¿CREACIÓ SENSE DÉU?

¿Podem fer de la nostra una realitat sense  Déu? Ramon Drudis i Mauri en el seu escrit La nostra realitat sense Deu, diu que sí es pot. De fet, en són molts els que la viuen. ¿A quin preu? Per a molts, Déu “és un paradigma abstracte corresponent al món físic, a les lleis de la natura, el déu dels filòsofs, llavors no tinc cap problema amb aquest déu. Però si es tracta d’un ésser transcendent, creador de l’univers, omnipotent, un setciències que t’escolta quan reses i et castiga quan peques, llavors tinc un problema” (Ramon Drudis i Mauri), llavors no es té necessitat del Déu creador i salvador. Així és com l’home es converteix en el seu propi déu.

“Posats a pensar, diu Drudis, “com és possible que un Déu omnipotent, la substància comuna de tots els éssers i de totes les coses, permeti la mort de nadons i joves, les croades, la guerra santa o jihad i la fam en els països pobres?”, l’excusa de sempre: Déu és el culpable dels nostres mals per eximir-nos de la nostra responsabilitat. D’aquest Déu cruel, assassí, culpable de totes les nostres  responsabilitats, ni sentir-ne a parlar. Ramon Drudis que com astrònom examina l’univers amb l’ajut de potents telescopis que no sap veure Déu en la meravella del macro cosmos arriba a la conclusió que “és una espècie de senedéu (sense necessitat de Déu) i no pas perquè hagi provat la inexistència de déu, sinó perquè tot aquest esquema religiós atempta contra la meva la meva integritat, la meva llibertat i la meva dignitat com a ésser moral i autònom “. L’apòstol Pau diu d’aquells que observant la creació que manifesta l’existència de Déu, reneguin d’Ell: “Afirmant ser savis, es tornen necis” (Romans 1:22).

Està clar, Ramon Drudis és evolucionista, per això escriu: “Avui les creences religioses porten milers d’anys d’avantatge per la qual cosa s’han endinsat en la nostra cultura, tradicions i institucions. Fou en la joventut en que la humanitat va estar encisada per la idea religiosa, ja que encara no havia arribat l’edat de la raó”. L’astrònom ens ve a dir que si creiem en Déu ho fem perquè encara ens queden reminiscències del passat prehumà  existent abans de l’arribada de l’edat de la raó. “Déu va ser creat”, diu, “a la imatge de l’home, específicament homes de societats primitives que s’espantaven pels llamps, erupcions volcàniques, terratrèmols, eclipsis i cometes en el cel”. Els homínids prehumans per protegir-se de la por que  els provocava la natura desenfrenada es van inventar la idea del déu protector , una idea racional(?) quan segons Ramon Drudis, encara no havia arribat l’edat de la raó.

No, senyor Drudis, Déu no és l’invent d’uns prehumans irracionals atemorits. Déu ja existia bans de la creació i va ser Ell qui va crear l’home a la seva imatge i semblança encara que vostè pensi que va ser l’home qui va crear Déu a la seva imatge i semblança, es dir, amb tots els defectes i passions com els déus de la mitologia grega clàssica. Quin sentit té creure en un déu revestit de totes les febleses humanes? Els déus que l’home es fabrica són el resultat de que no tenint la protecció de l’Omnipotent, impulsats per la superstició es fabriquen déus d’or, plata, fusta…que tenen ulls que no hi veuen, oïdes que no escolten, peus que no caminen i que per poder-los transportar se’ls ha de fixar perquè no caiguin i s’esmicolin. Aquests déus inservibles se’ls fabriquen els qui no creuen en el Déu omnipotent creador de l’univers i de tot el que existeix. 

Vostè senyor Drudis no pot creure en el Déu que revela la Bíblia a causa de que no pot entendre que aquest Déu permeti que passin les malifetes que veuen els nostres ulls cada dia i que vostè denuncia. Però vostè no se n’adona que la intel·ligència que Déu li ha donat amb la que pot investigar  el cosmos l’ha convertit en un no necessitat de Déu i que ha divinitzat la raó que fa que sigui un ésser racional, no un homínid prehumà. Vostè s’ha convertit en un idòlatra que no adora una imatge a semblança humana, ni al sol, ni la lluna, ni rius, ni arbres, ni altres maneres més abominables, però és un idòlatra de quelcom invisible: la raó i, la conseqüència de la seva idolatria científica no li permet entendre perquè un Déu omnipotent pot permetre tot allò que vostè denuncia. Tot el vostè condemna jo també ho faig. Divergim en l’origen de les malifetes. Vostè culpa a Déu perquè sent omnipotent les consent. Jo culpo l’home perquè s’ha apartat del Creador  i en lloc d’acceptar les lleis que són fruit de la seva sobirania i legislades pel bon funcionament de la creació s’ha insubordinat contra la seva autoritat i fent ús de la raó defectuosa a causa de la seva desobediència  es deixa guiar per ella amb el resultat de la caòtica situació que vivim.

Déu no ha creat l’home autòmat. El va crear amb la capacitat de prendre decisions. Aquest do el va fer servir per primer cop quan va optar per menjar el fruit de l’arbre que Déu li havia prohibit. El resultat d’aquesta decisió lliurement presa va ser que es va trencar la relació amb Déu, en el resultat la idolatria en les seves diverses manifestacions: burdes, artístiques, científiques.

Anem a l’astronomia que és el tema que ara ens interessa: “Les coses invisibles d’Ell (Déu), el seu poder etern i la seva divinitat, són clarament visibles des de la creació del món i es comprenen a través de les coses creades, a fi que siguin inexcusables . Perquè tot i havent conegut Déu, no el van glorificar com a Déu i no li van donar gràcies , sinó que es esdevenir vans en els seus raonaments i el seu cor insensat es va enfosquir. Afirmant ser savis es van tornar necis i van canviar la glòria del Déu incorruptible per una imatge semblant a…I com que no van aprovar de reconèixer Déu, Déu els va lliurar a una ment reprovada a fer coses impròpies i estan plens de tota  injustícia…” (Romans 1:18-32).

Dono la raó a Ramon Drudis. Déu permet les coses que Romans descriu, però, no perquè Déu es desentengui del home i es despreocupi del que passa, sinó perquè sent just la infracció de la seva llei establerta com a Creador té les conseqüències. L’home és responsable dels seus actes.

Octavi Pereña i Cortina