CORRUPCIÓ!

Fa anys que es parla de corrupció a Espanya. A finals d’abril de 2017 s’està posant de manifest que la muntanya de corrupció s’ha fet alta que està amenaçant amb sepultar sota la seva merda la cúpula política del país. La immensitat del femer no té límits. Davant la magnitud del problema ens hem de fer nostra la pregunta que s’atribueix a Alexandre el Gran de Grècia i que li va fer al filòsof Diògenes, quan el  el va veure caminant pel carrer un dia que el sol lluïa amb força, portant a la mà un llum d’oli encès: “Què fas portant el llumener encès avui que fa un dia tant esplèndid?” La resposta que el savi li va donar al monarca va ser: “Busco un home”. Pel carrer transitaven molt homes. Diògenes no buscava un home qualsevol. Anava darrere d’un home íntegre. On trobar-lo? Grouxo Marx, l’actor, ens dóna resposta a la pregunta quan diu: “Només hi ha una manera de saber si un home és honest. Si respon sí, llavors és un corrupte”. Si fem una enquesta i preguntem a les persones si creuen que són bones, la resposta a la pregunta és la prova del coto fluix ja que posa de manifest que no hi ha un pam de net. La majoria d’elles asseguren que no han trencat mai un plat.

“Qui oli manega els dits s’unta”, diu el refrany. Cert que no tothom no s’unta els dits d’oli, si no es té l’oportunitat de fer-ho. L’avarícia, que és el “desig excessiu i desordenat d’adquirir riqueses i guardar-les”, defineix el diccionari, és a l’abast de tothom. Doncs, bé, referint-se al binomi avarícia-corrupció, el director de cine Enrique  Urbizan, escriu: “Si a l’avarícia li afegim un càrrec polític, tens la corrupció”. Aquesta és la causa per la que algunes persones “honestes” quan adquireixen un càrrec polític no poden resistir la temptació d’untar-se els dits d’oli. També és cert que no tots que poden posen la mà al calaix,  això no és perquè siguin bones persones. Segons Jesús només Déu és bo. El que passa és que Déu en la seva misericòrdia restreny la dolenteria innata, impedint que es pugui manifestar en tota la seva cruesa.  Aquest actuar de Déu ha he ser motiu d’agraïment. Això sí, cal que es cregui que Ell existeix. Si no és així, la seva providència a favor dels homes s’interpreta com que aquests són bons.

Un comentarista anònim ha deixat escrit: “Hi ha dos mecanismes que impulsen la corrupció  en l’administració pública. Un és la pròpia corrupció moral del corrupte, que fa que es cregui que val més aprofitar una ocasió per enriquir-se que conservar la integritat. I l’altre és la percepció que amb tota probabilitat el seu delicte quedarà impune”.

Rodrigue Trembley es pregunta i respon la causa dels col·lapses econòmics globals, en escriure: “Per què l’economia mundial sembla patir cada seixanta anys una turbulència econòmica i bancària que amenaça el col·lapse l’economia mundial. La resposta es troba en la cobdícia humana i la corrupció política, aspectes que sembla treballen junts per portar a l’extrem tots els tipus de pràctiques especulatives i parasitàries”.

La resposta que se li vol donar a la corrupció és el populisme polític, filosofia política emergent avui, que denuncia, no la causa, sinó la manifestació de la corrupció que s’hi amaga en la intimitat e l’ànima i que es manifesta amb tota la seva cruesa quan les circumstàncies li són propícies. El populisme polític emergent pot frenar momentàniament la corrupció que ens ha portat l’alternança  del bipartidisme. En el moment que el populisme s’assegui en la poltrona del poder deixa de ser tallafocs per convertir-se en corrupció pura i dura.

Per combatre eficaçment la corrupció s’ha d’anar a l’arrel que la ocasiona que és la incredulitat. Si no hi ha Déu no hi ha Llei suprema. Si no hi ha Llei no hi ha justícia. Sense Déu impera la llei del més fort. Tot és permès. Les lleis humanes es trenquen impunement i sovint es fan a gust dels poderosos que darrere bastidors mouen els fils dels legislador. Esclafen els qui s’hi oposen. Una societat sense Déu sempre acaba com Sodoma i Gomorra, consumida pel foc de la justícia de Déu. Els imperis que s’han anat aixecant al llarg de la història, tots ells han acabat sent  destruïts per la corrupció que han generat.

“Amb el temor del Senyor l’home s’aparta del mal” (Proverbis 16:6). La persona temorosa de Déu, conscient de la corrupció que s’hi amaga en el seu cor, implora Déu d’aquesta faiçó: “Inclina el meu cor als teus testimonis (la Llei de Déu), i no pas al guany injust” (Salm 119: 36). Sense Déu, el Pare de nostre Senyor Jesucrist, cap societat, per il·lustrada que sigui, pot desterrar el femer de la corrupció.

Octavi Pereña i Cortina