PERDÓ FÀCIL

En el segle XIII el mallorquí Ramon Llull va escriure: “Jesucrist no conversa amb nosaltres en aquesta vida. Per això l’Esperit Sant ha ordenat que sigui concedit al prevere l’administració d’aquest sagrament de la penitència amb les seves mans i amb les seves paraules. Ell és l’instrument de Jesucrist que lliga amb justícia i perdona amb misericòrdia. Per això el prevere exigeix que el pecador tongui contrició i que faci confessió i satisfacció pels seus pecats”

El concili de Trento celebrat en el segle XVI va decretar tres coses respecte a la confessió auricular:

·         La confessió és una institució sagramental del Crist.

·         Els sacerdots reben de Déu la facultat de perdonar pecats

·         La confessió a l’oïda del sacerdot és necessària per a poder rebre el perdó diví.

Una declaració del papa Francesc: “Déu sempre ens perdona, Déu no es cansa de perdonar i nosaltres no hem de cansar-nos mai d’anar a demanar-li perdó. El perdó de Déu se’ns dóna a l’Església, se’ns transmet a través del ministeri d’un germà nostre, el sacerdot, que és un home que, com nosaltres, també té necessitat de misericòrdia. Per això els sacerdots han de confessar-se, i també els bisbes: tots som pecadors. Fins i tot el papa es confessa cada quinze dies, perquè el papa és un pecador. El confessor escolta el que li diu, m’aconsella i em perdona, perquè tots tenim necessitat d’aquest perdó”. Aquestes paraules papals semblen molt boniques, però són un pastís enverinat ja que fan dependre el perdó de Déu de la mediació de l’Església i el poder que aquesta s’autoatorga de concedir  als seus sacerdots el poder de perdonar pecats, poder que pertany exclusivament a Déu. Les paraules papals estan en línia amb les resolucions del concili de Trento. Encara que les paraules del salmista no es refereixen a la confessió auricular es poden aplicar perfectament a aquells que confien en homes perquè els perdonin els seus pecats: “No confieu en prínceps, en un fill d’Adam, en qui no hi ha salvació. El seu esperit se’n va, torna a la terra, en aquell mateix dia les seves intencions s’esvaeixen” (Salm 146: 3,4). Confiar en l’home perquè els seus pecats siguin perdonats rep la reprovació de Déu: “Així diu el Senyor:  Maleït l’home que confia en l’ésser humà, i posa en la seva carn la seva força, i el seu cor s’aparta del Senyor” (Jeremies 17:5).  La confessió auricular té la virtut de desviar la lleialtat a Déu i dipositar-la en una institució  i els seus ministres, per molt que sigui el seu renom: “Cap servent no pot servir dos senyors perquè o avorrirà l’un i estimarà l’altre, o es dedicarà a l’un i menysprearà l’altre. No podeu servir Déu i la riquesa (home)” (Lluc 16:13).

Lluís Martínez Sistach, arquebisbe de Barcelona, pregunta: “Però què ho fa que sempre, i avui més, ens costa tant acostar-nos al sagrament de la penitència per aconseguir la gràcia de Déu i reconciliar-nos amb Ell? L’Església, en lloc de penedir-se per haver abandonat la Paraula de Déu per seguir tradicions i filosofies humanes, agreuja encara més el descarrilament quan per facilitar la confessió auricular aposta per la confessió digital.

Llúcia Ramis, en el seu escrit La redempció portàtil, és explícita: “El sentiment de culpa és tan insuportable que al final buides el pap, amb les conseqüències que comporta. Això té els dies comptats gràcies a una nova aplicació per la qual la santa Església et redimeix els teus pecats mitjançant un Tinder de la confessió…L’invent sembla fet a mida per a antics ministres de l’Interior. Imaginem que deixes anar una mentida de les grosses, i la feina te treu tant de temps que tens por de no trobar el moment d’agenollar-te davant del teu confessor de confiança, en aquest cas aniries directe a l’Infern. Ara, a través del mòbil, pots tenir una cita amb el capellà que et donarà el perdó. Tant se val si robes uns milions, o injuries, o comets perjuri, o ets infidel a la teva esposa o al teu marit. Ja no has de carregar amb el pes del pecat. In nomine iPhone Androidet spiritus Sancti”.

El perdó fàcil que ensenya Llúcia Ramis amb l’aprovació papal no és el perdó que ensenya la Bíblia. Penso que el Salm 51 que va escriure el rei David després d’haver estat amonestat pel profeta Natan a causa del seu adulteri i l’assassinat del marit de la seva amant, aclareix la manera com Déu perdona, dirigint-se a Déu sense mediació sacerdotal, escriu: “Compadeix-te de mi, Déu meu, segons la teva misericòrdia i d’acord amb la multitud de les teves misericòrdies, esborra les meves transgressions. Renta’m completament de la meva iniquitat, i neteja’m del meu pecat. Perquè reconec les meves transgressions, i el meu pecat és sempre davant meu. Contra tu, particularment contra tu he pecat, i he fet el mal als teus ulls, a fi que siguis trobat just quan parles, i pur quan jutges” (vv. 1.4).

Jesús que salva el poble de Déu dels seus pecats li diu a la dona que havia estat sorpresa en adulteri i els seus acusadors la volien apedregar: “Jo tampoc no et condemno. Vés-te’n i no pequis més” (Joan 8:11). Jesús pot perdonar la dona pecadora perquè sent el Messies, i en compliment de les Escriptures va ser enlairat com la serpent de bronze en el desert. Com diu l’apòstol Pere: “Ell mateix va portar els nostres pecats  en el seu cos sobre la fusta (la creu), a fi que nosaltres, havent mort als pecats, visquem per a la justícia: per la seva ferida vam ser guarits” (1 Pere 2:24). En el perdó de Jesús no apareix per enlloc la mediació sacerdotal.

Octavi Pereña i Cortina