LLEI, ¿ON ETS?

Paraula de Déu: “Ai dels qui estableixen decrets d’iniquitat, i dels qui escriuen sentències opressores, per privar els pobres de la justícia i per prendre violentament el judici als afligits del meu poble, i per fer de les viudes la meva presa i per desposseir els orfes. Què fareu doncs, el dia del càstig i de la destrucció sobtada que vindrà de lluny? ¿A qui us atansareu per rebre ajut, i on deixareu el vostre honor?” (Isaïes 10: 1-3). “Encara he vist una altra cosa sota el sol: La maldat regna en la sala de justícia, la maldat ha pes el lloc del dret” (Eclesiastès 3:16). Aquests dos textos són una mostra dels molts que es troben en la Bíblia que manifesten que Déu està interessat pel que passa en els tribunals de justícia i dels pensaments més secrets que brollen en les ments dels legisladors a l’hora de redactar lleis que han de regular l’administració de justícia.

“Una llei injusta”, va dir sant Agustí, “no és llei de cap manera”.

Com sabem si una llei és justa o injusta? Ens ajudarà a respondre a aquesta pregunta una carta que Martin Luther King va escriure des de a presó de Birmingham el 12 d’abril de 1963 per desacatar la llei d’Alabama contra les manifestacions públiques. Trobant-se a la garjola li van arribar declaracions que les seves activitats en favor dels drets dels negres eren “imprudents i inoportunes” i “suplicant tant als ciutadans blancs com negres a respectar els principis de la llei i de l’ordre i del seny”. Comm tots els reformadors religiosos o socials, Luther King va ser un boig, un irrespectuós amb els principis de la llei, de l’ordre i del seny.

Referint-se als seus detractors Luter King escriu: “Mostreu moltíssima preocupació pel nostre desig de trencar lleis. Aquest és un interès legítim. Amb molta diligència insistim que les persones obeeixin la decisió de la Cort Suprema de 1954 que il·legalitzava  la segregació en les escoles públiques. És bastant estrany que ens trobem conscientment desobeint lleis. Algú es pot preguntar: Com pots ser partidari de desobeir algunes lleis i obeir-ne altres? La resposta es troba en el fet que hi ha dos tipus de lleis. Hi ha lleis justes i hi ha lleis injustes. Quina és la diferència entre les dues? Una llei justa és un codi fer per l’home que encaixa amb la llei moral o la llei de Déu. Una llei injusta és un codi que no està en harmonia amb la llei moral. Dient-ho amb el pensament de sant Tomàs d’Aquino, una llei injusta és una llei humana que no està arrelada en la llei eterna i natural. Qualsevol llei que edifica la persona és justa. Qualsevol llei que degradi la persona humana és injusta. Totes les lleis que segreguin són injustes perquè la segregació deforma l’ànima i perjudica la persona”.

Romans 13:1 ordena que tothom es sotmeti a les autoritats “perquè no hi ha autoritat que no vingui de Déu, i les autoritats que hi ha, han estat establertes per Déu”. ¿Significa aquesta declaració que s’han d’obeir a ulls clucs les autoritats? Aquest text separat del seu context, sí, però quan es contrasta amb altres textos, es matisa l’obediència que s’ha de donar a les autoritats. “Tota l’Escriptura és inspirada per Déu” (2 Timoteu 3: 16). Els textos bíblics que desmenteixen els absolutismes de les autoritats també són Paraula de Déu i s’han de tenir en compte a l’hora d’afrontar el dilema de la desobediència civil.

Martí Luter, el reformador del segle XVI, va desobeir l’Església perquè s’havia allunyat de l’autoritat de la Bíblia. L’Església representava els principis de la llei i de l’ordre i del seny. Les lleis de l’Església eren legals, però injustes. Martí Luter es va convertir en un proscrit, en una fora de la llei, però es trobava en la legalitat de Déu. Ara, amb l’ecumenisme que guanya adeptes, gairebé se’l converteix en sant. Què ha passat? Senzillament que les denuncies que el reformador alemany  feia contra l’Església, avui hom se n’adona que tenien raó de ser.

La desobediència civil l’avala la Bíblia. Tres joves jueus es van exposar a ser condemnats a la foguera per desobeir la llei de Nabucodonosor que obligava als babilonis a adorar l’estàtua que havia erigit (Daniel 3: 1-30). El profeta Daniel, malgrat l’amenaça de ser llançat al fossar dels lleons, es va negar a complir la llei de Darius que prohibia que ningú pogués adorar altre déu o persona que no fos el rei. (Daniel 6: 1-28). Els apòstols de Jesús es van negar a obeir l’ordre del Sanedrí que prohibia predicar i fer miracles en el nom de Jesús (Fets 4: 1-22). La Bíblia ensenya a desobeir pacíficament les lleis injustes.

Les lleis injustes que estimulen  a la desobediència civil pacífica s’han de reformar a la llum de la Paraula de Déu. Assemblant-se a l’Església que a la llum de les Escriptures ha d’estar immersa en un procés de reforma permanent, els governs també han de contrastar les seves lleis amb la Llei de Déu perquè les lleis que legislin siguin justes. “La justícia enalteix la nació: però el pecat (lleis injustes) és l’oprobi dels pobles” (Proverbis 14: 34).

Octavi Pereña i Cortina