PARADÍS PERDUT I RECUPERAT

Un consell tant senzill com aquest: “I tindran un lloc fora del campament per fer-hi les teves necessitats, i sortireu allí a fora. Entre els teus estris hi tindràs un  aixolet, i s’esdevindrà quan s’hagin d’ajupir a fora, que amb ell et faràs un clot, i et giraràs, i cobriràs els teus excrements, perquè el Senyor el teu Déu, va pel mig del campament, per alliberar-te, i per lliurar els teus enemics davant teu, i el teu campament serà sant, a fi que en ell no hi vegi en tu  res vergonyós i es retiri de tu” (Deuteronomi 23: 12-14), aplicat a escala global té quantiosos beneficis ecològics.

Un detall que conté aquest text i que s’ha de tenir en compte en la lluita contra la contaminació de l’ecosistema es troba en el fet que “el Senyor el teu Déu va pel mig del campament”, és dir, Déu no és un Ésser llunyà, assegut en el seu tron en un lloc recòndit de l’espai observant el que fan els homes, sinó un Ésser tan proper a nosaltres que es mou enmig de nosaltres i que fa que la seva presència la terra sigui santa. Amb reverència a la seva presència ens traurem les “sandàlies”. Saber que el Creador de l’univers i en concret del planeta Terra que ha preparat curosament perquè l’home el pugui habitar estigui entre nosaltres, ens hauria de motivar a considerar terra santa el lloc on estem drets.

En el moment que per inspiració divina Moisès va escriure el text citat, el poble d’Israel havia de ser de poc més o menys  d’uns dos milions de persones. ¿S’imagina el lector un espai cobert per més de dos milions de defecacions diàries? El seu aspecte seria desolador, la fetor insuportable, i eixams de mosques i altres insectes serien un perill per la salut humana.

L’”eixolet” del que ens parla Moisès, amb els nostres estris, de manera simbòlica l’hauríem de portar dins la motxilla per fer-lo servir en les diverses situacions diàries. Per haver perdut de vista que el terra que trepitgen els nostres peus és sant, el nostre entorn es converteix en un abocador a cel obert, que l’enlletgeix. Hem convertit el terra que trepitgen els nostres peus en terra profana perquè ens hem oblidat que el propietari  de la terra que diem és nostra, no és nostra, el seu amo és el Creador, el Déu sant.

El fracàs de les campanyes de conscienciació per mantenir sant el terra que trepitgen els nostres peus és a causa del nostre pecat no reconegut ni confessat a Jesús que el perdona, hem deixat de ser sants, som profans que ens atreu la brutícia. La conservació de l’ecosistema en la puresa en que va ser creat és un fracàs perquè els qui n’hem de tenir cura del jardí on el Creador ens ha posat, no sabem què és la santedat i per inèrcia embrutem el nostre entorn. Les ciutats brutes, les aigües subterrànies contaminades de nitrats pels purins de les granges, per tant  l’aigua  de les fonts no potable, les deixalles electròniques llençades en immensos  abocadors, l’espai convertit en abocador espacial on hi volen les restes de coets i satèl·lits que hi llancem, entre altres coses per investigar si hi ha vida en algun recòndit planeta. El mar està plegat de plàstics que causen la mort a centenars de milers d’animals marítims, mentre les gran companyies alimentàries segueixen envasant els seus productes amb plàstic. Tal com està muntada la nostra societat profana de la que formem part, és irreversible l’agreujament de l’ecosistema del que formem part. Que es cobrin uns cèntims per bossa de plàstic per dissuadir els comparadors, no és la solució per resoldre el greu problema de la contaminació ambient tal. Les campanyes ecologistes organitzades amb el propòsit de netejar de deixalles indrets naturals, malgrat que es fan amb molt bones intencions, no n’hi ha prou per evitat el deteriorament de l’ecosistema.

Fa set o vuit mil anys els nostres primers pares van ser expulsats de l’idíl·lic paradís on el Creador els va posar perquè el conreessin i els guardessin. La veu  bondadosa de Déu amb qui conversaven “a la fresca del dia” es converteix en la veu irada de Déu que com a jutge dicta sentència  per la seva transgressió: “La terra serà maleïda per causa teva, amb dolor en menjaràs tots els dies de la teva vida, et produirà espines i cards, i menjaràs les plantes del camp. Amb el suor del teu front menjaràs el pa, fins que tornis al terra, perquè d’ell has estat tret: perquè tu ets pols, i al pols tornaràs” (Gènesi 3: 17-19).

El jardí on Déu hi ha posar Adam i Eva era d’una bellesa inimaginable perquè no estava contaminat amb les espines i els cards de la maledicció divina. Els paradisos que ens venen les agències de viatges reflecteixen un xic la bellesa el paradís inicial, però sent terra maleïda on hi és present el sofriment i la mort, no donen plena satisfacció. El que l’home anhela és el paradís restaurat on no hi ha injustícia.

En l’Apocalipsi, l’últim llibre de la Bíblia s’hi troba un indici de l’extraordinària bellesa del lloc que està preparant pels qui creuen en Jesús. La ciutat santa de Jerusalem “tenia la glòria de Déu. La seva resplendor era semblant a la d’una pedra preciosíssima …I la ciutat no té necessitat de sol ni de lluna perquè li facin llum…I no hi entrarà res que sigui contaminat, ni el qui practica abominació i falsedat, sinó els qui estan inscrits en el Llibre de la Vida de l’Anyell, i els seus servents el serviran” (Apocalipsi 21: 10,11,23,27; 22:3).

La descripció del paradís recuperat que ens fa Apocalipsi només és una llampada de la seva bellesa extraordinària, suficient per desitjar-lo i caminar per fe “per aquesta vall d’ombra de mort”, “esperant la ciutat que té fonaments, l’arquitecte i constructor de la qual és Déu”  (Hebreus 11.10).

Octavi Pereña i Cortina