¿DE QUI S’HA DE TENIR POR?

El terrorisme islàmic ha aconseguit injectar una psicosi col·lectiva que engrosseix la realitat. No es pot posar en dubte que l’anomenat Estat Islàmic  colpeja allí on pot produir major ressò mediàtic amb la qual cosa les persones hi veuen fantasmes arreu. Una mostra de la psicosi col·lectiva la trobem en el que va passar a Platja d’Aro. El Periódico del 3 d’agost de 2016 porta una ressenya dels fets: “precisament, anit es van registrar escenes de pànic a platja d’Aro quan, a les 10 de la nit, un grup de turistes es van presentar en el centre de la població amb la intenció de realitzar un flashmob, o el que és el mateix una acció en la que es perseguien entre ells simulant la persecució d’un personatge famós”. Els testimonis de l’escenificació en veure les corredisses dels actors ho van relacionar amb un acte terrorista que “va sembrar el pànic entre la població. Centenars de persones es van recloure en comerços i discoteques i missatges d’alerta en les xarxes socials. El Sistema d’Emergències va atendre diverses persones d’atacs d’ansietat”.

Unes paraules de Jennifer Benson: “La propera vegada que la por s’apoderi de tu, no deixis entrar el pànic. Pots inclús confiar en el Senyor en la foscor” i el salmista: “El dia que jo tinc por jo confio en tu (Déu)” (Salm 56:3). L’ànima de la persona que no guarda Déu dins seu és com una ciutat sense muralles, està desprotegida i la por s’hi introdueix fàcilment en el seu interior provocant estralls. Qui clama al Senyor, Ell escolta i dóna resposta i l’allibera de totes les seves pors perquè és l’escut que el protegeix de les seves fletxes incendiàries.

En aquests moments que de manera molt pesada els informatius donen preferència a les notícies que tenen que veure amb els terroristes que fan esclatar explosius o disparen de manera indiscriminada contra grups de persones que tranquil·lament s’estan prenent una beguda asseguts a la terrassa d’un cafè o comprant en una àrea comercial, la por s’apodera de nosaltres i el moviment d’una fulla ens espanta. Emocionalment estem desprotegits i la por com un lladre que entra furtivament a casa per robar s’introdueix en la nostra ànima i comença a escampar el virus del pànic. Ens trobem indefensos davant l temor que neix instintivament en les nostres ànimes que tenen les muralles enderrocades. Necessitem amb urgència  la protecció que ens guardi del sobresalt.

Som curts de vista i només ens veiem com cossos, oblidant la part espiritual que també compta. A causa de la nostra miopia només valorem el cos, la part més fràgil  a causa de que només néixer ja s’inicia la cursa vers la mort i oblidem l’ànima que té una durada eterna de salvació o de condemnació. L’ànima per la seva condició espiritual no la valorem. Només apreciem els sentits i, com diu un anunci publicitari: Excita’ls.

Mai bo és massa tard per rectificar. Es diu que és de savis fer-ho. A veure si som capaços de mostrar que en som!

Jesús ens fa un advertiment: “I jo us dic, amics: No tingueu por dels qui maten el cos, i després d’això no poden fer res més” (Lluc 12:14). Aquestes paraules pronunciades fa més de 2000 anys sembla com si haguessin estat dites l’any 2016. No. Aquestes paraules han estat preservades en lletra impresa perquè són útils per a totes les generacions, perquè en totes les èpoques han estat marcades per la violència. La institucional amb els poderosos que moguts per els egoismes declaren guerres portant a l’escorxador els soldats obligats a agafar les armes per defendre els seus interessos i, la població civil que sofreix la devastació de ciutats i viles. A més és un fet ben documentat de l’existència de bandolers que assaltaven els caminants  per robar-los i sovint matar-los. Les paraules de Jesús no tenen data de caducitat.

Jesús ens vol obrir els ulls amb la intenció de que sapiguem de qui verament hem de tenir por: “Tingueu por d’aquell que després de matar, té potestat de llençar a l’infern, sí, us ho dic, a ell heu de témer” (v.5). Diuen que quan les persones posen l’ull en el visor d’un telescopi (de l’Observatori Fabra) solen mussitar: “Déu meu, Déu meu”. Aquesta no és una declaració de fe davant la meravella de la creació, sinó una reacció instintiva  que és l’efecte d’una tradició de pronunciar en va el Nom de Déu davant de quelcom sorprenent. La realitat segueix sent la indiferència davant el món de l’esperit.

Per inferència, sense anomenar-lo, Jesús ens diu que aquell que hem de témer és Satanàs, el Diable. És clar,  aquest ha aconseguit que no li tinguem por perquè s’ha espavilat a presentar-nos una imatge burlesca seva. Què és això sinó els diables en els cercaviles que fan passar-s’ho d’allò més bé el espectadors? Què n’hem de dir  del diable i la caldera de Perebotero que fa petar de riure a menuts i grans en les representacions nadalenques dels pastorets?

No és d’aquest diable fa faula de qui ens alerta Jesús. Es refereix a aquest ésser espiritual  a qui anomena “pare de mentida i homicida des del principi”. D’aquest esperit maligne és de qui hem de tenir por perquè a més de matar-nos físicament per un acte terrorista “té la potestat de llançar-nos a l’infern”, a la condemna eterna. És del diable de qui ens hem de protegir. Jesús és el castell que ens salvaguarda del diable i no permet que ens toqui. Jesús és el Senyor “el nostre Déu per sempre i eternament: i ens guiarà més enllà de la mort” (Salm 48:14)

Octavi Pereña i Cortina