TIRANIA INFANTIL

Un problema que cada cop es fa més greu és el dels nens tirans que abraça infants de diverses edats amb un patró de comportament etiquetat d’egoista, egocèntric, amb la mínima tolerància a les seves frustracions, que sempre vol ser el número 1. Els nens tirans rebutgen les normes socials més elementals i les figures d’autoritat que es manifesten en els conflictes amb els pares i mestres. La sociòloga Anna Berga i Timoneda diu: “El trencament amb els models autoritaris ha donat pas a un buit d’autoritat, acompanyat d’un clima d’incertesa moral que dificulta l’educació dels fills”. ”Educar avui dia és”, com diu Salvador Cardús, “una empresa amb risc”.

Si una cosa falla s’ha d’anar a buscar el motiu. Què és el que ha causat la trencadissa  dels models autoritaris que han donat pas a al buit d’autoritat? Sovint s’amaga el cap sota l’ala per no veure la realitat. Aquesta actitud d’indiferència no ajuda a resoldre el greu problema que representen els nens tirans. No és veritat que el temps fa que el que s’ha espatllat s’arrangi sense fer res. El que no s’arranja quan es detecten els indicis que alguna cosa no funciona be, s’empitjora. Què fa que en les famílies es produeixi un buit d’autoritat que acaba produint nens tirans?

Algú ha dit: “En molts casos, al costat d’un jove delinqüent (nen tirà), sol haver-hi pares permissius”. Avui hi ha tolerància a renegar de les responsabilitats paternes i substituir-les per relacions amicals. El metge Francisco Kovacs fa diana quan diu: “Els pares poden decidir ser amics dels seus fills, però han de ser conscients que els deixen orfes”. A un orfe li manca la supervisió paterna i materna la qual cosa farà que li manqui l’educació moral, la formació espiritual, tan necessària per a un bon comportament.  Aquesta educació inclou regles, preceptes, fes i no facis, respecte als altres, empatia vers el feble, el de color diferent, de l’altre sexe. L’educació moral i espiritual va acompanyada de l càstig proporcional a la infracció. L’educació basada en l’amistat està mancada de la formació ètica i espiritual que instrueix el nen en els bons hàbits. La instrucció que té per finalitat educar en el civisme exigeix la responsabilitat dels pares en instruir els seus fills donant-los exemple. Una imatge val més que mil paraules.. No és responsabilitat de l’amic educar. Com lo nou és que els pares han de ser amics dels seus fills aquests es queden sense el guiatge que els convertiria en ciutadans exemplars quan sigui adults. ¿Ens hem parat a pensar quina és la causa de que la corrupció estigui tan estesa en la política? Preguntem-nos qui exemple han rebut els polítics actuals dels seus pares.

Quan el fill brama exigint alguna cosa i per no sentir-lo se li dóna s’estan posant els fonaments perquè es converteixi en un nen tirà. Deixar de ser amic per convertir-se en pare / mare no es produeix per art de màgia. És un procés que neix i es perfecciona deixant-se guiar per Déu. Alguns recent casats que volen ser bons pares reclamen una instrucció específica per aprendre a ser pares competents. La competència en paternitat no s’assoleix només assistint durant unes setmanes a una classes dirigides per psicòlegs i educadors, sinó deixant-se instruir per Déu perquè els inculqui els valors ètics, morals i espirituals que s’han d’acceptar i que són necessaris  per donar el bon exemple que els fills necessitaran veure en ells.

Hi ha una dita que diu: “Qui et vol bé et farà plorar”. L’estimar els fills inclou disciplinar-los i fer-los plorar quan se’ls negui quelcom que es consideri que no es oportú ni convenient. La Paraula de Déu diu: “Corregeix el teu fill mentre hi ha esperança, però no deixis que la teva ànima s’irriti fins a matar-lo” (Proverbis 19:18). N’hi ha que són contraris a la disciplina perquè ho consideren un atemptat a la llibertat individual de l’infant. La llibertat no exclou  les regles i les limitacions. El producte d’excloure en l’educació les regles que s’han d’obeir és el llibertinatge que veiem  reflectit en el turisme d’alcohol i sexe de baix cost que fa inhabitable els indrets on acampa a l’ample.

És evident que els nens tirans són el resultat de que els pares s’han desentès de Déu i de la seva Llei. És vol resoldre el problema de l’incivisme mitjançant l’educació escolar i tractaments psicològics. El resultat no és el que s’espera perquè l’esperit tirà que s’amaga   en l’interior de l’ànima no s’ha eliminat. Només cal veure com la tirania no solament es manifesta en el bullying infantil, també en les relacions socials dels adults, moltes d’elles extremadament tiràniques. No hem d’oblidar tampoc la guerra que és la manifestació de la tirania infantil elevada a la màxima potència.

Octavi Pereña i Cortina