PASQUA!

Cada dia és l’adequat per parlar de Jesús i de la seva salvació perquè mai se sap si aquest dia serà l’última oportunitat de sentir parlar del seu perdó. El missatge que transmet l’anomenada Setmana Santa no és realment la veritat de l’Evangeli  ja que l’ha enfosquit les tradicions que se li han anat afegint al llarg dels segles.

Anem al relat de Lluc que descriu el moment crucial de la vida de Jesús que és la seva crucifixió per perdonar els pecats de les persones. Als ulls de la gent tres malfactors pengen de les seves corresponents creus envoltats d’una gentada cridanera assedegada de sang que s’ha reunit per contemplar com moren sofrint tres persones. El lloc no és el més adient per entaular una conversa i menys de caràcter espiritual que té que veure amb la salvació. Si aquesta reunió l’hagués convocat  els seus protagonistes no haurien escollit un lloc tant poc propici, amb tant poca intimitat i envoltats d’un públic ensordidor. Però la reunió no l’ha convocat l’home sinó Déu que l’ha preordinat des d’abans de la creació del món, escollint el dia i l’hora: La Pasqua en que tenia que morir Jesús per la salvació del poble de Déu.

Els soldats romans que custodiaven l’escenari, mentre es jugaven als daus les pertinences de Jesús es burlaven d’Ell dient-li: “Si ets el Rei dels jueus, salva’t a tu mateix” (Lluc 23:37), ignorant que estaven dient una gran veritat.: Jesús, el Rei dels jueus, el Rei del Regne de Déu, ciutadans del qual ho són jueus i gentils que el reconeixen com a Rei.

És possible que tant el cartell que estava clavat a la creu sobre el cap de Jesús com les paraules dels soldats arribessin a les oïdes dels dos malfactors i estimulessin a un d’ells a dirigir-se a Jesús de manera ultratjant, dient-li: “Si ets el Crist, salva’t a tu mateix i a nosaltres” (v.39). L’escenari posa de manifest què en són de misteriosos els camins del Senyor. Un dels malfactors es burla de Jesús mentre que l’altre li respon dient-li: “Tampoc tu no tens remor de Déu, tot i estant sota la mateixa condemna” (v.40). L’Esperit Sant que de manera invisible treballa redargüint-nos dels pecats l’inspira a confessar  la seva condició de pecador: “I ben cert, nosaltres amb justícia, perquè rebem la justa pena per les coses que vam fer, però aquest no ha fet res de mal” (v.41). Què admirable és la gràcia de Déu que en un segon canvia la manera de pensar d’un home! Un delinqüent acostumat a la violència i que és molt possible que la justifiqués amb un: “s’ho mereixia”, a punt de morir reconeix que el terrible sofriment que li ocasionava estar clavat a la creu se’ls mereix pels seus fets delictius comesos.

És més, reconeix que les seves malifetes no les va cometre exclusivament contra els homes, se n’adona que prèviament les havia fet contra Déu. Aquest home que no reconeixia haver comés cap mal, s’humilia davant de Jesús i li prega: “Senyor, recorda’t de mi quan vinguis en el teu regne” (v.42). El mateix Jesús que havia dit: “Els qui estan bons no tenen necessitat de metge, sinó els qui estan malalts”, i que: “no he vingut a cridar justos, sinó pecadors al penediment” (Mateu 9: 12,13), ¿no perdonaria els pecats d’aquell home que pateix al seu costat i que humilment li demana: “Senyor, recorda’t de mi quan vinguis en el teu regne”? Jesús li contesta garantint-li: “En veritat et dic: Avui seràs amb mi en el paradís” (v. 43).

No tots els pecadors que s’acosten a Jesús ho fan poc abans d’expirar el seu darrer alè. Molts ho fan anys abans del decés. Tots els qui li demanen que se’n recordi d’ells rebran la mateixa resposta: “Seràs amb mi en el paradís”.

Al llarg dels segles s’ha degradat la celebració de la Pasqua fent-ho amb gran rebombori religiós, però ignorant el seu significat. L’apòstol Pau ens diu que no ho hem de fer deixant que “el llevat fermenti tota la massa” (1 Corintis 5:6), és dir, que el pecat que no ha estat perdonat per Jesús presideixi la seva celebració: “Per tant”, diu l’apòstol, “netegeu el llevat vell  a fi que sigueu una nova massa, així com sou sense llevat, perquè Crist la nostra Pasqua a estat sacrificat a favor de nosaltres. Per tant, celebrem la festa, no pas amb llevat vell ni amb llevat de malícia i perversitat, sinó amb pans àzims (pa sense llevat) de sinceritat i de veritat” (1 Corintis 5:7,8). L’apòstol ens està dient que si Jesús ha mort pels nostres pecats, com podem seguir vivint amb ells. Les nostres vides han de ser àzims, es dir, com si fóssim pa sense llevat, manifestant davant el món que la sang que Jesús va vessar a la creu verament ens ha “rentat dels nostres pecats amb al seva sang” (Apocalipsi 1:5). Si no hi ha una evidència de que Jesús ens hagi rentat tots els nostres pecats no ens ha d’estranyar que en siguin molts els qui veient el nostre comportament tant poc edificant prengui la decisió de no voler saber res amb del Jesús que anunciem amb els nostres lavis. Ai d’aquells que posen entrebancs a un d’aquests petits” (Lluc 17:2).

Octavi Pereña i Cortina