FES ANTAGÒNIQUES

Segons la UNESCO “les guerres neixen en l’esperit humà, és en l’esperit dels homes on s’han d’aixecar les defenses de la pau”. El mot esperit és molt ambigu. Es diu que es conrea l’esperit si s’és amant de les grans obres de la literatura universal o si se’l refina delectant-se en les magnífiques creacions musicals. L’esperit de l’home és molt més que aquella part interior  que li permet gaudir de la bellesa de les creacions artístiques. Segons la Bíblia l’esperit equival al cor d’on provenen els pensaments bons i dolents. Mentre es segueixi creient que l’esperit de l’home és aquell indret íntim que se’l pot activar sensualment no es podrà impedir que en el cor neixin pensaments que impulsin  la violència en general i  la guerra en concret. Com és possible que una persona aparentment normal sense cap motiu que ho indiqui pugui llençar-se contra una altra fins destruir-la? Potser és la conseqüència d’allò que el psicòleg nord-americà Philip Zimbardo anomena efecte Llucifer.

Totes les guerres tenen en comú l’estupidesa humana. Les guerres de la religió que van portar el sofriment i la fam a Europa  gràcies a l’estupidesa de reis i clergat, s’han revifat. Un déu que necessita la protecció humana no mereix que se l’anomeni déu. Tampoc no es mereix que s’adori un déu que exigeix que els infidels creguin en ell per la força i sota el temor de morir violentament si no es converteix a ell. La fe és quelcom personal que no es pot imposar per la força, sinó pel convenciment. La pràctica religiosa imposada per la coacció és un acte hipòcrita ja que no s’actua d’acord a la consciència.

La guerra de la religió ha tornat a esclatar entre l’islam i el cristianisme. Fins ara l’antagonisme es manifestava en atacs a petites comunitats cristianes i en individus musulmans convertits al cristianisme. Ara amb l’Estat Islàmic i altres grups extremistes s’ha convertit en una guerra declarada que té el propòsit d’esborrar el cristianisme de sobre la faç de la terra per implantar l’islam arreu.

L’agressivitat de l’islam contra el cristianisme no ens agafa per sorpresa. Jesús ja va anunciar al començament del seu ministeri públic: ”Feliços vosaltres quan us insultin i us persegueixin i diguin, mentint, tota mena de mal contra vosaltres per causa meva: alegreu-vos i exalteu de goig, perquè la vostra recompensa és en els cels, que així van perseguir els profetes que us han precedir” ((Mateu 5:11,12). Quan els deixebles li van preguntar per les senyals que precedirien la fi del temps, els va dir que a més de guerres, terratrèmols i altres cataclismes els va aclarir: “Abans d’aquestes coses us posaran les mans al damunt i us perseguiran, us lliuraran a les sinagogues i a les presons,  us duran davant de reis i governadors per causa del meu Nom, i això us serà ocasió de donar testimoni” (Lluc 21:12,13).

Abraham ja era vell i no tenia cap fill que heretés els seus béns. El senyor li havia promès un fill  i l’hereu no venia. Sara, la seva esposa, seguint el costum de l’època li ofereix Agar, la seva esclava, perquè jegui amb ella. El fruit que nasqués de la relació seria considerat fill de la mare estèril. El resultat va ser el naixement d’Ismael. Aquest no va ser el fill promès que havia de ser de Sara. Quan Abraham tenia cent anys  el senyor va visitar Sara i va concebre i va néixer Isaac.  Quan Isaac va ser despopat, per celebrar-ho Abraham va fer un banquet. Llavors va succeir quelcom, aparentment una criaturada, que dóna llum al que està passant avui amb l’extremisme islàmic: Ismael “se’n burlava” d’Isaac. (Gènesi 21:9).L’apòstol Pau  fa aquesta interpretació del fet: “Però el de l’esclava va néixer segons la carn, i el de la lliure, per la promesa…I nosaltres germans, som fills de la promesa, com Isaac. Però, així com aleshores el nascut segons la carn perseguia el nascut segons l’esperit, així també ara”(Gàlates 4: 23,28-31). Els vertaders fills d’Abraham no ho són els de la línia d’Ismael sinó per la d’Isaac. Els jueus, aquí s’hi poden també incloure els musulmans, poden presumir de ser descendència d’Abraham, però Jesús desmenteix aquesta pretensió en dir: “Si fóssiu fills d'Abraham, faríeu les obres d’Abraham…Cerqueu matar-me…Vosaltres sou del vostre pare el diable, i voleu fer els desigs del vostre pare, ell era homicidi des del principi…” (Joan 8:39-44). Tant islamistes com jueus no són fills espirituals d’Abraham perquè no són de la fe d’Abraham. Abraham va creure en el Messies que havia de venir, es dir, el Fill de Déu encarnat en l’ home Jesús. En general ni els islamistes ni els jueus tenen aquesta fe. Descendents d’Abraham segons la carn sí, descendents segons la fe d’Abraham, no. Dues fes contraposades que no poden anar juntes. La llum i la foscor s’exclouen. Allí on hi ha l’una exclou l’altra. “El nascut segons la carn perseguia el nascut segons l’esperit, així també ara”. Les dues descendències es repel·len i ho faran fins el darrer dia. Per això les lleis alcoràniques  sentencien a mort els fidels musulmans que es converteixen a Crist i persegueixen a mort els cristians allí on ho poden fer.

Octavi Pereña i Cortina