LES CLAVEGUERES DE L’ESTAT

El missatge gràfic d’El Roto: La imatge d’una rata fastigosa que es mou per la claveguera va acompanyada d’aquest text. “Les clavegueres són un bon lloc per conèixer gent important”, diu molt sobre la situació espanyola. Si no m’equivoco qui primer va utilitzar el molt claveguera va ser el president Felipe González que per justificar el terrorisme d’Estat en el cas Gal, va dir: “La Democràcia es guanya en les clavegueres”. Amb aquesta declaració donava per bo que tots els mitjans per aconseguir un fi són lícits. La raó d’Estat preval sobre la justícia. Felipe González i tots els qui l’han seguit en el governament d’Espanya ignoren que “la justícia enalteix la nació, però el pecat és l’oprobi dels pobles” (Proverbis 14.34). Es poden fer moltes proclames que Espanya va bé, que som el país amb més creixement econòmic. Tots aquesta anuncis no són res més que afirmacions narcisistes que posen de manifest la pobres moral i ètica de molts polítics. Aquestes declaracions pomposes ignoren la situació real d’Espanya, per tant s’oblida la precarietat de molts espanyols  i de la injustícia social existent.

Permetre que les clavegueres de l’Estat juguin un paper important en la governació és consentir que les decisions polítiques que es prenguin es facin amb l’assessorament de la foscor de les tenebres impedeixen que es prenguin resolucions  correctes ja que les conclusions  a que arriben  es fan mancades de discerniment.

Les clavegueres de l’Estat afavoreixen la corrupció de l’Administració pública. Per un costat s’hi troba la pròpia corrupció moral del corrupte que fa que cregui que valgui més aprofitar l’ocasió d’enriquir-se que conservar la seva integritat. Per l’altre, hi ha la presumpció que amb tota probabilitat el  delicte quedarà impune. La justícia amb tots els seus endarreriments s’encarrega que els delictes prescriguin, cosa que no hauria de ser així. És possible que en alguns casos la justícia no sigui justa i dicti sentències que són burles als ciutadans. Què passa amb els diners que s’han robat amb el frau i no es tornen? Les clavegueres de l’Estat tenen molts ramals. Això permet que als corruptes no els passi res. Gossos amb gossos no es mosseguen. Una pegunta que requereix una resposta clara: Com es financen els partits i les campanyes electorals? “Si et corromps no et passarà res, si no ho fas tu ets un idiota. Aquest és el principal mecanisme que opera en la ment del corrupte espanyol” (Anxo Lugilde). “Si a l’avarícia li afegeixes  un càrrec polític, tens la corrupció” (Enrique Urbizan).

La corrupció en tots els seus nivells, bàsicament no és una qüestió ètica o moral, és un problema de si es creu o no en Déu el Pare de nostre Senyor Jesucrist. El salmista indica què s’ha de fer per frenar la corrupció: “Inclina el meu cor als teus testimonis i no pas al guany injust” (Salm 119: 36). En la vida es donen moltes oportunitats per untar-se els dits d’oli. Si Déu no existeix o si existeix es desentén dels afers humans, llavors una súplica com la el salmista no es pot produir. Llavors no hi ha una Llei superior a les lleis humanes a la que l’home s’hi ha de subjectar. On no es té en compte aquesta  Llei superior, el resultat el caos. Hi ha lleis, però no Llei. Els llavis mentiders canvien a conveniència les lleis, per això els grans corruptes només reben condemnes simbòliques i els diners robats s’esfumen en el secret dels paradisos fiscals. Però la Llei i el Legislador no se’ls pot manipular com si fossin titelles. Per això els corruptes no en volen saber res de Déu “perquè les seves obres són dolentes”. La Llei de Déu és llum que il·lumina les consciències. Els qui estan fora de Déu i de la seva Llei caminen per les clavegueres de l’Estat perquè en elles imperen les tenebres. “Allò que els ulls  no veuen el cor no se’n dol”, diu el refrany.

La saviesa popular en té molt de sàvia: “Riu bé qui riu darrer, qui riu primer plora darrer”. L’adagi popular il·lustra molt bé el que els passa als corruptes. Al final ploraran perquè el Legislador suprem no els considerarà innocents i cadascun d’ells haurà de pagar segons les seves obres. Aquí no hi ha suborn que valgui. L’espècie de l’amiguisme no existeix. Els corruptes farien molt bé d’abandonar el seu ateisme i reconèixer l’evidència que hi ha un Jutge suprem que no es deixa comprar.

La paràbola del ric i el captaire Llàtzer descriu molt bé la persona del corrupte. “El ric anava vestit de porpra i lli finíssim, i cada dia banquetejava esplèndidament” (Lluc 16:19). Llàtzer, el pidolaire “desitjava saciar-se amb les engrunes que queien de la taula del ric” (v.21). ¿No il·lustra la paràbola del ric i Llàtzer el panorama actual? ¿No descriu les grans fortunes d’avui i els desnonats per les hipoteques? Què dels desocupats  que depenen de l’assistència pública i privada? ¿I dels obrers que contribueixen a crear les grans fortunes i que en compensació reben sous de misèria?

La mort arriba als dos personatges principals de la paràbola. El ric “va ser sepultat. (va obrir els ulls) “ a l’infern en mig de turments” (v.23). Va demanar compassió que li va ser denegada perquè en la condició que es viu en el moment de la mort així serà l’eternitat per ell. Els corruptes viuen avui en els plaers que poden comprar amb els diners, però l’eternitat serà “el plor i el cruixit de les dents” (Lluc 13:28). Aquí no valen ni les misses ni les pregàries pels difunts. La sentència de Déu és irrevocable”.

Octavi Pereña i cortina