negligit educar els seus fills: “Instrueix el noi concernent el seu camí, i ni quan sigui vell no se n’apartarà” (Proverbis 22:6). Són nombroses les  referències que es troben en la Bíblia responsabilitzant els pares en l’ensenyança de la doctrina correcta. La doctrina cristiana bíblica no ensenya a matar, tot el contrari, a estimar inclús els enemics.  Estimar Déu sobre totes les coses i ser-li fidel posa el fonament sobre el que s’edifica una societat justa i pròspera perquè estan activats els principis de la justícia social. Ensenyar els infants a ser temorosos de Déu, a més de promoure el benestar social, Déu es converteix en un mur protector que manté allunyats els enemics que pretenen destruir Europa.

L’església és el talaier que avisa de la imminència del perill i n’és la responsable del destí de les persones que estan sota la seva protecció. Si l’església s’adorm i no vigila és responsable de la mort  de les persones que no van ser alertades de la imminència del perill. Si es situa dalt de la torre , com li pertoca, i albira l’enemic que s’apropa i alerta la població i aquesta segueix donant l’esquena al Pare i prefereix seguir amb les seves corrupcions, l’església no és responsable de la mort dels qui prefereixen girar la cara per no veure el perill mortal que els assetja.

Octavi Pereña i Cortina