dilluns, 27 de febrer del 2017

POSTVERITAT

Qui ensenya els infants a mentir? Qui li ha ensenyat a un nen de 3 ó 4 anys a mentir quan la seva mare el renya per haver-la desobeït i diu No, no ho he fet? Qui li ha ensenyat a mentir? Ningú. És la reacció natural a la seva condició de pecador. ¿No diem que els nens són innocents? La Bíblia diu que no: “Heus aquí, en iniquitat vaig ser portat, i en pecat em va concebre la meva mare” (Salm 51:5). La mentida no és una actitud que s’aprèn, sinó una manera de ser que neix d’una naturalesa pecadora. Per això la mentida es manifesta arreu.
Atès que tots els éssers humans portem el virus de la mentida en el cor, les relacions conjugal se’n ressenten per les declaracions d’amor sense amor. Els tractes comercials es trenquen per estafa. La publicitat enganyosa fa perdre clients perquè els compradors se n’adonen que la qualitat del producte no és la que la publicitat anuncia. No cal dir que la mentida corromp la política. Estats Units té molts defectes, com totes les nacions, però valora la sinceritat dels seus presidents i càrrecs electes. Han tingut presidents que s’han distingit pels escàndols sexuals, que no han hagut de dimitir perquè se’ls considera afers privats. Han hagut de dimitir, però, per mentir. Recentment Michael Flynn, conseller de Seguretat Nacional en el govern del polèmic Donald Trump ha hagut de dimitir per mentir. A Espanya, potser a causa de que amb un Parenostre i deu Avemaries es perdonen els pecats, aquí hi ha polítics que de tant mentir se’ls han fet els nassos més llargs que el de Pinotxo i, impertorbables segueixen asseguts en les poltrones del poder.
Ara s’ha posat de moda el mot postveritat. Antoni Puigvert diu que el diccionari Oxford el va escollir a finals del 2016 com la paraula de l’any i la descriu “com aquest context en què els prejudicis, els sentiments i les opinions tenen més pes que els fets objectivables. Puigvert citant Luis Racionero, diu: “La postveritat es filla de la visió moderna que proclama l’existència de múltiples i contradictòries veritats”. En el camp concret de la política cada partit es creu ser posseïdor de la veritat absoluta i pretén imposar-la a qualsevols preu, considerant tots els mitjans legítims per imposar-la. En aquest sentit Miquel Roca Junyent, escriu: “La postveritat és el millor caldo de cultiu per a la mentida instrumentalitzada al servei  del joc brut. I no és versemblant creure que amb el joc brut ni la llibertat, ni la convivència ni el progrés puguin sortir beneficiats”.
Postveritat és un eufemisme per evitar el mot mentira. Tot el que la Bíblia diu sobre la mentira ho condensa en una sola sentència, el novè manament: ”No donaràs fals testimoni contra el teu proïsme”  (Èxode 20: 16). Els manaments de Déu no han estat proclamats amb la intenció que l’ésser humà pugui salvar-se complint-los al peu de la lletra. No hi ha hagut, no hi és i no hi serà cap persona que pugui complir el decàleg a la perfecció. El seu propòsit és fer veure a les persones la seva condició de pecadors i la gravetat del seu pecat. El propòsit de la Llei és portar els pecadors a Crist perquè aquest amb la seva sang els renti tots i alhora, amb el poder que li atorga l’Esperit Sant comencin a desterrar-los de les seves vides, i en concret la mentida que és el tema de la nostra reflexió.
Tant l’incrèdul com el cristià redimit per Jesús, ambdós son pecadors que transiten pels viaranys d’aquest món. Quan arriben a la cruïlla els cristians segueixen el sender de l’obediència  a la llei de Déu, per dos motius: L’un perquè tenen consciència que la mentira, malgrat que molts la consideren un pecat venial, una entremaliadura infantil sense importància, no deixa de ser una infracció d’un dels manaments de la Llei de Déu. La mentira sigui un pecat venial o greu, és una infracció de la Llei de Déu que té una gran transcendència: “Perquè qualsevol que guardi tota la Llei, però peca en un sol punt, és culpable de tots” (Jaume 2:10). Als ulls de Déu el mentider és paregut a l’adúlter, al lladre, l’homicida…La mentira no és una transgressió que es pugui reparar amb la recitació d’esma d’un Parenostre. Per desfer la seva perversitat va caldre que Jesús morís en la creu per poder perdonar aquest pecat. El creient vertader estima la Llei perquè estima el Legislador. Amb l’ajut e l’Esperit Sant el creient manté una lluita aferrissada contra l pecat que l’assetja.  Com a bon jardiner que és controla la presència de la mentira en el seu cor i davant de qualsevol brot que aparegui  es dóna manya per arrencar-lo. La lluita contra la mentira és un seguit de batalles que no s’acabarà fins el dia de la resurrecció. Els vers cristians a partir del moment de la seva conversió a Jesús segueixen el camí estret, poc transitat, que porta a la Vida. A la cruïlla els incrèduls van pel camí oposat, el de la màniga ampla, en el que no hi ha llei. No hi ha pecat. Tot és lícit. La degradació moral impera. La mentira amb el seu poder destructor ho corromp tot.
En la cruïlla hi ha un rètol que assenyala dos destins: VERITAT – MENTIRA. El caminant ha d’elegir la destinació.
Octavi Pereña i Cortina


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada