dimarts, 30 de maig del 2017


LLEI SÍ, LLEI NO


La llei és bona si se’n fa un bon ús. Si no és així es converteix en una cotilla que impedeix que l’aire fresc de la llibertat ameri la ciutadania. En el camp religiós no feien un bon ús de la llei els fariseus del temps de Jesús.

Meritxell Borràs que acusa el Govern e Madrid de fer un mal ús de la llei es treu de la màniga  la paraula <i>urnafòbia</i> per la seva obsessió de voler impedir que els catalans puguin fer servir les urnes per poder decidir el seu futur polític. <i>Fòbia</i> és aversió a quelcom. Desconec si existeix una paraula per concentrar “obsessió per”. Actualment l’obsessió del Govern de Madrid és la llei. En aquest cas sí que existeix un mot que comprimeix “obsessió per la llei”: <i>Fariseu</i>. Els fariseus eren uns sectaris del temps de Jesús que es caracteritzaven per una suposada obediència estricta a la llei de Moisés. Jesús que va ser qui va revelar la Llei de Déu al cabdill israelita perquè fos aplicada al govern del poble en les diverses situacions diàries, els fariseus l’acusaven de ser un infractor de la llei de Moisès perquè la interpretava des del punt de vista de la justícia, la misericòrdia i la fe. La duresa de la llei s’humanitza quan es sosté sobre aquests tres peus.

Jesús, als obsessionats per la llei, els fariseus els cataloga d’hipòcrites perquè disfressant-se de pietosos i de respectuosos amb la llei, la infringien: “De fora sembleu justos als homes, però per dintre esteu plens d’hipocresia i d’iniquitat” (Mateu 23:28). Així són tots els addictes a la llei: uns hipòcrites perquè són els primers a incomplir-la si no els és favorable als seus interessos. A més es mostren molt exigents a que els altres la compleixin.

L’apòstol Pau, al convertir-se a Jesús, anant a Damasc per empresonar els cristians que residien en la ciutat, referint-se a la seva vida anterior com a fariseu, escriu: “Malgrat que jo podria tenir confiança fins i tot en la carn, si a algú li sembla que pot confiar en la carn, jo encara més: circumcidat al vuitè dia, del llinatge d’Israel, de la tribu de benjamí, hebreu d’hebreus, pel que fa a la llei <i>fariseu</i>, pel que fa al zel, perseguidor de l’església, pel que fa a la justícia que és en la llei, irreprensible” (Filipencs 3: 4-6). Pau idolatrava la llei no en el sentit que havia estat donada per Déu, sinó en el sentit que li donaven els fariseus. Ídol és algú o quelcom que s’interposa entre Déu i l’home. Quan s’arriba al punt d’adorar la llei, sigui religiosa o política, l’home es converteix en un fanàtic. Es deshumanitza. Se li produeix un enduriment de cor que li roba l’empatia, l’amor al proïsme. C. H. Spurgeon, predicador evangèlic anglès va escriure unes paraules que descriuen l’enduriment de cor que es produeix en els adoradors de la llei: “Les normes humanes són pobres i miops, i quan els homes les escullen com el seu camí, et porten per muntanyes tenebroses”

Avui, en nom de la Democràcia es fa un enaltiment tant extrem de la Constitució que se la divinitza. L’instrument que va ser útil per passar de la Dictadura a la Democràcia sense vessament de sang, se l’ha convertit en una cotilla que asfixia a una bona part de la ciutadania. Les lleis, en el moment que es descobreix que són obsoletes, que s’han convertit en un obstacle per al progrés i la bona convivència, s’ha de modificar sense pèrdua de temps i ser substituïdes per unes altres que obrin finestres i deixin passar alenades d’aire fresc que vigoritza la societat. Un poble que no es ventila, pereix.

Ens trobem en una situació en que l’ídol que se’n fa de la Constitució té els mateixos efectes que van tenir els idòlatres de la llei de Moisès: es creien “irreprensibles”, creença errònia que els feia posar per sobre de la resta de persones. Els constitucionalistes a ultrança es comporten de manera semblant als fariseus que per mantenir-se dalt del pòdium no vacil·laven en intrigar, mentir, pactar amb el diable (Pilat, governador romà, menyspreat pels jueus), amb el propòsit de desfer-se de Jesús que s’havia convertir el l’enemic número u. Aquesta actitud no és la que ensenya l’Evangeli. Jesús per amor al seu poble no va refusar morir vicàriament. Penjant en la creu i sent injuriat pels seus enemics, va pronunciar aquelles solemnes paraules d’amor: “Pare, perdona’ls perquè no saben el que fan” (Lluc 23:34).

A l’nici del seu ministeri públic Jesús va ensenyar: “Heu escoltat que va ser dit: Estimaràs el teu proïsme, i odiaràs el teu enemic. Però jo us dic: Estimeu els vostres enemics, beneïu els qui us maleeixen, feu bé als qui us odien i pregueu pels qui us ultratgen i us persegueixen… Per tant, vosaltres sigueu perfectes com el vostre Pare que és en els cels és perfecte” (Mateu 5:43-48). L’amor de Jesús en el cor d’una persona l’humanitza, fa que deixi veure l’altre com un enemic que s’ha de destruir. Això succeeix si la llei deixa de ser un ídol que obliga els seus adoradors a destruir el proïsme, convertint-se en una eina de benestar social. Només hi ha una llei que sigui perdurable: la llei de l’amor de Déu.

Octavi Pereña i Cortina

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada