EUTANÀSIA
Ja fa anys vaig veure una pel·lícula, el nom
de la qual no recordo. Hi havia una escena que em va impactar molt. Una llarga
cua de persones es forma davant un edifici molt modern en el que es practica
l’eutanàsia lliure, sense restriccions legals. Els qui volien morir ho podien
fer de la manera que els semblés millor. És possible que la nova llei que
Holanda prepara sigui un pas més vers l’eutanàsia que pronosticava la
pel·lícula que esmento.
Holanda planteja portar més lluny la llei del
2002 i permetre que les persones que “ja hagin completat la seva vida”, puguin
assistir al suïcidin assistit. La idea del Govern és que la gent gran amb un
fort desig de morir, encara que no estigui sotmesa a un patiment físic o
psicològic insuportable, pugui rebre ajuda professional per fer-ho d’una manera
digna”.
La proposta de la llei holandesa “es refereix
a les persones grans que ja no tenen ganes de seguir endavant amb les seves
vides, que tenen dificultat d’acceptar el final de la seva autonomia personal o
la mobilitat reduïda o que se senten soles per la pèrdua d’un ésser estimat”.
La proposició de llei no concreta l’edat a que ; de poder accedir a l’ajuda per morir però indica que s’hauria
de dur a terme “sota estrictes condicions”.
“La frase l’han dit molts familiars de
persones grans: “Fa temps que està així, tant de bo Déu se l’endugui aviat”.
Algunes d’aquelles persones la vida de les quals ja no val la pena ni pels que
més se les estimen, aconsegueixen explicar aquest desig per si mateixes amb un
“escolti, doctor, ja està”. “No és que vulguin que els matin, que els treguin
la vida, però sí que expliquen que, per la seva part ja han acabat”, diu el Dr.
Germán Diestre, metge responsable de psicogeriatria al centre sociosanitari
Albada, a l’hospital Pare Taulí de Sabadell.
És interessant el que diu el Dr. Germán
Diestre: “L’extensió del debat als qui no estan malalts però volen acabar la
seva vida perquè els resulta insuportable per altres raons, com el
deteriorament, la seva dependència o la seva soledat, serà més difícil de
resoldre jurídicament. Però és un desig real que no necessàriament se soluciona
tractant-lo com una depressió”.
El problema de viure o morir és una qüestió de
fe. Es pot donar el cas que algun creient de fe feble vulgui que se li apliqui
l’eutanàsia o suïcidi assistit. Qui
té una fe viva en Jesús, capaç de dir: “Jo sé en qui he cregut” rebutjarà
treure’s la vida encara que sigui de manera legal. Per què no ho farà? Perquè
la seva fe en Déu li dóna el suport que necessita en els moments d’extrema
feblesa. La fe en Crist atorga una esperança que no es marceix perquè la vida
eterna que li garanteix no es desfà com un bolado. La certesa de la vida eterna
no treu que durant l’estança en aquest món de pecat el creient en Crist pugui
passar situacions d’intens dolor.
David Roper esperava amb candeletes la seva
jubilació per poder-se dedicar als seus hobbys. “Bé”, diu, “el dia va arribar i
una combinació de factors adversos i una neuropatia em va posar a empènyer un
caminador. No puc fer senderisme, no puc anar a pescar, no puc fer moltes de
les coses que em produïen plaer…No tinc idea del que Déu té preparat per a tu i
per a mi. No hauria de preocupar-nos. El nostre deure és acceptar les coses tal
com són, sabent que en l’amor, saviesa i providència de Déu aquesta situació és
tan bona com ho pugui ser una altra”.
El salm 102 és la “pregària de l’afligit que defalleix, i vessa el seu plany davant el
Senyor”. Indiscutiblement per treure’n profit de les ensenyances que aporta
aquest poema cal creure en Déu, Pare de nostre Senyor Jesucrist, doncs, si no
es creu en Ell, com podrà anar a implorar-li socors en temps d’aflicció?
“Senyor escolta la meva pregària! Que el meu crit d’auxili arribi a Tu. No amaguis el
teu rostre el dia de la meva angoixa. Inclina la teva orella a mi el dia que
t’invoco i respon-me aviat” (vv.1,2). Una de les causes de l’eutanàsia és la
solitud. Un pot trobar-se envoltat de persones i morir-se d’avorriment perquè
no té ningú amb qui parlar. Encara que es doni el cas de tenir algú amb qui
fer-ho l’interlocutor no pot arribar a
les profunditats de l’ànima que és on està arrelada l’aflicció que el marceix i
que li fa dir: “vull morir”. “No puc més”. “El meu cor” afegeix el salmista,
“ha estat colpit, i es marceix com l’herba, fins oblido menjar el meu pa”
(v.4). El poeta reconeix que l’aflicció no és quelcom extern, físic. És el seu
cor que està trasbalsat i aquesta aflicció de l’ànima el porta a “oblidar
menjar el pa”. ¿No és cer que davant l’angoixa en són moltes les persones que
perden la gana?
El salmista no és dels qui creuen en Déu de
llavis i el cor el tenen atrapat en les coses materials. És per això que pot
escriure: “Perquè Ell mira avall des de l’altura del seu santuari, des dels
cels, el Senyor mira sobre la terra, per escoltar el gemec del presoner, per
alliberar els fills de la mort” (vv. 19,20). El sofriment, en la seva
diversitat de tonalitats és impossible extirpar-lo. El pecat d’Adam és el
causant de la seva presència i nosaltres, els seus descendents, en som hereus.
Per què uns sofreixen molt i altres poc, no és al nostre abast donar-li
resposta. El que sí sabem del cert és que en el moment oportú rebrem el seu
socors. El que és cert és que els creients en Crist, hagin sofert molt o poc
aquí en el temps gaudirem plenament de la presència de Déu en el cel, lloc on
no hi haurà sofriment, ni mort, ni cap mena d’injustícia. El paradís perdut en
l’Edèn serà recuperat en la gloria celestial.
Pel qui ara sofreix, el dolor és una realitat,
però, en la foscor de l’adversitat hi
pot trobar el conhort al saber que Jesús per l’Esperit Sant que habita en ell,
si és creient, no el deixa orfe. Està dins seu recordant-li que a la creu va
ser abandonat pel seu Pare a fi que nosaltres en el nostre sofriment tinguem el
conhort que necessitem.
Octavi
Pereña i Cortina
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada