SOLITUD CURATIVA

Avui hi ha un desequilibri entre solitud i estar sol. Les persones no saben estar soles perquè desconeixen què és la solitud. Aquesta situació que fa de mal pair crec que un mestre hindú la descriu molt bé: “Mil persones caminant per un camí, mil solituds caminant juntes”. És cert que l’ésser humà és un ésser gregari, social, que s’agrupa. S’ha de trobar l’equilibri entre solitud, estar sol i ser sociable. La solitud és un art que s’aprèn amb la pràctica i que comença buscant Déu. L’ésser humà va ser creat per tenir necessitat de Déu. Aquesta necessitat es va degradar quan l’home va decidir prescindir d’Ell i escoltar la veu de Satanàs. Aquest fet va obrir la porta de bat a bat a la idolatria que no és altra cosa que substituir Déu que el va crear per déus que es creen per instigació satànica. Aquest divorci és el causant de que a l’home no li agradi el silenci, la solitud, perquè no li agrada tenir intimitat amb Déu. L’exemple d’això ens el dóna Adam que s’amaga de la presència de Déu i cobreix la seva nuesa amb un davantal cosit amb fulles de figuera. Li agrada dissertar sobre Déu  però  li avorreix conèixer-lo.

El dany que es va produir en el paradís, el divorci entre Déu i l’home no és un mal irreparable. Es pot recuperar la bona sintonia que existia entre Déu i la criatura abans del pecat. La manera de recuperar-la la dissenya el mateix Déu  que des de l’eternitat passada va esbossar-la perquè l’home tornés a  sintonitzar amb Ell un cop hagués pecat. Les pells del animals amb les que Déu va tapar la nuesa  d’Adam i Eva no eren res més que el símbol de l’Anyell de Déu, el Crist, que esborra el pecat del món. Per la fe en aquest Anyell l’home fa les paus amb Déu i s’inicia el camí que enforteix la intimitat amb Ell. Aquesta intimitat es troba en la solitud, en l’aïllar-se del mundanal brogit. És en la solitud aïllat de l’entorn sorollós, fent ús dels mitjans que Déu posa a disposició de l’ésser humà : la Bíblia i la pregària és com creix en el coneixement de Déu que havia perdut en el paradís. L’ànima en la solitud no està sola gaudeix de la companyonia amb Déu.

La solitud que porta  recuperar la intimitat amb Déu ensenya a saber estar sol. Necessita companyia, però no de qualsevol mena. Recordem la dita del mestre hindú: “Mil persones caminant per un camí, mil solituds caminat juntes”. Tot just llevar-se engega la ràdio o el televisor buscant companyia. Les veus que sent li proporcionen una aparent companyonia que no eliminen la solitud de l’ànima. Això es fa extensiu als mòbils, portàtils i la multitud d’estris electrònics que serveixen per comunicar-se que no eliminen la solitud de l’ànima.

Al no tenir resol el problema de l’ànima les relacions socials no són el que haurien de ser. Són conflictives. El resultat de les desavinences personals porta a que les persones  es tanquin dins d’una closca per aïllar-se de l’entorn que les perjudica. L’aïllament social no és la solució. No s’hi troben bé soles. Llavors se serveixen de les noves tecnologies que els permeten mantenir relacions virtuals mitjançant la pantalla. Aquestes son relacions anònimes, fredes, sense caliu humà. No satisfan. El resultat és l’addicció a la tecnologia. Per escapolir-se de les flames es cau a les brases

El dèficit comunicatiu té una causa: l’ésser humà no ha resol el problema de la solitud de l’ànima. No el soluciona perquè la seva filosofia és errònia ja que es basa en la creença que Déu no existeix. El que no existeix no serveix. Sí, Déu existeix. La creació ho confirma. L’existència humana ho certifica.  El desig inconscient de Déu ho assevera. La mateixa idolatria tant perniciosa per l’ànima és l’evidència que l’home necessita Déu. El que falla d’aquest buscar és que es fa per camins erronis. La proliferació del fervor religiós expressat de diverses maneres, incrementat en èpoques de crisi és una altra evidència que l’home desitja tenir intimitat amb Déu. El que passa amb aquesta diversitat religiosa és que moltes d’aquestes manifestacions no tenen en compte la manera com es pot recuperar l’amistat amb Déu perduda en el paradís i que Déu en la seva misericòrdia ensenya com fer-ho a l’inici de la Història amb els anyells que Ell mata i que amb les seves pells tapa la nuesa del nostres primers pares, símbol de que el pecat que separa de Déu és esborrat.

Abans de començar el ministeri públic de Jesús Joan el Baptista el presenta com “l’Anyell de Déu que treu el pecat del món” (Joan 1:29). La fe que el Jesús bíblic restableix l’amistat amb Déu perduda fa que la solitud tingui sentit. A resultes d’això estar sol no danya ni les relacions socials perjudicials  perquè les dificultats serveixen precisament per tenir més necessitat de Déu, el Déu que satisfà i omple.

Octavi Pereña i Cortina